7-2. Set a dos. Una golejada de les que ressonen a Europa. Un d'aquells resultats que és un avís per a navegants. Quan aquest Barça es posa les piles, és simplement demolidor.
La segona meitat va ser, sens dubte, de les millors del curs amb un futbol desfermat, vertical i imparable que va destrossar qualsevol resistència del Newcastle. Bravo! Però seria un error deixar-se portar només per l'eufòria.
La primera part també va tornar a mostrar llacunes preocupants. Desconnexions, fragilitat defensiva i moments de dubte que, davant rivals de més entitat, es paguen molt cars. El 7-2 pot maquillar-ho tot però la Champions no permet tantes concessions.
I, per sobre de tot, hi ha una realitat inacceptable: les lesions. Perdre l'Eric i en Joan Garcia en aquest punt de la temporada és un cop duríssim. Un més. I és que a la infermeria ja hi ha Koundé, Balde i De Jong, també per problemes musculars. No pot ser. No es pot tolerar. Alguna cosa falla. La preparació física és, ara mateix, un problema majúscul.
Sense '9' no hi ha paradís
La temporada segueix avançant a bon ritme i amb bons resultats per al Barça però hi ha una qüestió que comença a generar inquietud real: el rendiment dels seus davanters centres. Ni Robert Lewandowski ni Ferran Torres estan oferint el millor d'ells.
És cert que el polonès va signar un doblet davant el Newcastle, però les sensacions van per una altra banda. El seu joc resulta intermitent, lluny de la contundència i la influència que el van convertir en un dels grans ‘9’ d’Europa.
I després hi ha el cas de Ferran Torres. Onze partits sense veure porta no són una mala ratxa, són un senyal d'alarma. Ha tornat aquell davanter estèril, desconnectat, incapaç de marcar diferències a l'àrea.
A aquestes alçades de la temporada, el Barça necessita recuperar la millor versió dels seus davanters. Necessita gol, instint, fiabilitat. Però costa ser optimista. Tant de bo arribi la reacció, tant de bo es despertin. Avui per avui, però, sembla més un desig que una sensació real.
La ressaca més dolça de Laporta
Ni Font, ni Ciria, ni Xavi, ni denúncies, ni tampoc Messi... res ni ningú han pogut canviar els pronòstics inicials de les eleccions blaugranes. Laporta continuarà sent el president del Barça durant els pròxims 5 anys. Li pesi a qui li pesi.
Amb el seu, amb les seves idees, el seu projecte i, com molts diuen, amb la seva manera de governar el club com una empresa familiar. Laporta és molt Laporta. El laportisme agrada i, sobretot, funciona. Millor o pitjor però funciona al camp i als despatxos.
Sense haver-se d'esforçar excessivament per explicar el seu projecte, Laporta ha guanyat per inèrcia però també per valent amb algunes decisions que no sempre han estat ben rebudes. El nou Camp Nou, l'aposta per la Masia, Flick i Deco, passar pàgina amb Messi i tantes altres coses. El Laporta més Laporta va guanyar per golejada. Amb fets, resultats i entrant en el cos a cos amb el seu rival.
I per cert, com queda ara Víctor Font i tots aquells que l'han recolzat? L'hemeroteca li passarà factura durant molt de temps a més d'un. El paper que han intentat jugar alguns en aquest període electoral ha fregat el ridícul i no parlo només de Xavi.
