Quan per a Laporta tot valia

A finals dels anys 90 del segle passat (fa uns 30 anys) va aparèixer en l'àmbit barcelonista un moviment autodenominat Elefant Blau, comandat per l'aleshores jove advocat Joan Laporta i també l'advocat Sebastià Roca, amb l'objectiu de derrocar Josep Lluís Núñez de la presidència del FC Barcelona, amb mètodes, algun de mal gust i deslleial, basats en la calúmnia, en les mentides i en tot allò que pogués pertorbar el bon ambient al club, per presentar-lo com un caos davant l'opinió barcelonista.

Segons va publicar La Vanguardia (11/1/1998), en el grup promotor del paquiderm blau s'hi van integrar Agustí Benedito, Jacint Borràs, Armand Carabén, Joaquim Gabarró. Emili Grau, Pep Munné, Albert Perrín i Carles Torrent.

L'objectiu immediat dels “elefants” va ser instar a presentar un vot de censura contra el president Núñez, només mig any després que, al mes de juliol de 1997, guanyés les eleccions sobre Àngel Fernández --propietari de Don Piso, per més dades--, amb una claredat aclaparadora. De 31.485 socis votants, 24.025 (73,6%) ho van fer per Núñez i 5.209 (16,5%), per Fernández.

Aquella victòria no va ser suficient perquè Laporta acceptés el veredicte de les urnes i al mes de desembre va presentar, com a líder de l'Elefant Blau, una sol·licitud formal de vot de censura basada, segons l'escrit que la justificava, en tres punts: “Manca de cultura democràtica en convocar eleccions al juliol de 1997, cosa que es va traduir en una elevada abstenció; decisions erràtiques en l'àmbit esportiu que posen en perill el futur econòmic de l'entitat, que ha hagut de demanar un crèdit de 6.000 milions, i la manca d'informació sobre la situació econòmica, que pot obligar el club a convertir-se en societat anònima”.

Cal assenyalar que en el seu primer mandat presidencial (2003/2010), Laporta va convocar eleccions presidencials no al juliol, sinó a la tercera setmana del mes d'agost de 2006. Va guanyar sense oposició, és clar. Com ha passat en els darrers cinc anys, en aquell primer mandat ja va vendre patrimoni del club, concretament, dos terços de la parcel·la de Can Rigalt, per 35,5 milions d'euros, i una parcel·la a Sant Joan Despí, per 20 milions més, per tal de tapar les pèrdues del seu mandat, cosa que no va aconseguir del tot. En l'última auditoria, la que tancava el seu mandat, obra de Deloitte, es van detectar unes pèrdues de 46,5 milions, que van ser objecte d'una acció de responsabilitat, aprovada pels socis mitjançant votació a la primera assemblea del mandat de Sandro Rosell. Laporta i els seus directius van haver d'avalar aquesta quantitat conjuntament i solidàriament, però al final va ser Josep Maria Bartomeu qui, en nom de la unitat del barcelonisme, va desistir de presentar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem i no es va executar la sentència.

Cens impossible

L'activitat desestabilitzadora de Laporta, com a líder de l'Elefant Blau, va començar a finals dels anys noranta amb la petició d'un impossible al club, que va ser disposar del cens de socis. Com que li va ser denegat, per intentar demostrar una suposada manca de transparència va presentar una demanda contra el club davant el Jutjat de Primera Instància número, de Barcelona. El jutge va desestimar la seva pretensió al·legant que infringia la Llei de Protecció de Dades, que preveu fortes multes per als infractors. És més, ni el mateix Laporta, ja president, va permetre la cessió d'aquesta llista de socis quan la van sol·licitar els promotors del vot de censura en contra seva, el 2008. Aleshores, com ara, per a ell ja no “val tot”.

Cens correcte

No content amb aquell primer revés, Laporta va denunciar la legitimitat del cens del Barça davant l'Agència de Protecció de Dades, per contenir, al seu parer, duplicitats i errors. Vuit mesos va trigar l'esmentat ens estatal a verificar la certesa de la denúncia, però en la seva resolució no només no va trobar res del que Laporta denunciava, sinó que va animar el Club a continuar protegint amb eficàcia les dades del cens dels seus associats.

El vot de censura

La tercera derrota li va arribar a Laporta per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va dictaminar que el termini per a la recollida de signatures per avalar un vot de censura havia de ser de 14 dies, confirmant així la tesi del club, per simple analogia amb el procediment electoral. El soci Josep Maria Loperena va impugnar davant els tribunals la sentència, per considerar que aquest termini havia de ser sine die. Laporta va posar el seu despatx professional a disposició de Loperena, però el jutge va ser tan rotund en la seva decisió, que fins i tot va condemnar els demandants a pagar les costes.

Dimissions fictícies

Seguint pel camí de crear un clima de crispació permanent, la quarta derrota li va arribar a Laporta per part de la Secretaria d'Esports de la Generalitat, que no va acceptar la seva pretensió que el fet que els directius de Núñez posessin els seus càrrecs a disposició d'aquest equivalia a una dimissió en bloc i que, en tal cas, el club quedava obligat a convocar eleccions. En la seva resolució, la Generalitat li va negar la raó i tampoc va considerar que la junta directiva hagués infringit els estatuts del Club, ja que posar un càrrec a disposició d'un superior “no significa necessàriament abandonar el càrrec”.

Control d'eleccions

En el colmo de l'absurd, a Laporta li va arribar el cinquè revés també des de la Generalitat. Davant la Secretaria d'Esports del Govern català va presentar un requeriment perquè controlés els processos electorals del Barça, perquè no eren fiables. La resposta negativa no va trigar ni una setmana a arribar-li, amb un argument clar i obvi: el Barça és un club privat i és la junta electoral l'encarregada de controlar els seus processos electorals.

Durant el temps en què es van produir els casos esmentats, a banda de les vexacions i insults que Laporta va dedicar al president Núñez, va basar la seva tàctica destructora en el principi de repetir les mentides fins que arribessin a ser cregudes com a veritats per l'opinió pública. I amb la col·laboració, sobretot, dels mitjans de comunicació oficials de la Generalitat, va aconseguir enganyar la bona fe de molts barcelonistes.

Auditories sota sospita

Aquesta tasca destructora sistemàtica es va realitzar especialment en l'aspecte econòmic i, a tal efecte, Laporta va contractar tres firmes d'auditoria --González i cía. Auditors SRL, Fornés, Salas i cía. SRC i Basic LS-- perquè emetésin informes sobre els comptes del club, sense haver tingut el preceptiu accés a les mateixes, ni haver-les contrastat amb les firmes que les havien realitzat.

El club va reaccionar denunciant la maniobra davant els tribunals de justícia per injúries i falsejament de la veritat. Els auditors contractats per Laporta es van fer enrere, en reconèixer manca de fidelitat i rigor en les seves conclusions, ja que es tractava de simples informacions que se'ls havia assegurat que no es farien públiques. O sigui, un muntatge, però que va tenir conseqüències, ja que, per la seva banda, el Col·legi de Censors Jurats de Comptes va obrir un expedient deontològic a les tres firmes esmentades, per manifesta manca d'ètica i el descrèdit que això suposava per als professionals que fan la seva feina correctament, entre altres càrrecs. Una d'elles --no recordo quina-- va tancar portes.

Enganyats pel seu client, els tres auditors de Laporta asseguraven que el Barça tenia uns deutes de 14.506 milions de pessetes, quan en l'auditoria de Deloitte de juliol de 1997 es reconeixien 2.872 milions a curt termini i 341, a llarg.

El desmuntatge oficial i definitiu dels suposats deutes multimilionaris ocultats per les auditories va arribar amb gairebé dos anys de retard, per part de l'Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC), davant el qual el club va recórrer per demostrar la qualitat del treball. En la resolució de l'ICAC (29/6/2000), es va significar no haver detectat en les auditories del Barça incompliments de la Llei d'Auditoria de Comptes i que els resultats responien fidelment a la seva situació econòmica. Però l'engany de Laporta ja havia calat en el seu discurs del “tot s'hi val”.

Conclusions

Tribunals de Justícia i organismes oficials van frenar, doncs, la tasca destructora d'un Laporta que ara porta camí de batre els seus rècords personals de gestió. El 2010, al final del seu primer mandat, va deixar els ja citats 46,5 milions de pèrdues, però també un fons de maniobra negatiu superior als 200 milions, mentre que el patrimoni net, que quan va marxar Núñez era de 72 milions, el 2010 va passar a ser negatiu: -56,6 milions. Totes aquestes xifres són verificables, ja que figuren a l'apartat econòmic de les memòries anuals del club.

En aquests moments, la gestió ordinària --sense Espai Barça-- de Laporta, a punt de prolongar el seu segon mandat, ja és coneguda per tothom gràcies als auditors: un Patrimoni Net Negatiu de -154 milions --que va motivar la multa de 60 milions de la UEFA--, tots els exercicis tancats amb pèrdues --simulades per la venda de patrimoni, maniobra ara prohibida per la Lliga--, un deute superior a 2.083 milions --654 a curt i 1.429 a llarg, segons es constata a la pàgina 56 de l'última auditoria de Crowe Spain-- i incompliment continuat del Fair Play de la Lliga, entre d'altres.

Però ara, amb l'arribada d'una denúncia davant l'Audiencia Nacional --pendent de si tindrà o no recorregut judicial-- per blanqueig de diners i administració deslleial, entre d'altres “minúcies”, Laporta es lamenta i proclama que “no tot s'hi val” davant unes eleccions. Viure per veure…