Reitero el que ja vaig dir fa setmanes. El Barça té porter, sí. Però encara s'ha de reivindicar a Europa i posar-se a l'alçada del millor Víctor Valdés o Ter Stegen. Dit això, Joan Garcia sap fer volees, maquillar resultats i salvar gols inimaginables. Però anem al gra. La cura muscular és important. S'ha parlat molt de la broma i la petita ajuda que li va proporcionar a Raphinha per guanyar temps davant el Rayo Vallecano. Però, tot i ser així, no és menys cert que el porter de Sallent arrossega alguna que altra molèstia.
D'una banda hi ha la sobrecàrrega muscular. Una evidència a la qual també s'hi suma Pedri, en part Fermín i el sempre cronificat Dani Olmo. I en aquest tema, s'hi ha d'afegir un altre si ens centrem en el porter: un problema endèmic que arrossega des de l'any 2019 a nivell de lesió al menisc. Com em va dir el bo de Jaume Creixell en la transmissió del partit per Esport 3 d'aquest passat diumenge, "les lesions no duren sempre", per rematar-ho amb la seva ironia dient que ell "s'havia operat de fimosi". És veritat: el passat, molt sovint, sol ser història.
Tot i que no és menys cert que el passat, a vegades, també torna. I que el cos té memòria. Joan Garcia ha de tenir cures extremes, té un entrenament a part ja que els porters accedeixen a una preparació minuciosa. I, per sobre de tot, ha de fer cas als experts. M'informen que els darrers dies, la cura cap a ell és extrema. I no simplement per una qüestió de sobrecàrrega, també pel fet que els meniscs mai han tornat a estar en el seu millor moment. No hi ha alarmes a la vista, però sí avisos. I Joan Garcia n'ha de ser conscient.
