La tasca que realitza 'Dignitat a les Vies', encapçalada per la seva portaveu Anna López, és, sens dubte, admirable. La seva queixa persistent, la seva denúncia constant i la seva capacitat per mantenir el focus sobre el deteriorament crònic de la xarxa de Rodalies a Catalunya han estat claus per visibilitzar un problema que durant anys s'ha normalitzat.
Retards diaris, incidències recurrents, fallades tècniques i una manca estructural d'inversió que, en les darreres setmanes, s'ha agreujat fins a nivells difícilment sostenibles per a milers d'usuaris.
En aquest context, plataformes com aquesta resulten essencials: incomoden, insisteixen i obliguen a mirar de cara unes mancances que el sistema preferiria continuar ocultant.
Precisament per això, per la legitimitat que han guanyat des del carrer i des del cansament ciutadà, resulta difícil d'entendre —i de compartir— la decisió de demanar el suport de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a la manifestació convocada per al proper dissabte, 7 de febrer.
Incorporar l'ANC suposa, de facto, polititzar un problema que és transversal i que afecta el conjunt de la societat catalana, pensi com pensi i voti qui voti.
No es tracta de negar el dret de ningú a mobilitzar-se ni de qüestionar la trajectòria de l'ANC, sinó d'assumir una realitat evident: és una entitat marcadament independentista, amb una agenda política concreta, que no representa ni de bon tros el gruix de la població catalana.
La seva presència introdueix un biaix innecessari i excloent en una protesta que hauria de ser el més àmplia possible.
De fet, probablement hi ha moltes més persones indignades amb el caos ferroviari que acudirien a la mobilització si aquesta es mantingués al marge de sigles i banderes, i que, tanmateix, s'ho pensaran dues vegades en saber que al darrere hi ha una organització que fa política d'una desgràcia que és —lamentablement— de tothom.
