Set partits. Set victòries. Vint-i-vuit gols a LaLiga. I una sensació que feia temps que no teníem: aquest equip no surt a jugar els partits, surt a devorar-los.
Dimecres en van ser set al Racing i n'hi podria haver caigut algun més. Raphinha, hat-trick. Cancelo, dos gols de bandera. Adeyemi, tres assistències i provocant dos penals. I Lamine Yamal? Va fallar un penal i, en lloc d'amagar-se, va fer exactament el que fan els grans: va insistir fins trobar el seu gol.
Però el més important no són els set gols. És la competència i la competitivitat de l'equip. Cancelo pressiona Xavi Espart. Eric posa Koundé contra les cordes. Pedri i Rodri demostren que el talent no necessita permís per conviure. Dani Olmo i Fermín es disputen els minuts. Raphinha juga com si fos un ‘9’ de tota la vida, mentre Flick té un problema meravellós: no sap a qui deixar fora.
Aquest Barça em recorda aquells equips que converteixen les golejades en rutina. Aquest Barça que surt connectat, que mossega, que marca i que no aixeca el peu de l'accelerador em recorda moltíssim el Barça del primer any de Guardiola i que va acabar conquerint el triplet.
Aquest Barça ja ha aconseguit un rècord històric en aquest inici de temporada i en vol més. Molt més.
RMTV i la guerra de sempre
Portem sis jornades de Lliga i el Madrid sembla que ja està disputant la seva pròpia guerra civil contra el col·lectiu arbitral. Cada setmana, una nova queixa. Cada partit, una nova conspiració. Cada decisió que no els agrada, un escàndol d'Estat.
I el més surrealista és que la majoria d'aquestes polèmiques són fum. No és que hi hagi hagut un penal claríssim que no els hagin xiulat. No és que els hagin anul·lat tres gols legals. La qüestió és que han convertit qualsevol decisió discutible en una prova d'una suposada persecució contra el Madrid.
Això ja no és analitzar arbitratges. Això és fabricar ràbia i ira de forma gratuïta. I el problema és que RMTV no és qualsevol tertúlia de bar. És la televisió oficial del club. I quan des d'allà assenyales àrbitres setmana rere setmana, estàs alimentant una pressió brutal sobre un col·lectiu que ja treballa sota una lupa permanent.
Sis jornades i encara queda tota la Lliga per davant però a aquest ritme, Real Madrid TV acabarà necessitant més hores d'emissió per parlar dels àrbitres que per parlar del mateix Madrid de Mourinho que, per cert, no juga a res. Així que, potser, és el que els interessa.
Mourinho i el Madring: molt soroll i poques nous
La diferència entre Flick i Mourinho no és només de joc també és en com protegeixen i gestionen l'un i l'altre la relació amb els seus jugadors. I potser aquesta diferència entre Flick i Mourinho també ens serveix per entendre una altra batalla que ha estat molt present els últims dies, la de Montmeló i el Madring.
Perquè el Madring ha nascut fent molt soroll. Grans presentacions, moltes promeses i molta voluntat de vendre's com un dels millors circuits del món abans de demostrar-ho. I tant de bo funcioni. Però una cosa és el màrqueting i una altra de ben diferent és la realitat. I aquesta realitat, com sempre, la dictarà el temps. Veurem què li depara el futur a mitjà termini però la primera cursa al nou circuit madrileny decebedora. Com ho està sent Mourinho.
Montmeló, en canvi, no necessita vendre fum ni aixecar tant la veu. El Circuit de Barcelona-Catalunya s'ha guanyat el respecte, l'admiració i el prestigi amb anys de feina ben feta, amb professionalitat i demostrant any rere any que és un traçat de llegenda. Com Flick.
Perquè al final, hi ha qui prefereix parlar molt i hi ha qui prefereix demostrar la seva vàlua al terreny. I a l'esport, com a la vida, el soroll pot generar titulars però només la feina ben feta genera respecte.
