Pel·lícula amb nen i mare malalta terminal. Els vímets per a un dramon monumental, per assestar-li cops baixos emocionals a l’espectador i provocar-li rius de llàgrimes. O per clavar-li un cop de puny als morros amb un realisme tan cru que el deixi amb un nus a la gola. I, tanmateix, Mosques, del mexicà Fernando Eimbcke, és un petit prodigi de lleugeresa, que evita aquests temibles excessos.
Una tragicomèdia humanista, que retrata uns personatges que acaben resultant entranyables, sense carregar les tintes del dramatisme ni endolcir amb quilos de sucre. És un modest llargmetratge en blanc i negre que aborda el tema de la pèrdua i el dol amb una elegància i una sutilesa inaudites.
Cartell de la pel·lícula ‘Mosques’
L’argument és tan senzill com eficaç: una anciana solitària i rondinaire (excel·lent Teresita Sánchez) viu en un apartament just davant d’un hospital. Com que l’ofeguen les estretors econòmiques, es veu obligada a llogar una habitació a familiars de pacients ingressats en aquell centre. El seu primer inquilí és un home que té la seva esposa en tractament de quimio.
La propietària li marca regles molt estrictes sobre el que pot i no pot fer. El que no sap és que l’home (Enrique Arreola) li oculta, perquè no li posi problemes, que porta amb ell el seu fill (vivent i commovedor Bastián Escobar).
Enrique Arreola i Bastián Escobar a ‘Mosques’
El poden esquivar, perquè només utilitzen l’habitació per dormir i esperen que ella hagi apagat el llum per entrar a casa. Però l’anciana acaba descobrint el pastís, els vol fer fora i accepta, a contracor, que es quedin una setmana més.
Com que les medicines per a l’esposa són molt cares —en diverses escenes seguides les compren a la farmàcia i sempre n’han de deixar alguna perquè no els arriba—, l’home es queda sense diners i accepta una feina esporàdica que li ofereixen. Es veu obligat a deixar el nen sol uns dies i l’alliçona perquè es porti bé i no molesti la propietària.
Un cop sol, el nen intentarà infructuosament entrar a l’hospital —que no permet l’accés de menors— per veure la seva mare. Els seus intents successius el posen en contacte amb diversos personatges —una recepcionista, un netejador…— que intenten ajudar-lo.
La màquina de marcianets
Mentrestant, interactua amb l’anciana de mal humor, que a poc a poc es va estovant i deixa aflorar el seu costat més humà. El motiu és que hi ha un vincle molt poderós —el de la pèrdua— que els connecta. Perquè la malaltia de la mare del nen no té cura i l’anciana carrega amb una ferida mai tancada.
L’element improbable que els unirà resulta ser una màquina de marcianets que hi ha a l’exterior d’una botiga del barri. Quan aconsegueix alguna moneda, el nen juga a liquidar els invasors, que s’assemblen a les cèl·lules que estan matant la seva mare. I en aquella màquina de marcianets hi figuren les inicials de qui ostenta el rècord imbatut de partides guanyades, unes inicials que no li són desconegudes a la propietària.
Imatge extreta de la pel·lícula ‘Mosques’
Eimbcke ja havia mostrat una exquisida sensibilitat per retratar l’adolescència en els seus títols anteriors: Temporada de patos, Lake Tahoe, Club Sándwich i Olmo. Aquí aplica a la infància un procediment similar: no abusar de la sentimentalitat i explorar amb suaus pinzellades d’humor els racons del quotidià.
Mosques és, sota la seva aparença de pel·lícula menor, una obra majúscula. Perquè aconsegueix el miracle d’emocionar sense utilitzar edulcorants ni carregants espècies aromàtiques. La posada en escena és austera, continguda, propera a aquella sequedat carregada de poesia d’un Jim Jarmusch.
La grandesa està en el simple
Un bon exemple és l’inici, que mostra les rutines de l’anciana: es desperta, s’enfronta a una mosca que ronda pel dormitori, agilitza la ment resolent un sudoku a l’ordinador i l’alteren els crits dels nens dels veïns, mira la tele, es queda adormida al sofà i la desperta el copet i els gemecs de la parella del pis de dalt fent l’amor, surt a comprar i, per al seu disgust, l’ascensor torna a estar espatllat…
Sense una paraula, mostrant només accions anodines, el director ha perfilat la protagonista en un parell de minuts.
La mateixa tècnica s’aplica a les relacions entre pare i fill, que passen els llargs dies d’espera junts. El progenitor intenta entretenir el nen per evitar-li l’angoixa del temps que corre contra la supervivència de la mare. Eimbcke acumula petites escenes quotidianes, deixa respirar els seus personatges i d’aquesta manera la vida veritable s’escola a la pel·lícula.
Imatge extreta de la pel·lícula ‘Mosques’
La idea de personatges infantils enfrontats a la malaltia de la mare, que escapa a la seva comprensió, també era el centre d’aquella meravella de l’anime japonès que és El meu veí Totoro de Miyazaki. Allà el desconcert i l’angoixa de la nena protagonista es canalitzaven a través de la fantasia, amb les criatures del bosc proper amb les quals interactuava. Sent una cinta pensada per al públic infantil, el final era feliç.
A Mosques no hi ha espai per a la fantasia, llevat d’una única i bellíssima escena en què es deixa de banda el realisme i la màquina de marcianets cristal·litza la seva dimensió simbòlica amb una fugaç abraçada del nen i la mare. En aquesta tampoc hi ha espai per al final feliç. Simplement la història es tanca amb el desenllaç inevitable i la vida continua.
La llunyania del cinema llatinoamericà
Malgrat la proximitat lingüística i cultural, les pel·lícules llatinoamericanes arriben amb comptagotes a la nostra cartellera. De manera que el poc que arriba sol ser molt selecte i convé parar-hi atenció. Aquest any s’han estrenat almenys dues altres joies, que us recomano: D’una banda, Les corrents de l’argentina Milagros Mumenthaler (que aviat arribarà a Filmin).
És un llargmetratge enigmàtic i absorbent, protagonitzat per una dissenyadora de modes que, a Suïssa, on ha anat a recollir un premi, sent l’impuls de tirar-se al Roine des d’un pont. Sobreviu i en tornar al seu país ja no és la mateixa persona i li és impossible reintegrar-se a les rutines familiars.
I, en segon lloc, Un poeta, del colombià Simón Mesa Soto (disponible a Filmin i Movistar+), que juga amb el lletgisme i amb un protagonista deplorable. El poeta del títol va publicar de jove un únic llibre i ara viu de gorra amb la seva mare, beu i no fa brot.
Gràcies als esforços de la seva germana, comença a donar classes en una escola. Allà creu descobrir en una alumna procedent dels barris una jove poeta en potència. S’entesta a tutelar-la i el que acabarà descobrint és que el camí a l’infern està empedrat de bones intencions...