“Sol no guanya ningú”. La frase és de Johan Cruyff, figura immortal per al barcelonisme i el món del futbol, en general. Ens la va dir en una entrevista fa uns anys a Jordi Juan i a aquest servidor. Ja estava retirat. Passava jornades al Muntanyà, on podia practicar el seu altre esport favorit, el golf. Allà ens va parlar del que sempre va buscar en el futbol: evitar que la mediocritat predominés als terrenys de joc. I també va donar la seva opinió sobre la comunitat barcelonista: “Al Barça el que hi ha són enveges sense fronteres”. Tota una veritat.
El poder sempre ha estat atractiu, i el Barça és una d’aquestes societats catalanes que imposa i són molts els que desitgen dominar-la, apoderar-se’n perquè dóna la possibilitat de manar i tenir molta influència. Cruyff va dominar i va ajudar que tant les enveges creixessin com que certa part del barcelonisme es dividís quan els atacs van ser llançats cap a Josep Lluís Núñez, el president que es va atrevir a fitxar-lo com a entrenador i li va posar un equip de gala.
Cruyff també va conèixer des de la seva arribada al Barça tots els punts dolços i amargs del club. Va aconsellar a l’afició que el més important era estar orgullós de l’entitat, que no existien temporades de transició, sinó que sempre calia guanyar, fins i tot va arribar a manifestar-se en contra d’una decisió que el seu gran amic, Joan Laporta, volia imposar. Tacar la samarreta amb una marca d’apostes. Va dir aleshores que el Barcelona havia de ser la cara d’una societat amb la qual s’identifiquessin tots els nens.
Tota la seva saviesa preval avui en el barcelonisme. Va canviar la mentalitat de tothom. Va imposar un futbol atractiu, captivador, exemplar. Per això sempre estarà present al cap de la majoria de culers, que avui en dia haurien d’aplicar aquesta frase: “Sol no guanya ningú”. El suport de tothom és fonamental per al progrés i l’èxit de l’equip.
