Isaki Lacuesta fa temps que s’acosta al flamenc. La leyenda del tiempo, Entre dos aguas i Flores para Antonio en són només alguns exemples. Però a Jaleos es converteix gairebé en un expert.
No està sol. Compta amb el suport i el coneixement de Pedro G. Romero, que li va obrir un món quan va relacionar l’origen del flamenc amb el del cinema. I d’aquí neix el projecte.
La seva relació amb el flamenc, en canvi, ve d’abans. Reconeix que ell també hi va arribar “com si fos japonès. Jo creixo a Banyoles (Girona), amb una família basca, així que creixo amb tots els prejudicis”, assenyala.
“Els pitjors prejudicis són els del flamenc: aquesta idea que és una música rància, tradicional, formalment obsoleta, molt propera al franquisme”. Però la vida i un nom li van fer canviar d’idea.
Primers contactes amb el flamenc
“D’adolescent començo a escoltar primer a Kiko Veneno, que no és que sigui flamenc, però comparteix una part de l’ADN. Després escolto Pata Negra, salto a Camarón i començo a viatjar per Andalusia. I descobreixo una música que era més punk que el punk, més rock que el rock i més clàssica que la clàssica. És a dir, trobo una intensitat superior, que és el que jo buscava”, assenyala en una entrevista a Crònica Global.
La conversa es produeix hores abans de l’estrena de la pel·lícula i de la seva presentació al Festival de cinema independent de Barcelona L’Alternativa i, en ella, apareix un Isaki que, com a Jaleos, no es perd per les branques, sinó que va a l’arrel d’una música de la qual gairebé no se sap res, menys encara del que creuen alguns.
—Com es diu a 'Jaleos', el flamenc s’està morint o simplement el van matant des de fa temps?
—El flamenc, des d’abans de néixer, des d’abans que existeixi la paraula, ja s’està morint. Ha nascut com un vampir, i aquesta és part de la seva gràcia. A la pel·lícula s’explica que Gustavo Adolfo Bécquer va ser el primer a utilitzar la paraula flamenc i que, quinze anys després, ja diu que no és com era, que allò s’ha acabat. I sempre ha estat així.
—Tan així?
—De fet, els folkloristes, com Antonio Machado Álvarez, al mateix temps que estan identificant i reconeixent el flamenc, ja diuen que està desapareixent. Això també es deu al fet que es reconeix com una amalgama de moltes coses precedents, i algunes d’aquestes coses sí que són antigues. I part de la seva força és aquesta idea, a vegades llegendària, que és molt antic.
El director de cinema Isaki Lacuesta
—Per què?
—Sembla que calgui que vingui dels altres ancestres perquè, sense aquesta idea, no existiria. I, alhora, cal aquesta pota perquè pugui canviar constantment i perquè pugui mirar cap al futur, que és el que passa sempre.
—Bé, la cinta parteix de la idea d’“anar a l’arrel per anar-se’n per les branques”, però és que, veient la pel·lícula, un ja veu una arrel ramificada, com en realitat són les arrels.
—La recerca de l’arrel és una metàfora; amb això es busca arrelar-nos literalment, deixar-nos enganxats a un lloc. I la manera d’explicar Jaleos és en forma de branques, i entendre que una digressió i el que, aparentment, és anecdòtic, al final pot ser més consubstancial i més significatiu.
Per exemple, quan escolto o llegeixo Pedro G. Romero i veig que, de sobte, em relaciona el colonialisme amb el flamenc, pot semblar una branca. En canvi, quan t’ho expliquen bé, veus que no és una anècdota, que és consubstancial. Sense el pes del colonialisme, el flamenc no existiria tal com l’entenem.
O el cas límit de la Terra Baixa, de Leni Riefenstahl, i l’extermini. Pot semblar una anècdota col·lateral, però explica com les societats dominants, en aquest cas el nazisme, han exterminat sempre els gitanos. I no és casualitat que el flamenc neixi de les classes més oprimides.
Isaki Lacuesta
—Potser per això se’l va matant abans de néixer o porten intentant matar-lo des de llavors, perquè ve d’aquesta societat dels marges?
—Bé, al flamenc no és que se’l vulgui exterminar, sinó que es vol conservar-lo sempre tal com havia estat en un passat imaginari i utòpic, una antiga Arcàdia que no va existir. I això ve una mica també del naixement dels folkloristes, que és una de les coses que més em va sorprendre durant la recerca.
Quan començo a llegir els textos dels folkloristes espanyols, encara que sempre van amb retard respecte a Europa, diuen explícitament que el que busquen és crear una tradició per facilitar una cohesió social que ja no existia després de decapitar els reis i després de la caiguda de la monarquia absoluta i, per tant, després de la caiguda d’aquella legitimació divina.
Per tant, es busca que els folklores, com el flamenc, encara que seria aplicable a altres formes i a altres països, cohesionin les societats i, perquè això passi, cal remetre’s a un passat antic, com passa amb totes les mitologies nacionals.
Entrevista a Isaki Lacuesta
—Això no l’empobreix?
—No del tot, perquè, al mateix temps, li crea un pòsit de gran legitimitat. Jaleos intenta desmentir dos prejudicis molt forts sobre el flamenc: que és molt antic i que és molt local. Però sense aquestes idees no tindria la gràcia. La gràcia és la paradoxa que el flamenc pot ser simultàniament el més modern i el més antic, el més local i el més internacional. Però cal aquesta mena de llegenda, igual que amb la resta de les músiques vernacles, per poder continuar avançant, sempre pensant que et remets a alguna cosa antiga.
A mi em fa pensar molt en el conte de Borges, el de Pierre Menard, en què el protagonista escriu El Quixot de Cervantes lletra per lletra, però el que escriu és totalment nou perquè ho ha escrit en un context diferent.
Amb el flamenc passa això. Silverio Franconetti és com el primer cantaor o l’inventor dels que feien concerts, però no hi ha gravacions seves. Doncs durant moltes dècades s’ha intentat cantar com aquesta persona de la qual no existeixen referències, per la qual cosa t’ho estàs inventant, t’estàs inventant una cosa imaginària.
Però passa igual quan la gent intenta cantar el que cantava el Niño Gloria o el Niño de los Peines, de qui sí que tenim gravacions. Quan Estrella Morente canta igual que ells, canta diferent perquè és una persona contemporània.
—Ho entenc, però quan deia que el flamenc s’empobreix quan el folklore se l’apropia, em referia al que fa el franquisme quan se l’apropia, com es veu a La bandera. La pel·lícula sí retrata que el flamenc estava en ambients on hi havia transsexuals i travestis, però el franquisme esborra tot això.
—És una metonímia el que fan: flamenc igual a Espanya. És el que t’explicava del naixement del folklore. Els flamencs es configuren moltes vegades com a reacció a la mirada estrangera.
El realitzador Isaki Lacuesta
—Com?
—Quan arriben els bohemis del segle XIX, sobretot francesos, busquen una idea d’Espanya, un poble primitiu, gairebé en contacte amb l’Àfrica, amb l’Àsia, amb les colònies d’Amèrica, allò exòtic. I els artistes d’aquí, bàsicament al voltant del lumpen, el que fan és retornar-los la imatge que esperen trobar. I es configura així, com una mena d’espill desdoblat.
Aleshores, aquesta idea d’Espanya és igual a flamenc, existeix des del minut menys u i no ha deixat d’existir fins al present. Fins i tot abans de Franco. Azaña ja intenta que el flamenc es converteixi en la cara visible d’Espanya i li dona la medalla d’Isabel la Catòlica a la Argentina.
Però el que deies de 'La bandera', a mi el que m’impacta és que tot aquest món de travestis, homosexuals, un món extremadament queer, que a l’espectador d’ara li pot recordar a La bola negra d’una manera estranya, aparegui en una pel·lícula els crèdits de la qual estan dedicats a Francisco Franco. I el que també trobo significatiu és que tot aquest món homosexual, queer, no desapareix del flamenc. Existeix sempre. El que desapareix és de l’imaginari públic i de la representació.
Això ho vaig descobrir quan vaig entrevistar Juan el Golosina per fer la pel·lícula Flores para Antonio. Ell va explicar que va treballar com a travesti imitant Lola Flores durant tota la postguerra, als anys 50, 60 i 70. I ens parlava de batudes policials, però que eren puntuals.
—És clar, però això s’amaga. I m’agrada que citi la connexió queer amb el flamenc, perquè, com a espectador, en el muntatge d’imatges que és 'Jaleos', es passa de Concha Piquer a Ocaña. Per què aquesta connexió?
—Sí, senyor. És immediata, és un espill directe. Ocaña apareix a les imatges de Canet Rock i li posen música de rock laietà, però el que estava cantant eren coples. I Ocaña es travestia pensant en Concha Piquer, pensant en les folklòriques.
Si anem dècada per dècada, no n’hi ha ni una sola que no estigui impregnada d’imaginari queer i travestisme en el flamenc. Ho veiem a La Criolla, però també a les pel·lícules d’Antonio Molina, que fa pel·lícules de travestisme als anys 50; a Ocaña, als 60 i els 70; i amb Kazuo Ohno, creador del butoh, creant Admirando a La Argentina, que es veurà a Jaleos 2... Això és constant i tot el món travesti troba el seu espill a les folklòriques.
Entrevista amb Isaki Lacuesta
—D’on treu tot aquest material i quant de temps porta trobar aquesta manera tan particular d’explicar-ho? Recorda Marker, però també Godard.
—Hi ha una tradició enorme de cineastes que treballen amb imatges d’arxiu, però jo amb qui em sento més afí des de sempre és amb Chris Marker. És d’ell de qui més aprenc aquesta manera d’assaig, de revisitar les imatges per comprendre com canvien de significat en funció del context.
—És clar, però trobar tot això que compon 'Jaleos', com es va donar?
—Porto vuit anys, amb altres projectes pel mig. Però hi ha una feina prèvia enorme de Pedro G. Romero, de Gamboa, Ortiz Nuevo... Són els investigadors que s’han posat a treballar amb les hemeroteques, sobretot. Amb hemeroteques del segle XIX, llatinoamericanes, franceses, espanyoles, nord-americanes... Allà es troben les grans sorpreses: que gran part de les lletres, dels ritmes, de les melodies, fins i tot, del flamenc, venen d’Amèrica. I això està súper documentat i és una cosa força recent.
Tota aquesta motxilla que ells m’aporten, quan llegeixo El ojo partido, de Pedro G., ho vull veure, ho vull posar en una pel·lícula, vull punxar-hi la música a sobre i vull ensenyar-ho als meus col·legues.
Aleshores, és un procés de documentació, d’acumulació de materials. Després faig un guió en què ja explico la forma de tertúlia.
Aquestes van ser les dues decisions formals més importants de Jaleos: que tingui forma de tertúlia i que sigui una polifonia de veus en què cap sigui definitiva. No és una enciclopèdia definitiva que diu que això va ser així, sinó que tot sempre està posat en qüestió. I la idea és que sigui una pel·lícula de muntatge.
—Sens dubte! Fascina aquest muntatge.
—La gran feina és el muntatge amb Sergi Díez i Marcos Flores. Però, tornant al que dèiem abans, per mi una de les sorpreses és quan Pedro G. Romero em fa adonar que el flamenc i el cinema són contemporanis. I quan em donen aquesta imatge molt concreta que les buleries, que molts diuen que són del segle XV, es formalitzen als anys 10 del segle XX, de manera explícitament contemporània al muntatge cinematogràfic d’aquella època. I és aquesta idea que les buleries ja no són uns romanços en forma de conte en què cada estrofa avança en una història, sinó que cada estrofa és una imatge diferent. Penso que està funcionant igual que El cuirassat Potemkin.
Entrevista a Isaki Lacuesta
—Bé, però no només a les buleries i el muntatge. A la seva pel·lícula veiem que el cinema i el flamenc semblen estar íntimament lligats. A la seva pel·lícula es mostra Man Ray, Chaplin, Breton. Quina connexió hi veu?
—Que neixen pràcticament alhora. El cinema neix una mica més tard, però tots dos neixen en un context gairebé de circ, d’espectacle de varietats. Són coses barates i molt populars.
Igual que la gent anava a posar una monedeta a les primeres barraques d’atraccions per veure una pel·lícula, el flamenc forma part d’aquest mateix ambient. I d’un mateix ambient que té relació també amb el contacte, amb el primer contacte de societats urbanes, mig industrials, mig maquinistes.
Per què Edison el primer que filma és una flamenca? Doncs perquè formen part de la mateixa sensibilitat i perquè té moviment. I en aquell moment del canvi del segle XIX al segle XX, Espanya i el flamenc, o el protoflamenc, ocupen el mateix espai que després ocuparà el rock o, per entendre-ho millor, l’espai que ocupa ara el reggaeton.
En aquell moment Espanya és central en aquest imaginari i pràcticament no hi ha cap cineasta que als anys 10 no faci la seva adaptació de Carmen: Chaplin, Valentino, Lubitsch… Costa imaginar que fos tan central.
—I un segle després és Espanya la que sembla mirar a altres...
—Per això la pel·lícula és com un paral·lelisme: una història del flamenc en paral·lel a la història del cinema, a la història d’Espanya i a la història de la modernitat.
Isaki Lacuesta
—Que no està acabada. Perquè ho ha esmentat, però, al final de la pel·lícula, un es queda sorprès en veure que és el “final de la primera part”.
—Hi ha més! Des del moment en què té aquesta forma de Les mil i una nits, podria ser infinit. Però sí que hi havia una estructura pensada. Moltes de les branques de Jaleos desembocaven, conflueixen en la continuació.
Per mi són la mateixa pel·lícula, però hi ha una qüestió que per mi és la més preocupant, que és la dificultat de treballar amb arxius, la dificultat econòmica i legal. És molt, molt car. Els arxius poden costar 3.000, 5.000, 15.000, 10.000 euros per minut.
—Minut?
—Minut. Aleshores, en el moment en què estàs treballant sobre impressions o, per exemple, muntes una música de la Niña de los Peines o de Valderrama per sobre d’unes imatges de qui vulguis, de Marcel L'Herbier o de Germaine Dulac, pots estar pagant 30.000 euros per minut.
—I això?
—Estem en un moment d’una lògica anglosaxona molt forta que ve de les plataformes, en què et demanen que tinguis l’autorització d’aquestes persones. És tan prohibitiu que, per això, ja que hem arribat fins aquí, no vull renunciar a la continuació de la pel·lícula.
Però, per això, l’altra part de la pel·lícula l’hem de finançar com una pel·lícula nova. De fet, els vuit o nou anys de procés de documentació i materialització bàsicament han estat de recerca de finançament.
Isaki Lacuesta
—No perden els drets aquestes imatges, com la música?
—No, en la música el que caduca és el dret d’autor. El dret del propietari, de l’editor, del productor, això és infinit. El que caduca és el dret dels habitants de la casa i dels paletes, però el propietari de la casa, aquest és etern.
—Quasi un fons voltor és etern.
—Aleshores, això és caríssim. Tenen aquesta dificultat. Per això reivindico el dret de cita. Jo crec que en un documental divulgatiu, igual que en un assaig o en un llibre, tu hauries de poder citar Lorca o Machado, doncs pots citar Buñuel i qui vulguis. Aleshores això no funciona així. És caríssim.
Nosaltres ho hem pogut fer gràcies a la plataforma de CaixaForum i als llibres publicats. I tenim un pressupost molt més elevat que el d’un documental habitual, però no hauria de funcionar així. El normal és que tu puguis fer un documental com a estudiant, com a documentalista...
—És terrible, a més això no passa en altres àmbits.
—Bé, comença a passar en la literatura. Per això és una cosa per la qual hem de lluitar i sobre la qual hem de reflexionar. Perquè això és la memòria col·lectiva i el patrimoni col·lectiu.
Per això, com que és molt car, la pel·lícula l’he hagut de partir en dos. I a la segona meitat hi ha algunes de les branques, com la relació amb els nazis i Riefenstahl, Vicente Escudero, Kazuo Ohno i Ocaña, que van desembocant a la segona meitat.
