John Waters

Va ser l'escriptor William Burroughs qui el va batejar com a The Pope of Trash (El papa de la brossa), a qui Waters va conèixer de jovenet, després d'una adolescència dedicada a empassar-se tots els seus llibres. Els unia l'homosexualitat (Burroughs va estar casat, però es va carregar la seva dona d'un tret quan jugaven a ser Guillem Tell i ella sostenia insegurament una poma al cap) i una visió clarament alternativa de l'art i de la creativitat.

Waters va començar rodant pel·lícules amb quatre rals que mai sortien de la marginalitat més voluntària. Mai va pensar a fer carrera a Hollywood, tot i que la acabaria fent a la seva manera, arribant a tenir de protagonista a Kathleen Turner (Serial Mom), tot i que sempre tornant a Baltimore, Maryland, al final del rodatge.

Va ser amb el més friki de Baltimore amb qui va alternar d'adolescent, i d'on trauria el material (més o menys) humà per a les seves pel·lícules de sèrie Z. El seu principal còmplice va ser la delirant diva Divine, que era en realitat un amic amb sobrepès anomenat Harris Glenn Milstead (Baltimore, 1945 – Los Angeles, 1988) i que va protagonitzar diverses pel·lícules de la seva primera època, com Female trouble o Pink Flamingos, en què, per necessitats del guió, la pobra Divine acabava menjant-se una tifa de gos (seqüència per la qual és conegut el llargmetratge, fins i tot per a qui no l'ha vist!).

Potser la seva pel·lícula més lucrativa va ser Cry baby (1990), d'on va sortir una comèdia musical d'èxit a Broadway. No és que l'home, per una vegada, tingués posat l'ull a la taquilla, sinó que va sonar la flauta per casualitat. De fet, era un deliri més de Waters en la seva línia habitual: una altra història d'ambient juvenil molt americana, amb molta música i molt d'institut i molt d'amor entre diferents.

John Waters sempre ha viscut en el seu propi món, tant físicament (diu que a Baltimore hi troba de tot) com mentalment. Li encanten els anys 50 americans, amb les seves famílies tronades i els seus estudiants rebels i les seves cançons amb molt de saxòfon. Mai ha volgut anar més enllà i ni falta que li ha fet. D'aquí que la seva relació amb Hollywood hagi estat sempre una mena de coitus interruptus: hi vaig, rodo i me'n vaig, que m'esperen tots els frikis de l'estat de Maryland.

Hi ha qui li retreu no haver crescut, no haver acceptat encàrrecs, no haver lluitat més per l'estrellat i pels diners, però aquesta mena de Pee Wee Herman ha acabat fent-se famós per no cedir mai. Només ha volgut rodar comèdies esbojarrades (si pot ser, sense sortir de Baltimore) amb famílies absurdes i fills encara més delirants en què, per a ell, subjau sempre l'esperit d'Amèrica. Feliç aniversari, tiet John!