Ui, el que m'ha dit!
Quin rebot s'ha agafat Carles Puigdemont amb aquestes declaracions de la seva fins fa poc amiga Yolanda Díaz, en què la senyora vicepresidenta ha titllat el seu partit de classista i racista. Jo crec que la Yoli es va quedar curta, però en Puchi s'ha posat com les cabres del bosc davant d'aquesta descripció que a molts ens sembla del tot pertinent.
A Sumar hi ha gent a qui no els han semblat gens bé les opinions de la cap sobre aquest partit que, mal que bé, sosté el govern nacional insegur del qual ella forma part, i potser no els falta raó: quin és en Puchi quan s'ofèn i dona instruccions als seus set diputats al Congrés perquè diguin que no a tot el que proposi el govern!
Té gràcia que la indignació i les queixes de Cocomocho es produeixin just quan la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya, branca adolescent de Convergència heretada per Junts) anuncia una crema pública de llibres d'Eduardo Mendoza per felicitar-li el Sant Jordi a l'escriptor barceloní d'una manera que no oblidi mai més.
Com tots recordem, aquest tipus de desfogaments era molt del gust dels nazis i de règims totalitaris en general (Ray Bradbury va portar la situació a l'extrem amb la seva cèlebre novel·la Fahrenheit 451, que és la temperatura a la qual crema el paper). Si t'ofens perquè et diuen racista i classista (i supremacista, hi afegeixo jo), què opines que els teus cadells mega patriòtics es llancin a cremar llibres de gent que no els cau bé i a qui fàcilment penjarien el sambenet d'art degenerat?
Una mica de coherència, expresident!
No sé què haurà portat la Yolanda Díaz a expressar-se amb tanta sinceritat, per un cop a la vida (em recorda allò de l'Illa anant a veure la Rosalía en comptes d'empassar-se el rotllo dels cinquanta anys del diari Avui), ja que, en el seu moment i per decisió de Sa Sanchitat, va ser l'encarregada de fer les paus amb el gloriós fugitiu amb la finalitat d'assegurar-se els seus vots a les Corts.
No sé si a la Yoli li caurà una bronca de Sánchez tan bon punt aquest acabi d'omplir-se de si mateix al concili progressista de Barcelona, però resulta curiós el seu canvi de focus en observar en Puchi i els seus.
No és que hagi estat tampoc el seu cas una mostra d'originalitat, ja que el món convergent sempre ens ha semblat a molts un conglomerat racista, supremacista, classista i de dretes. No ha calgut més que veure el seu tracte a l'emigrant espanyol, primer (els xarnegos), sud-americà, després (els panchitos), o àrab, sempre (els moros o mohamets).
L'orgull sense fissures de la catalanitat (el més) pura (possible) sempre ha portat aparellada la dèria de menystenir qui no té la sort de comptar amb els vuit preceptius cognoms.
I ara s'ofèn l'home del maleter? Escolti, miri, com li va dir Fernando Fernán Gómez a un pesat que l'atabalava, “Vagi a la merda!”
