Jo he vingut a Madrid a medrar
Es va presentar a Barcelona el magne projecte polític de Gabriel Rufián i Irene Montero per unir les esquerres a l'esquerra del PSOE (o perquè tots dos puguin continuar pintant alguna cosa en el panorama polític espanyol) i va exercir de mestre de cerimònies l'inefable Xavier Domènech, a qui recordem per haver estat algú als Comuns i, sobretot, per haver-se fet un petó a la boca amb Pablo Iglesias al Congrés, davant la mirada estupefacta de la resta de les seves senyories.
Domènech va complir sobradament els seus objectius, ja que va arribar a comparar Montero amb la Pasionaria i a Rufi amb Robespierre (qui té un amic, té un tresor!). Malauradament, la seva admiració per aquests dos peassos de líders diodenals no sembla haver-se encomanat a la resta de la societat, ja que tothom s'ha mostrat molt discret a l'hora d'analitzar la trobada, especialment el sector lazi adscrit a ERC, que sembla estar-se morint de ganes d'assenyalar-li a Rufián la porta de sortida que li va obrir Joan Tardà fa anys, quan el noi era un prometedor militant de Súmate, aquella plataforma que havia d'exercir de banderí d'enganxament del charneguismo a l'independentisme i de la qual mai més se'n va saber res.
Veient Montero i Rufián, la meva difunta mare probablement hauria dit aquella frase que tant li agradava: “Aquí s'han ajuntat la fam i les ganes de menjar”. I no li hauria faltat raó. Montero, d'una banda, veu que Podemos no progressa adequadament i ja està disposada a pactar amb qui calgui per assegurar-se la seva pròpia supervivència (fins i tot amb Sumar, tot i el fàstic que li té a Yolanda Díaz). Per l'altra, Rufián sembla cansat d'exercir de xarnego oficial d'ERC i, com el Leporello de La flauta màgica, vol fer-se el gentilhome i deixar de servir.
També jo crec que el seu temps a ERC s'ha acabat. El que proposa, sí, és absurd: que un partit separatista encapçali una coalició de l'esquerra espanyola. I diria que ell ho sap. A Rufián, simplement, se li ha quedat petit el partit on el va posar Tardà i aspira a ser un líder a nivell nacional (o estatal, que dirien a ERC) i a no moure's de Madrid, que és on un prospera i s'ho passa bé i els cambrers li diuen don Gabriel.
Si els republicans el fan fora, li fan un favor, ja que es queda, aparentment, sol davant el perill però, recolzat per tots aquests espanyols que s'han cregut que és la gran esperança de l'esquerra nacional (o estatal), pot fer el que Mao anomenava el gran salt endavant.
Gabriel Rufián sempre ha estat un personatge típic de la picaresca espanyola. Veient el destí que l'esperava a la seva Santa Coloma natal, es va apuntar a l'independentisme. Després va anar a Madrid (només per any i mig, fins que arribés la tan desitjada independència), on segueix avui dia, i d'on no hi ha Déu que el tregui.
Atès l'estat catatònic de l'esquerra espanyola, ha vist l'ocasió d'agafar cullerada i no pensa desaprofitar-la. Utilitzarà Montero mentre li sigui útil i després se la traurà de sobre. Per mi que ja està pensant en les portes giratòries i el consell d'administració on es col·locarà quan la política no li rendeixi.