El Reial Madrid sempre li passa la mà per la cara al Barça. Això és tan indiscutible com observar els seus últims fitxatges per posar-se les mans al cap i començar a témer, una altra vegada, el desastre que s'acosta aquesta temporada a la capital catalana. A tremolar s'ha dit.
Entre les trampes i el ridícul es mou el club barcelonista mentre que el madridista ho broda. Com sempre. O fins i tot millor que mai. Quins linxs al costat del senyor Anderson Luis de Souza, sota la responsabilitat esportiva del qual el Barça només ha celebrat en dues temporades cinc trofeus, gairebé el triple que el SuperRealMadrid.
Cal cridar i posar-se a cobert… I no diguem ja quan Florentino, el senyor Pérez, li regali a Mourinho el bo de Yan Diomande gràcies a saber quin tipus de negoci que li permeti pagar els centiuns milions d'euros que demana el RB Leipzig i li sumi a Rodri. El capdavall.
El relat a Madrid
Esperant el migcentre espanyol, l'ivorià, de 19 anys i que a l'estiu de 2025 va deixar el Leganés per 20 milions, acompanyarà a Cucurella, Dumfries, Konaté, Bernardo Silva i Espí. Tot això un any després d'invertir gairebé 170 milions en Huijsen, Carreras, Alexander Arnold i Mastantuono, aquell juvenil argentí millor que Lamine Yamal i a qui li busca el Madrid ara (i amb urgència) allotjament fora del Bernabéu…
Si recapitulem, observarem que el Barça va incorporar a l'estiu de 2025 a Joan García, Marcus Rashford i Roony Bardghji, sumant-s'hi Joao Cancelo a l'hivern. Bé. Del porter no cal dir gaire perquè el seu rendiment ha estat tan immediat com indiscutible; Cancelo va sorprendre per bé. Tant que es treballa en el seu fitxatge definitiu. El suec, d'acord, doncs malament. No va respondre a l'esperat i haurà de sortir com ja ho va fer Rashford, la figura del qual no va enamorar però els seus números (13 gols i 13 assistències) silencien qualsevol intent de burla procedent d'aquest madridisme, i entorn, sempre posat en el seu discurs tan xulesc com desafiant. I sovint embustero. Deixem-ho en erroni (per no dir mentider).
Els fitxatges de 'Floren'
O digueu-ho, què caram! Es pot dir perquè es repeteix per qualsevol circumstància. “Me'n vaig anar fa gairebé onze anys d'Espanya, vaig tornar i el Barcelona segueix tenint les mateixes Champions”. Aquesta afirmació la va posar en boca de José Mourinho un d'aquells senyors mediàtics que vacil·la i no dubta a inventar-se el que calgui. Només recordar que l'entrenador portuguès va abandonar Espanya el 2013 i el Barça va guanyar la Champions el 2015, cinc setmanes després que Mou conquerís la Premier League al capdavant del Chelsea…
Mentir és gratis… I sentar càtedra també. El mateix gurú que al maig de 2025 va considerar que el fitxatge de Huijsen poc menys que sentenciava la diferència entre Madrid i Barça ara sosté que el campió ni ha sabut ni sap ni, probablement, sabrà, reforçar-se com cal, mentre que l'aspirant, com acostuma, ha fitxat estupendament.
Quina bogeria pagar 80 milions d'euros per Anthony Gordon, mundialista amb Anglaterra, podent pagar gairebé el doble per Diomande. Com també és molt més encertat, SENSE DISCUSSIÓ, invertir 105 milions entre Carreras i Cucurella en dos estius per cobrir el lateral esquerre que gastar entre 22 i 30 per un davanter com Adeyemi.
Màfies, denúncies i rialles
Igualment es passarà per alt ja el que ha succeït al recent Mundial, on el Barça i la Masia han estat la columna vertebral d'aquesta Espanya campiona mentre que el Madrid… Què? Va intentar apropiar-se de Cucurella. Tan divertit com ridícul.
Després, després, hi ha el tema de què passa quan uns volen fitxar el Julián Álvarez de torn i pretenen els altres fer el mateix amb el Yan Diomande. O al mateix Rodri sense que el Manchester City sàpiga a què atenir-se.
Al voltant del Reial Madrid ningú no ha dit ni una paraula sobre la manera en què el club s'ha acostat als futbolistes. Referint-se al Barça, al qual se li va acudir presentar una oferta per Julián, se l'acusa de mafiós, se'l denuncia i tot el que calgui i/o sigui necessari. El productor de cinema, sempre tan submís amb el veí merengue, va arribar a fer un paperot amb la suposada oferta pel davanter argentí. Que simpàtics ells…
Les pedreres
També, faltaria més, cal constatar com de magníficament el senyor Pérez, Don Florentino, negocia amb La Fábrica, aquell lloc del qual el primer equip merengue ni sap, ni vol, ni pot, nodrir-se. I res de preguntar-se la raó per la qual el mateix Álvaro Arbeloa que a la segona meitat de la passada temporada gairebé no va comptar amb Gonzalo al Madrid ara el fitxa pel Fulham com si fos un golejador excepcional.
Per cert, els 70 milions d'euros publicats i proclamats que cobra el Madrid es queden en poc més de la meitat. Una altra mentideta… El Barça, en canvi, no deu saber gestionar la seva pedrera tot i que Lamine Yamal i Cubarsí, Fermín i Gavi, Gerard Martín, Èric Garcia, Balde, Bernal o Casadó formin part activa del primer equip.
Del primer equip? Del campió! Repetiu-ho sense complexos. Es poden preocupar, és clar, per si hi haurà o no un recanvi per Lewandowski, però a partir d'aquí a qualsevol vacil·lada en clau merengue haurien de respondre amb un somriure d'orella a orella, preguntant-se per la raó per la qual el Madrid té diners infinits i preguntant als gurús mesetaris quan recuperaran el comodí de Negreira, avui, és clar, fora del pla perquè el Reial Madrid blablablà…
