Daniel Monzón i Zoe Bonafonte retraten el Patronat de Dones: “L’Església, des del poder, continua tenint la capacitat de silenciar”

En ple auge del fervor religiós i dels partits polítics que reivindiquen els valors de la família tradicional, una pel·lícula com Ruega por nosotras ve a mostrar els perills que això comporta.

Ho fa de manera indirecta, però mirant fixament una història real que va sacsejar Espanya: el Patronat de Dones.

Sota aquest nom s’amagava una institució religiosa nascuda durant el franquisme, però que va continuar activa fins al 1985, ben entrada la democràcia.

Aquí ingressaven les nenes, adolescents i joves suposadament rebels, que van rebre tota mena de tortures.

'Els diumenges' i 'Ruega por nosotras'

En ella s’ha fixat Daniel Monzón per fer Ruega por nosotras, una pel·lícula protagonitzada per Zoe Bonafonte que sembla la cara B de Els diumenges, comparació que no els agrada.

“No té res a veure una cosa amb l’altra”, assenyala l’actriu catalana, que defensa que això “ve de la gent que no ha vist la pel·lícula, però realment són pel·lis oposades”, afegeix.

Programa doble

Monzón comparteix l’opinió de la seva actriu, però no vol pensar en la confrontació de pel·lícules; més aviat, aposta per “fer un programa doble”.

Tot i que, com recorden tots dos, la de Ruega por nosotras és “una història real, és una crítica a alguna cosa que ha passat a la història i retrata un fet de la història recent del qual no s’ha parlat”.

L’origen del projecte i del Patronat

A ella hi va arribar Monzón el 2020, quan va llegir un article sobre el Patronat. “Em va deixar commocionat”, indica, i es va posar a investigar.

“Vaig descobrir que és una institució que comença el 1941, que la instaura Franco. Carmen Polo, la seva dona, és la padrina d’aquesta institució que, suposadament, dona protecció a la dona, quan era tot el contrari”, narra. “Un cas d’opressió a la dona”, afegeix Bonafonte.

Es venia “per acollir joves rebels i encaminar-les segons la doctrina del règim”, prossegueix Monzón. Tanmateix, el més sorprenent és que “aquesta institució no acaba amb la mort de Franco, sinó que durant 10 anys més, en democràcia, continua per inèrcia”.

Al mallorquí no només li sorprèn això, sinó que va quedar aterrit per la ignorància que existia sobre el fet que allò succeís. Començant per ell mateix.

Convivint amb el Patronat

“Jo era un adolescent que anava al cinema tranquil·lament i que suposadament participava de la llibertat que ens ha portat la democràcia, i ara descobreixo que al costat de casa meva hi havia un centre del Patronat”, confessa.

“És a dir, que mentre jo gaudia alegrement d’anar per allà i dir el que volgués, hi havia noies de la meva edat que estaven darrere d’aquells murs al costat de casa meva; que estaven sent torturades per aquest sistema que encara continuava com a rèmora, com a excrecència de tota aquesta etapa franquista”, exemplifica de manera clara.

La 'Sección Femenina'

Aquesta diferència entre sexes té una explicació clara: “el masclisme de l’època. Era una societat que existia en funció del mascle ibèric”.

Per a qui no ho tingui present, recorda que “existia la Sección Femenina, que era una mena de mili per a dones”, en els llibres de la qual s’apuntaven coses que “un no pot creure”.

Eren aquells llibres on es deia que la llar era “el repòs del guerrer”, per la qual cosa “si el teu marit torna a casa i està una mica violent has d’entendre que porta tot el dia treballant, i tu ho has de comprendre”.

I no només es justificava la violència d’aquest tipus, sinó també les violacions intramatrimonials. “Si ell vol exercir el seu dret marital, tu has d’estar al servei d’ell per relaxar-lo, deien els textos”, apunta el director, després d’estar més de quatre anys preparant la pel·lícula.

Pares contra les seves filles

A Ruega por nosotras, aquest masclisme no només l’ensenyen les monges, sinó que també es deixa veure en el pare de l’Ana, el personatge que interpreta Zoe Bonafonte.

Ell “repudia la seva filla perquè s’ha assabentat que s’ha ficat al llit amb el seu xicot fora del matrimoni i s’escapa, per la qual cosa considera que està sent rebel”, mentre que la mare, que intenta defensar la seva filla, “acaba acceptant el que diu el pare”.

Rentat de cervell

El cineasta no culpa, en canvi, la dona, sinó que “la societat estava establerta així, perquè tot estava en funció del que deia el pare, de la figura masculina”.

La dona podia tenir les seves pròpies idees i estimar la seva filla, reconeix el director, però ella també és víctima. “Pensa que és el correcte, perquè també a ella li han fet un rentat de cervell durant molt de temps”.

I qui els posava aquestes idees al cap? Les monges. “Aquestes monges que estan reeducant aquestes noies creuen en el que fan, assumint una doctrina marcada per un dictador, és a dir, un home”, remarca.

“Són dones que estan actuant conforme als dictats d’un home i que no tenen empatia amb el seu gènere, ja que aquestes noies les consideren unes delinqüents i unes perdudes”, remata.

Masclisme etern

Lamentablement, aquest tipus d’ideologia, aquest masclisme, encara perdura. “Hi ha un doble estàndard 100%”, assenyala Bonafonte. “A la meva generació, si un tio es fica al llit amb no sé quantes ties és el més, però de cop ho fa una tia i és una puta”, posa a mode d’exemple.

“Això existeix i ha existit, seguim sent una societat masclista, és així”, sentencia. Tot i que amb matisos.

Un foc que segueix present

“No vull dir que no s’hagi avançat, perquè no és veritat. Afortunadament, no estem en aquesta situació, però continua havent-hi una societat molt masclista, segueixen havent-hi famílies en què hi ha un pare masclista maltractador, una mare que moltes vegades també ho és i ve de tot això que es mostra a la pel·lícula”, remata.

Monzón ho té clar: “El substrat que va fer que existís el Patronat d’alguna manera encara hi és. És com una foguera que ha cremat molt fort i, de cop, s’apaga; però només cal que comencis a bufar i a donar-li alè perquè pugui tornar”, alerta.

Per això, tot i ser una cinta històrica, ressona a l’Espanya del segle XXI. “La pel·lícula d’alguna manera és com una mena de toc d’atenció”, apunta el seu director.

Un toc d’atenció que mostra a la població la volatilitat d’aquests drets adquirits, tenint en compte que el substrat del masclisme encara hi és. Es veu cada dia als mitjans de comunicació i a la crònica de successos. “Compte perquè tots aquests drets, adquirits durant tants anys, poden tornar a anar pel vàter d’una sola escombrada”, conclou Monzón.

Del franquisme a la democràcia

Monzón és conscient que és una cosa històrica, però considera que no s’ha de deixar passar que “en una dècada de democràcia ningú va fer res per solucionar això i fer que s’acabés”. Només pel cas d’una noia, Inmaculada, es va posar fi al Patronat.

La jove es va suïcidar i El País es va fer ressò de la notícia, informa durant una entrevista amb Crónica Global. I així, a poc a poc, “van començar a explicar el que passava a dins i, per la pura ignomínia i la vergonya que això continués existint, es va acabar diluint”, recorda.

Del Patronat al robatori de nadons

La paraula és aquesta, la dissolució, perquè gent del Patronat ha explicat a Monzón que “d’alguna manera, la petjada de tot allò continua”, fins a assenyalar que “una de les branques del Patronat és tot el que té a veure amb el robatori de nadons”.

Una cosa que, d’alguna manera, es reflecteix a la cinta. En ella, no només es veu el personatge de Zoe Bonafonte a l’internat, sinó que s’apunta que hi havia un pavelló per a joves embarassades.

—Per què, aleshores, tot això continua tan ocult?

—Zoe Bonafonte (Z): L’Església continua tenint poder a Espanya i fa callar. Es veia a la pel·lícula La luz de Ricardo Franco. És dels anys 70 i vull pensar que això ara mateix a Espanya no podria passar, però l’Església, des del poder, continua tenint la capacitat de silenciar. I l’Església mou masses! Daniel va tenir problemes de finançament per aixecar la pel·lícula, perquè ningú es vol ficar en aquestes coses, ningú vol ficar-se amb l’Església.

—Què va passar amb el finançament?

—Daniel Monzón (D): Des del 2020, quan concebo la idea i començo a investigar, fins que s’ha pogut estrenar, va caldre posar-hi molta tenacitat. En molts despatxos se’m deia que el guió era molt bo, que volien treballar amb mi i després preguntaven si tenia una altra cosa. Em deien que la pel·lícula no interessaria, que a qui li interessa una cosa així.

Però a cada no que rebia, més m’adonava que era un tema que s’havia de contar. Llavors vaig ser com un martell piló, fins que finalment es va tancar un finançament per poder fer la pel·lícula tal com jo volia fer-la, que era una pel·lícula d’una aparença sòlida i molt oberta a tots els públics.

—Per què era important aquesta obertura?

—D: Volia fer una pel·lícula que arribés a tots els públics, no una pel·lícula de nínxol, sinó aconseguir que molts joves, especialment, i també adults, que no coneixen què va ser el Patronat veiessin part de la seva història recent i sabessin que ha passat fa res.

—I aquests delictes del Patronat han estat condemnats?

—Z: No. I aquest és el tema: aquestes dones continuen reclamant justícia. Hi ha moltes monges que ja no viuen, perquè efectivament tenien una edat, però les seves víctimes continuen buscant justícia institucional, perquè ningú les ha reconegut i han passat a la història com les grans oblidades i les grans silenciades. Tant de bo aquesta pel·lícula serveixi perquè puguin rebre aquesta atenció, aquesta visibilitat per part de la societat i aquesta justícia que mereixen.