Hansi Flick va passar a ser un actiu de Joan Laporta només amb dues jornades d'inici quan va arribar per primera vegada. Va donar la campanada, va ser una grata sorpresa i les cartes se li van posar de cara. En un tres i no res, va liquidar la idea de tiki taka i el famós ADN Barça amb què la culerada va posar les seves esperances quan va arribar Xavi Hernández. L'alemany va ser resolutiu i pràctic i va desencadenar un joc molt allunyat del que s'esperava d'ell, però va obtenir resultats.
I això és el més important: que la pilota entri. Pel camí, Hansi ha sabut rectificar alguns aspectes que d'entrada no van tenir encert. Un exemple d'això va ser donar la gran titularitat que es mereixia a Fermín. Per cert, l'únic amb garra per marcar a la segona part davant el Llevant i posar-se 3 a 0. Però amb el temps i la divinització a què es tendeix en aquest país mancat de líders, s'ha equivocat en certs aspectes.
El principal és no saber acceptar les derrotes i, especialment, quan altres tècnics com Simeone o Míchel li donen tota una lliçó de vida. A Hansi li sobra prepotència i li falten idees. Ni a la Lliga ni a la Copa comença a ser capaç de dissimular aquests defectes. L'espectacle que va protagonitzar a la Copa davant l'Atlètic i les maneres que va tenir d'entrar als vestidors i enfrontar-se al cos arbitral van ser lamentables.
Quan un equip falla en errors tan cronificats com és la defensa, la senyalització no es basa en qüestionar Koundé o la irregularitat de Pau Cubarsí. El problema rau en un míster incapaç de detectar els errors, entonar el mea culpa, afegir matisos i millores tècniques i, especialment, tàctiques. El repte és majúscul, però ha d'entendre que ningú és etern.
