Diego Luna: “El repte de la immigració és cada cop més gran perquè cada cop són més els que s'han de moure i, per tant, els que rebem”

La nova pel·lícula de Diego Luna com a director, Cendra a la boca, arriba a Espanya en plena convocatòria d'eleccions. Just quan la immigració, juntament amb l'habitatge, serà un tema candent i damunt la taula.

L'actor també ho té clar. Això, fa 10 anys o fins i tot més enrere, succeiria igual. Perquè la gent sempre ha migrat, per això no té més importància avui que en un altre moment.

L'important, en qualsevol cas, són les persones. Les migrants i les que acullen. Sobre elles posa la mirada la pel·lícula.

La cinta, protagonitzada per Anna Díaz, explica el relat d'una nena que migra a Madrid seguint la seva mare. Aquí ha de cuidar el seu germà, però també buscar-se a ella mateixa.

La protagonista de la història té 21 anys i ja ha sortit al món adult. Cuida persones, siguin nens o ancianes, però no sempre és ben tractada. Això la porta a Barcelona.

La cinta no és excessivament dramàtica, només un reflex de com és rebuda la persona, com es rep a aquesta persona i la dificultat de trobar-se un mateix. Una cosa que, com diu Díaz, passa siguis o no migrant.

-La pel·lícula arriba a Espanya en un context d'eleccions amb la immigració com un dels temes més controvertits. Creu que cau en un temps just, que són necessàries aquest tipus de cintes més que mai?

-Diego Luna (D): Jo crec que el que és més trist d'això és que probablement, si aquesta pregunta me l'haguessis fet fa deu anys, hauries dit exactament les mateixes paraules i hauries estat pensant en un altre exemple. I és que és el tema més pertinent de les societats modernes, perquè ningú es pot explicar el seu arrelament sense una migració.

Pots dir que ets perquè, si no vas ser tu, algú de la teva família va arribar aquí en el seu dia procedent d'un altre lloc. Però, de sobte, sembla que oblidem el passat, no ens interessa. I ja que hem arribat, ens entra un pànic que ens prenguin el que tenim i llavors et converteixes immediatament en qui rebutja.

Això és un fenomen que fa centenars d'anys que passa, no és d'avui. Tanmateix, avui el repte és cada cop més gran perquè cada cop són més els que s'han de moure, cada cop són més les raons per les quals la gent es mou i, per tant, cada cop som més els que rebem. Llavors, sí, hi ha un repte interessant.

I la pel·lícula, sens dubte, arriba en un moment pertinent. Però, tristament, aquesta pel·lícula jo crec que serà pertinent d'aquí a deu anys i ho era fa deu.

-Bé, és cert, el llibre en què es basa la pel·lícula és de 2021 i aquestes situacions que reflecteix la pel·lícula cinc anys després es repeteixen. No aprenem? No aprenem perquè no ho veiem? El cinema ha de posar el focus en aquestes històries, ja que tots som migrants?

-Anna Díaz (A): Jo crec que sí que es fa, i s'ha fet cinema al respecte, perquè és un tema que està present tot el temps, perquè passen els anys i segueixen passant coses al voltant i les polítiques no milloren. Avancem i després torna a anar enrere i és important seguir-ne parlant i seguir representant-ho. Representant-ho, a més, de manera digna. Veure que no són personatges que migren, sinó què més passa a les seves vides, perquè no només és el trajecte de com va arribar, sinó què passa després.

-El curiós és que connecta amb la filmografia de Diego Luna com a director, tot i ser una novel·la. És això el que li va interessar, la connexió amb els seus interessos com a cineasta?

-D: A mi m'interessà primer com a llibre i em va remoure profundament la meva relació com a pare. El meu fill estava al voltant de l'edat del personatge en aquell moment i la idea de la migració a Europa em va semblar molt interessant. Jo havia reparat poc en aquestes migracions llatinoamericanes a Europa i, en particular, a Espanya.

Però l'eix per mi, com a lector, va ser l'absència materna, la distància entre una mare i una filla. Allà la història va trobar un canal en la ferida pròpia i es va tornar meva, personal, i em van venir ganes de fer una pel·lícula.

Després em va portar quatre anys i el bonic és que en aquest temps es va anar convertint en altres coses. Però per mi la medul·la de la història és una mare que se'n va i una filla que es crema, des de la perspectiva de la filla. Després hi ha moltes altres capes que estaven al llibre i altres que s'han anat sumant.

-Per començar, hi ha els llaços que ‘Lucila’, la protagonista de ‘Cendra a la boca’, intenta establir, tot i estar fugint.

-A: Sí, però és que més que fugir, la protagonista està tot el temps intentant trobar, trobar-se o trobar el lloc o alguna cosa que li faci saber fins on vol anar a la seva vida.

La Lucila no ha tingut aquesta oportunitat pel tema de la migració. Per aquest tema serveix per parlar de moltes coses, com la fractura familiar. La Lucila no aconsegueix entendre per què se'n va la seva mare i per què ara ha de maternar el seu germà i donar-li respostes que no té. No entén aquestes responsabilitats que comença a adquirir des de molt jove. Després hi ha el com s'adapta, com comença a crear una vida i com comença a entendre-la. I crec que això és el meravellós. Aquest és un viatge físic que fa, però també un viatge molt personal per tot el que li passa.

-Però això ho veu l'espectador; el personatge, no.

-A: Quan un està tan ocupat i està sobrevivint, queda molt poc temps per fer-se preguntes sobre el que un vol, necessita o és. Això la porta a sabotejar-se ella mateixa. Però també s'està enfrontant a una vida que tot el temps l'està empenyent i acorralant, que li diu “tu no pertanys aquí”.

-De nou els problemes de la migració que no es veu.

-A: Sí, però volia crear un personatge que existís més enllà de la seva condició d'emigrar, un personatge que també vol explorar, ballar, riure, enamorar-se i experimentar.

La generació d'ara té moltes ganes de fer coses i obrir-se oportunitats, però sí que crec que algú que arriba a un lloc nou ha de començar de zero i des d'un lloc gens afavoridor, on les oportunitats són mínimes. No és només aconseguir una feina, cal construir una vida i una vida on et puguis sentir còmode, on puguis sentir que, d'alguna manera, comences a pertànyer-hi és més difícil.

-Sobretot per les persones que acullen, que poden ser boníssimes persones o no. Com les que es troba el seu personatge.

-A: Bé, estaria interessant que les persones que acollim, si posem una barrera o volem saber de l'altre i fer-lo sentir benvingut, d'alguna manera.