Javier Giner, íntim i flamenc: "La solitud és el gran cavall de batalla de tots"

Quan un veu la imatge pública de Javier Giner pot semblar-li una persona extravertida, sociable, “flamenca”, com ell mateix diu.

Ell està atent a tot i a tots els que l'envolten. És inquiet i alegre. Ho va mostrar en el seu personal autoretrat que era Jo, addicte. El llibre i, sobretot, la sèrie el van posar en el punt de mira.

L'autoficció va donar a conèixer un home simpàtic, amic dels seus amics, que havia treballat la seva psique i que no li importava mostrar-se tal com és. Amb tot el que això comporta.

En el cas de Jo, addicte, es va protegir rere Oriol Pla, que va donar el toc més excèntric i clown de si mateix, per posar-se a la pell del seu amic.

Javier Giner, a 'Aquesta solitud'

Ara el mateix actor català mostra l'altra cara de Giner, la més íntima i, per tant, la més fràgil. Encara que aquesta vegada és diferent.

Per a la seva estrena al cinema, Aquesta solitud, el cineasta ha deixat part d'ell en tots els personatges de la pel·lícula. Des de Pla a Marina Salas, passant per Gemma Martínez i Itziar Lazkano contenen trets de Javier. Fins i tot Bilbao és el seu Bilbao.

Ho confessa ell mateix. “Aquesta solitud pertany a la meva intimitat, tant o més que Jo, addicte”, assenyala en conversa amb Crónica Global.

Assegut en una terrassa de Gràcia, el realitzador confessa que sent por. Tem que el boom de la sèrie pugui ser perjudicial per a la pel·lícula.

Del frenesí a la intimitat

El basc, establert a Barcelona, assenyala que són tons molt diferents. Si la sèrie era frenètica, Aquesta solitud és sòbria, íntima, pausada, però no avorrida.

“M'he posat una mica més autor”, reconeix, però sense oblidar l'emoció. Aquesta emoció és la que dóna títol a la pel·lícula, “aquesta solitud”, perquè com matisa, “és una molt concreta, física”, a la qual un es resisteix a enfrontar-se, fins que no té més remei.

Per això té clar que “la solitud és el gran cavall de batalla de tots nosaltres”, perquè costa seure amb ella i tenir aquella conversa amb qui més costa “la que es té amb un mateix”.

Ell ja l'ha tinguda i per això ha pogut oferir aquesta pel·lícula tan personal com Jo, addicte. Perquè encara que el vel de la ficció ho tapi, Javier Giner hi és.

—Una cosa és rodar una sèrie basada en un llibre que explica un procés personal, com 'Jo, addicte', i una altra és aventurar-se a la ficció. O no ha estat per tant?

—No, jo ho tenia claríssim. De fet, la primera versió de guió de Aquesta solitud existeix força abans de la sèrie, el que passa és que després es va creuar pel camí Jo, addicte i m'hi vaig dedicar tres anys de la meva vida. Després vaig recuperar aquell guió perquè sempre havia estat allà com d'alguna manera esperant.

—I aquí està.

—És clar, el que em passa ara, que ja em va passar quan vaig anar a estrenar a Donosti, és que Jo, addicte va ser tal explosió, va tenir una acollida tan al·lucinant, que ara vaig una mica cagat.

—Per què?

—O sigui, si tu de sobte vas a veure Aquesta solitud esperant Jo, addicte 2, et pot agafar amb el pas canviat, perquè és un canvi de registre brutal. És una altra manera de narrar. I ara estic una mica a l'expectativa. Per això vaig dient que Aquesta solitud és basc-rumana, que és la meva manera de dir que he anat a un lloc molt més àrid. Mentre a Jo, addicte s'explicava tot, aquí es suggereix. Per nosaltres aquesta diferència és part de la gran motivació. El creatiu té molt de recerca i quan un veu on es mou bé vol provar aquell altre a veure què passa.

—Bé, però el tràiler ja ho deixa veure. Fins i tot quan un veu el personatge d'Oriol Pla.

—Sí, aquí és un basc hermètic, rocós, mentre a Jo, addicte era absolutament excessiu, exhibicionista, narcisista. Aquest és el personatge d'un basc silenciós, tancat cap endins, però justament aquest repte era el que a ell i a mi ens posava molt.

—El curiós és que diu que la pel·lícula ja la tenia pensada d'abans, però vostè manté que 'Aquesta solitud' és una mena de reacció a 'Jo, addicte'. Com és això?

—Perquè existia un guió, però després de fer Jo, addicte, jo agafo aquell guió i el reescric sencer mantenint l'estructura. Per exemple, el guió original transcorria a Madrid i jo decideixo portar-lo ara a Bilbao i, en aquell moment, la pel·lícula canvia completament. Ja, de sobte, aquí entra la meva infància a Bilbao, entra la meva memòria emocional, entra una melangia, un estat emocional que si aquest mateix guió transcorregués a Madrid, no seria així.

Aleshores, quan dic que sento que és gairebé una reacció a Jo, addicte és perquè probablement, si jo no hagués transitat per aquella manera de narrar explosiva de la sèrie, potser no hauria anat a aquest intimisme sec, àrid i basc-rumà.

—I com passa a transmetre totes aquestes emocions, solituds i melangies?

—No ho sé. Jo repetia tot el temps: no vull fer una pel·lícula, vull reflectir un estat emocional. Però és clar, què significa això? A posteriori, de sobte tu veus la pel·lícula i dius: “Ah, d'acord, això era”. Però és una mica com que et tradueixes a tu mateix.

—Bé, és que, sense conèixer-lo tant, un té la impressió que, tot i ser ficció, aquesta pel·lícula és pur Javier Giner.

—100%. Fixa't que, evidentment, a Jo, addicte és molt explícit, perquè és la meva vida i el personatge es diu com jo. Però a Aquesta solitud jo estic absolutament amagat en tots els fotogrames de la pel·lícula. La melangia de la pel·lícula em pertany. Per molt estrany que sembli, jo també tinc moments on sóc molt silenciós. M'agrada estar a casa sol, tinc aquesta part molt intimista i reflexiva i com més pesada… Encara que, és clar, amb la carta de presentació que va ser Jo, addicte, la imatge pública sembla que sigui una mica més «flamenca». Però sí, jo sento que Aquesta solitud em pertany, pertany a la meva intimitat, tant o més que Jo, addicte.

A més, per ser capaç de fer Jo, addicte, vaig necessitar separar Jo, addicte de mi, és a dir, vaig necessitar parlar de Javier Giner com un personatge, com una ficció. A Aquesta solitud el camí ha estat l'oposat: això que és ficció ho he acostat tant com he pogut a la meva vida. M'he adonat a posteriori que no sé parlar de coses si d'alguna manera no les he transitat o no les conec. Per mi és molt important que l'emocional sigui veritat.

—I en aquest amagar-se en els personatges, revela les seves preocupacions socials. Perquè, sense ser-ho de forma directa, la pel·lícula està carregada d'aspectes polítics com la precarietat, la situació de l'habitatge… Va ser intencionat?

—A veure, jo sóc fan del cinema social britànic i quan estava escrivint el guió amb Luisa Matienzo, jo mirava molt cap a aquest cinema, perquè té la capacitat de parlar del social sense fer una tesi o un míting, sinó simplement observar-ho.

En aquest sentit, si tu ets honest amb el que expliques i poses el focus en dos personatges a la trentena, avui dia, tots aquests subtemes realment apareixen. En aquest cas, els dos personatges es dediquen al món cultural. El món cultural és un món molt precari, on molta gent està fent malabars entre no sé quants treballs per poder mantenir la seva vocació. Igual que en el periodisme.

Aleshores, tot aquest context per mi era molt important reflectir-lo i alhora era inevitable. Perquè si no, crear una mena de ficció aspiracional crea més frustració en la gent que la veu i això em sembla una putada, la veritat.

Vull dir, tens tota la raó, per mi és una pel·lícula hiperpolítica a molts nivells, però era molt important observar la realitat, deixar preguntes obertes per a l'espectador i no fer un míting ni donar solucions, sinó fer que la pel·lícula i l'espectador dialoguin entre ells. És més compartir el sentiment, dir-li a l'espectador que en aquesta solitud hi som tots.

—Una solitud que no ve del desamor, perquè amb el tràiler un pot pensar que el film aborda una història d'amor i aborda un sentiment.

—Per mi el desamor era l'inici de la història i, en les primeres versions de guió, estava molt ficat en la parella. Però a mesura que avançava en l'escriptura, m'adonava que el que realment m'interessava explicar era aquesta mena d'etapa vital on una estructura que et sosté s'ensorra i comença a trontollar. De sobte, apareix la desorientació, el desemparament, les crisis d'identitat... i realment del que parla la pel·lícula és de la reconstrucció, del dol, de com hi ha certes experiències vitals que tots travessem i que en travessar-les apareix una nova persona.

Però sí, la pel·lícula comença in media res i durant el visionat de la pel·lícula vas fent un viatge paral·lel emocional al dels personatges. Però en començar enmig d'alguna cosa entenc que crea frustració, i la pel·lícula és exigent, en aquest sentit; però justament crea frustració perquè ells també estan frustrats, s'estan buscant: no es troben o no s'atreveixen a trobar-se.

—I, de sobte, apareixen aquelles persones a qui un s'agafa en aquells moments.

—És que quan tu estàs patint d'aquesta manera, comences a forjar vincles sense saber gaire bé per què, perquè vivim en una mena de capitalisme del vincle.

En qualsevol cas, era molt conscient que volia tractar l'espectador com una persona adulta. Així, a la pel·lícula el temps està absolutament deconstruït, hi ha grans el·lipsis, però perquè volia reflectir aquesta mena d'estat de confusió vital que normalment és el dol, en què realment no saps si han passat dues setmanes o han passat sis mesos. Estàs en el dolor. Llavors, bé, m'he posat autor, crec.

—Però sense ser un plasta ni un dens.

—Aquest equilibri per mi era molt important. Que no fos absolutament plasta, però que l'emocional superés el narratiu. Estava intentant aconseguir una mena de trànsit. Per això crec que la pel·lícula exigeix alguna cosa a l'espectador, però li exigeix deixar-se portar. Aleshores, si tu no et deixes portar, et quedes. Però bé, hem vingut a jugar.

—Abans parlava del capitalisme del vincle. Poc es parla que hi ha moments a la vida en què un estarà sol i ha d'estar sol. Fins i tot encara que no vulgui. És una cosa poc visible?

—Jo crec que la solitud és el gran cavall de batalla de tots nosaltres. I aquí vaig posar una cosa molt meva també. Per mi, aprendre a estar sol realment va ser un dels pilars que ho va canviar tot, perquè en el moment en què aprens a estar sol ja et pots relacionar o et pots vincular des d'un lloc molt més sa, perquè desapareixen les dependències.

—I un és més sincer.

—Més sincer i més vulnerable també. Però, al final, per sortir a l'altra banda, els personatges de la pel·lícula han d'enfrontar-se al que més por els fa, que és estar sols.

—I trobar-se amb un mateix, que és el que dóna la solitud.

—Sense voler sonar com un xaman, sí que és cert que jo tenia moltíssimes converses amb els altres, però havia deixat de banda aquella, la dedicada a enfrontar-se amb un mateix.

—La més difícil.

—Bé, és molt dolorós, fa molta por, molt vertigen. Però quan et deia que és el nostre cavall de batalla, és perquè no és una cosa estable, no és que tens una conversa amb tu mateix i ho soluciones tot. És un contracte que tens amb tu que va a diari. Per això el títol és Aquesta solitud, perquè aquesta solitud concreta és Aquesta solitud, que té molt a veure amb el no saber estar al món, el no trobar el teu lloc i que és una sensació hiperangoixant.

—I cada vegada és més freqüent.

—Bé, el context té una incidència directa en com ens sentim, vivim i ens relacionem. Aleshores, intentar trobar l'estabilitat quan no pots pagar el lloguer o la teva situació material és hiperprecària té una incidència directa en la vida. I la pel·lícula parla d'això, que aquesta precarietat material el que porta com a conseqüència és una precarietat emocional absoluta.