Va ser tal l'esperpent que fins i tot Pedro Almodóvar va rebutjar el guió per inversemblant. Santiago Segura el va llegir sencer, va trucar al seu representant i li va dir que aquells mateixos gags ja havien sortit a les seves anteriors edicions de Torrente. Els Javis, creadors de Paquita Salas, fa setmanes que estan en silenci. No perquè estiguin treballant. Sinó perquè algú els ha guanyat. Aquestes eleccions a la presidència del Real Madrid són la segona temporada que ningú va demanar, ningú va rodar i, tanmateix, tots estem devorant en directe. Des de fora, veiem que aquesta campanya electoral és La que se avecina amb pressupost de Champions League.
El candidat Enrique Riquelme es va asseure al sofà de Pablo Motos, va mirar a càmera amb la serenitat de qui ja ha signat els papers, i va anunciar el fitxatge d'Erling Haaland, a El Hormiguero, amb les formigues de fons, sense que el jugador, el seu representant ni el seu pare ho sabessin i que van trigar menys a desmentir-ho que el mateix programa a emetre els crèdits. Rècord històric: fitxatge anunciat i desmentit en el mateix bloc publicitari. Ni al mercat d'estiu del FIFA videojoc passa això. Florentino, que havia agafat el telèfon vermell per evitar que el seu contrincant fos entrevistat en prime time, va contractar l'spot publicitari següent per anunciar el fitxatge de Mourinho, que costarà 15 milions tot i ostentar el rècord de fracassos encadenats.
El portuguès, qui encara té contracte en vigor amb el Benfica, els ha dit als dirigents del seu club actual que aquell spot amb la samarreta del Real Madrid no és ell, sinó un muntatge amb intel·ligència artificial. Surrealista. Fabrizio Romano, el periodista italià que ha fet de la frase «here we go» una institució global, està desbordat. Ningú en la seva carrera li havia ensenyat a monitorar Tu cara me suena, Pasapalabra o el Deluxe com a possibles canals d'informació de mercat. No és descartable que Riquelme contraataci anunciant el seu entrenador disfressat de Raffaella Carrà cantant "para hacer bien el amor hay que venir al sur". Here we go, Fabrizio. Aquí tot és possible.
Florentino va doblar l'aposta. Cap lloc millor que al programa d'Iker Jiménez per deixar caure un dels més grans misteris. En lloc de mirar a càmera amb convicció, va llegir uns papers per comprometre's a fer el fitxatge més car de la història del club del qual només va revelar el cost: 150 milions, peccata minuta que, si cal, es pagarà amb una altra requalificació de terrenys a la carta. El que sí que és un fenomen paranormal és l'economia del Real Madrid. Es proclama sanejada alhora que es planteja la venda d'un tros del club a uns inversors molt simpàtics. M'imagino l'Iker Jiménez dient-li avui als seus espectadors que ara els toca a ells esbrinar, a través de les Cares de Belmez, de quin fitxatge es tracta. O fent una sessió d'ouija per contactar amb l'esperit de Juanito, qui des de l'altre món estaria orientant la política de fitxatges. La sessió ben bé podria haver acabat amb un reportatge exclusiu sobre la casa encantada de Negreira i les fantasies delictives que mai no van passar.
Però si hi ha un moment en aquesta campanya que transcendeix l'absurd per endinsar-se en territori místic, és la proposta de mascota d'Enrique Riquelme. Va anunciar que li agradaria que la nova mascota del Real Madrid fos un mandril. Un mico. Un primat de colors anomenat, presumiblement, Real Mandril. Delirant. Almodóvar, en sentir-ho, es va aixecar de la cadira i va dir: «això sí». Ja té material per a la seva pròxima pel·lícula. Segurament es titularà Tot sobre el mandril i guanyarà el Goya abans d'estrenar-se.
Entre fitxatge fals, deepfake i promeses eufemístiques davant notari, els dos candidats lliuren en paral·lel una altra batalla: la de qui pagarà abans els seus carnets durant un any i qui inunda abans les bústies dels socis amb més plàstic corporatiu. Bufandes, gorres, clauers, pins, llibretes, vins de Ribera amb l'escut, miniatures del Bernabéu, paraigües amb l'escut, mitjons, imants per a la nevera. Hi ha socis als quals no els caben a casa i han començat a regalar el material al seu cunyat, que és de l'Atlètic, «perquè pateixi». En paral·lel, les façanes del barri de Chamartín van desaparèixer sota lones gegants d'ambdós candidats. A cada lona, una contra-lona més gran. Una competència publicitària tan desproporcionada i tan inútil que Rodrigo Sorogoyen va considerar rodar-la com a curtmetratge, però ho va descartar: "No hi ha arc dramàtic", va dir. "Només lones".
Hi ha una veritat que cap culer confessarà davant d'un madridista però que tots, en privat, reconeixem: que no s'acabin mai aquestes eleccions blanques. Sembla que hagi tornat el futbol espanyol dels anys 80, aquell que té una capacitat gairebé sobrehumana per generar, a l'uníson, un show barroer i un drama cutre on no s'esperava. Aquesta campanya és la seva obra mestra.
Un encreuament entre Paquita Salas, Torrente, Cuarto Milenio i un episodi perdut de La que se avecina. Almodóvar li diria realisme màgic, encara que tots veiem que és un circ ambulant. Que no s'acabin les eleccions! I si s'acaben, que algú avisi el mandril.
