El Papa de la brossa
Sembla que va ser ahir quan el cineasta nord-americà John Waters va començar a fer cinema underground i irritar els benpensants amb les seves esbojarrades comèdies ambientades a la seva Baltimore natal, d'on no s'ha mogut en tota la seva vida perquè amb el microcosmos local ja en té prou, però l'home acaba de fer els seus primers 80 anyets.
Va ser l'escriptor William Burroughs qui el va batejar com a The Pope of Trash (El papa de la brossa), a qui Waters va conèixer de jovenet, després d'una adolescència dedicada a empassar-se tots els seus llibres. Els unia l'homosexualitat (Burroughs va estar casat, però es va carregar la seva dona d'un tret quan jugaven a ser Guillem Tell i ella sostenia insegurament una poma al cap) i una visió clarament alternativa de l'art i de la creativitat.
Waters va començar rodant pel·lícules amb quatre rals que mai sortien de la marginalitat més voluntària. Mai va pensar a fer carrera a Hollywood, tot i que la acabaria fent a la seva manera, arribant a tenir de protagonista a Kathleen Turner (Serial Mom), tot i que sempre tornant a Baltimore, Maryland, al final del rodatge.
Va ser amb el més friki de Baltimore amb qui va alternar d'adolescent, i d'on trauria el material (més o menys) humà per a les seves pel·lícules de sèrie Z. El seu principal còmplice va ser la delirant diva Divine, que era en realitat un amic amb sobrepès anomenat Harris Glenn Milstead (Baltimore, 1945 – Los Angeles, 1988) i que va protagonitzar diverses pel·lícules de la seva primera època, com Female trouble o Pink Flamingos, en què, per necessitats del guió, la pobra Divine acabava menjant-se una tifa de gos (seqüència per la qual és conegut el llargmetratge, fins i tot per a qui no l'ha vist!).
Potser la seva pel·lícula més lucrativa va ser Cry baby (1990), d'on va sortir una comèdia musical d'èxit a Broadway. No és que l'home, per una vegada, tingués posat l'ull a la taquilla, sinó que va sonar la flauta per casualitat. De fet, era un deliri més de Waters en la seva línia habitual: una altra història d'ambient juvenil molt americana, amb molta música i molt d'institut i molt d'amor entre diferents.
John Waters sempre ha viscut en el seu propi món, tant físicament (diu que a Baltimore hi troba de tot) com mentalment. Li encanten els anys 50 americans, amb les seves famílies tronades i els seus estudiants rebels i les seves cançons amb molt de saxòfon. Mai ha volgut anar més enllà i ni falta que li ha fet. D'aquí que la seva relació amb Hollywood hagi estat sempre una mena de coitus interruptus: hi vaig, rodo i me'n vaig, que m'esperen tots els frikis de l'estat de Maryland.
Hi ha qui li retreu no haver crescut, no haver acceptat encàrrecs, no haver lluitat més per l'estrellat i pels diners, però aquesta mena de Pee Wee Herman ha acabat fent-se famós per no cedir mai. Només ha volgut rodar comèdies esbojarrades (si pot ser, sense sortir de Baltimore) amb famílies absurdes i fills encara més delirants en què, per a ell, subjau sempre l'esperit d'Amèrica. Feliç aniversari, tiet John!