Comença el Mundial de Mèxic, Canadà i Estats Units, una edició que passarà a la història per moltes coses: més seleccions, més partits, més seus, més quilòmetres i, probablement, més hores davant de la televisió. Tot és més gran. Ara bé, la pregunta és inevitable: també serà millor?
La FIFA ha decidit ampliar la festa fins als 48 participants, obrint les portes a debutants com Cabo Verde, Curaçao, Jordània o Uzbekistan. És una gran notícia per a aquests països i per a la globalització del futbol però, alhora, resulta curiós veure com seleccions amb una enorme tradició com Itàlia, Dinamarca o Ucraïna s'han quedat pel camí. El Mundial guanya en geografia, però no en competitivitat.
Una cosa és sumar partits i una altra de ben diferent sumar emoció. Més minuts de futbol no garanteixen més espectacle. En canvi, sí que asseguren més desgast per als jugadors, més saturació en el calendari i més probabilitats de lesió.
Potser és que alguns som més romàntics. Dels que ja anaven bé els Mundials de tota la vida i que, per cert, fins ara havien funcionat de meravella. Potser és que el futbol modern confon sovint quantitat amb qualitat. De moment, però, no ens posarem a criticar una cita històrica que fa quatre anys que esperem. Que rodoli la pilota i que comenci l'espectacle!
Julián no és Figo
L'oferta de Florentino Pérez per Julián Álvarez ha provocat més dubtes que il·lusió entre el madridisme. Durant l'última setmana, les informacions apuntaven cap a perfils com Olise o Vitinha, operacions que encaixaven molt més amb les necessitats esportives i el discurs que s'havia anat construint a la Casa Blanca. Per això, l'aparició sobtada de Julián, ha deixat una sensació d'insatisfacció i fins i tot d'engany en bona part dels socis blancs.
A més, es tracta d'una operació que ja neix pràcticament condemnada al fracàs. Pensar que l'Atlètic acceptarà negociar amb normalitat per la seva gran estrella amb el seu etern rival és una hipòtesi molt poc realista. La rivalitat entre ambdues entitats converteix qualsevol moviment en una missió gairebé impossible, independentment de la magnitud de l'oferta.
Aquesta maniobra també posa de nou sota el focus la credibilitat i la fulla de ruta del nou mandat de Florentino. Tanmateix, des de la perspectiva blaugrana la irrupció del Madrid pot tenir també una lectura positiva.
I, finalment, seria important que Julián Álvarez parlés i alcés la veu. Si el davanter manifesta clarament la seva voluntat, podria ser el factor determinant per desencallar una operació que a dia d'avui sembla seguir completament bloquejada.
Florentino i una victòria per inèrcia
La victòria de Florentino Pérez a les eleccions del R. Madrid no va sorprendre ningú. Tal com apuntaven tots els pronòstics, el president blanc va revalidar el seu càrrec amb comoditat davant d'Enrique Riquelme. La seva figura continua associada a una etapa d'èxits esportius que, agradi o no, encara cala entre els socis madridistes.
Ara bé, el resultat no hauria de fer passar per alt el paper de Riquelme. Malgrat la derrota, la seva candidatura ha tingut el mèrit de demostrar que existeix espai per a una alternativa i que un de cada tres socis està disposat a escoltar un discurs diferent. En aquest sentit, més que una derrota definitiva, potser cal interpretar-la com la llavor d'un projecte de futur. Esperem que no hagin de passar 20 anys més.
Des de la perspectiva blaugrana, la continuïtat de Florentino tampoc em sembla una mala notícia. El president madridista ha tingut grans moments però la sensació també és que la seva figura ha anat a la baixa en les últimes temporades i que ja no és el mateix que fa uns anys. El seu cicle seguirà però això no garanteix que el futur sigui igual de satisfactori que el seu passat.
Enhorabona a un Florentino que quan va convocar les eleccions pensava que no arribaria a posar les urnes.
