En primer lloc i arran del possible retorn de José Mourinho al Reial Madrid, caldria separar el soroll de la realitat. Florentino Pérez coneix com pocs l'ecosistema mediàtic i crec que, de moment, això és un altre globus sonda a través de la premsa per mesurar les reaccions, observar l'entorn i convertir aquest rumor en una enquesta pública. No seria la primera vegada i això convida a pensar que, més que una operació real, estem davant d'una nova maniobra de tanteig del president blanc.
Ara bé, si el debat és futbolístic, també hi ha matisos evidents. Mourinho ja no és aquell entrenador que imposava respecte a vestidors propis, rivals i aficions d'arreu del món. Fa anys que transita lluny de l'elit i el seu darrer gran èxit és una Conference League amb la Roma el 2022. Una Conference League fa 4 anys. El personatge segueix intacte però l'entrenador esportiu ja genera més dubtes.
El Madrid necessita una sacsejada, sí, però no un terratrèmol. El vestidor blanc ja conviu amb prou egos, tensions i focus mediàtics com per afegir un nou gall en un galliner massa carregat. Mourinho garantiria titulars, conflicte i màxima exposició, però no necessàriament estabilitat.
Des de l'òptica culer, seria un retorn tan divertit com perillós: desgastaria el Madrid, però també tornaria a tensionar el dia a dia blaugrana. Si realment Florentino contempla aquesta via, és senyal que la desesperació pesa més que la planificació. I apagar un incendi amb gasolina mai sol funcionar. El Barça d'Hansi Flick ha fet molt de mal a la capital.
Mèrit blaugrana, demèrit blanc
La Lliga ja té amo llevat d'una sorpresa molt més que improbable. La victòria del Barça a Getafe, sumada al nou entrebanc del Madrid, deixa el campionat pràcticament sentenciat i confirma el que s'ha vist durant tota la temporada: el Barça ha estat el millor equip de la competició.
El de Getafe no era un partit fàcil però els de Flick van tornar a demostrar maduresa i personalitat per treure endavant un altre partit incòmode. Aquí és on trobem una de les grans claus de la temporada, el Barça ha sabut competir igual en els grans escenaris que en els camps més difícils i exigents.
L'avantatge a la taula reflecteix una superioritat construïda jornada rere jornada. Mentre el Barça ha mantingut una línia ascendent, el Madrid s'ha mostrat irregular, deixant escapar massa punts i transmetent una sensació de desgast incomprensible. A la Lliga, aquesta diferència es paga i per això la distància actual és més que definitiva.
A més dels resultats, el Barça també segueix il·lusionant amb la seva manera de guanyar. L'equip barreja joventut, talent i ambició, amb futbolistes cridats a marcar una època i un entrenador que ha sabut dotar el grup d'ordre i caràcter competitiu. No només s'està conquerint una Lliga; també s'està consolidant un projecte amb present i futur.
Insisteixo que encara falta la confirmació matemàtica, però el sentiment és clar: aquest títol és més que merescut.
Nostàlgia europea
Ja han començat les semifinals de la Champions. Ha arribat aquell moment de la temporada en què tot s'atura, en què les mirades del món del futbol apunten cap a una competició única i que construeix llegendes. I, desgraciadament, una vegada més no hi és el Barça.
Han passat uns dies des de l'eliminació contra l'Atlètic, però la ferida encara fa mal. Hi ha derrotes que passen de pressa, i d'altres deixen rastre. I aquesta és de les segones. Encara costa entendre com es va escapar la classificació.
També és cert que, arribats a aquestes dates, el repte de les semis hauria estat majúscul sense dues peces tan determinants com Lamine Yamal i Raphinha. Afrontar unes semifinals de Champions sense el seu desequilibri i gol hauria estat tan difícil com dolorós. Però una cosa no treu l'altra: amb ells o sense ells, el Barça hi havia de ser. Sobretot en un tram de final de curs en què la Lliga ha quedat gairebé ja en un segon pla i Europa concentrava tota l'emoció.
Ara toca mirar-ho des de fora. I entre els quatre supervivents no tinc cap simpatia especial per cap d'ells, però si m'he de quedar amb un, que sigui el PSG de Luis Enrique. Pel seu passat blaugrana i pel que encara representa per al barcelonisme.
