‘La invitació’: una crisi de parella que viatja de Barcelona a Hollywood

Al març de 2015 Cesc Gay va estrenar al Teatre Romea de Barcelona la comèdia Els veïns de dalt. El 2020 ell mateix la va portar a la pantalla amb el títol de Sentimental. A partir d’aquí s’han succeït les adaptacions al cinema en diversos països. Amb títols diversos, hi ha versions italiana, francesa, alemanya, neerlandesa, txeca, russa, coreana… i aquest divendres arriba a les sales la hollywoodiana: La invitació.

Quin és el secret de l’èxit de la comèdia de Cesc Gay? Per què s’han fet tantes adaptacions de l’obra en països tan diferents? La premissa és seductora: una parella, la relació de la qual arrossega ja el cansament de materials propi de molts anys de convivència, convida a sopar els veïns de dalt, als quals amb prou feines coneixen.

Aquests semblen portar una vida sexual hiperactiva i molt satisfactòria, perquè des de baix, nit rere nit, senten els seus gemecs de plaer. S’atreviran a treure’ls el tema, a demanar-los que no facin tant de soroll? Potser en el fons envegen tanta fogositat?

La premissa de les dues parelles enfrontades crea el que podríem anomenar una geometria del desig i la frustració. El motor de l’obra és la confrontació entre una parella i l’altra. Però també entre els membres de cadascuna de les parelles entre ells. De manera que es posa en marxa una mena de combinatòria matemàtica, en què cada personatge/peça entra en fricció amb les altres tres i es van produint canviants aliances i enfrontaments.

Si ens cenyim al teatre contemporani, qui ha sabut treure el màxim profit d’aquest plantejament ha estat la intel·ligentíssima i implacable Yasmina Reza a Un déu salvatge —molt ben portada al cinema per Polanski— i en una altra peça anterior, no tan coneguda, titulada Tres versions d’una vida. Cesc Gay no posseeix la precisió i ferocitat de Reza, però la seva obra és eficaç i resultona.

En la mateixa línia, un altre èxit recent del teatre nacional, la comèdia Laponia, de Cristina Clemente i Marc Angelet —també portada al cinema—, maneja un esquema similar.

Una obra, diverses cultures

Pel que fa a les successives versions de l’obra de Cesc Gay, cadascuna presenta petites variacions en funció de les particularitats culturals dels països. Aquesta nova versió estatunidenca està ambientada a San Francisco, en un barri residencial elegant, de cases antigues, i els protagonistes són pijoprogres locals, intel·lectuals i sofisticats. Aquest context marca certs comportaments socials dels personatges.

També són rellevants per diferenciar les adaptacions de cada país, el major o menor pes que es concedeix a certs temes i, sobretot, la singularitat que aporten al perfil dels personatges els diferents actors. I també, és clar, el pols narratiu i la composició visual que cada director és capaç de donar a una obra amb un marc molt restringit: quatre actors que no paren de parlar en un únic espai, un apartament.

A La invitació, la nova versió estatunidenca, la directora és Olivia Wilde, actriu convertida en cineasta amb un marcat discurs feminista. Té al seu haver dos llargmetratges previs interessants. En primer lloc, Súper empollonas, que era una perspicaç volta de rosca femenina a un gènere americà marcadament masculí i fins i tot misògin: el de les pel·lícules de desmadres a l’institut o a la universitat.

Wilde substituïa els prototípics nois amb desenfrenament hormonal per dues amigues que decideixen passar una nit boja. Hi ha altres relectures del gènere des de la mirada femenina, com Bottoms d’Emma Seligman, però la proposta de Wilde és molt divertida i brilla amb llum pròpia.

El seu segon llargmetratge va ser No et preocupis estimada, una mena de versió molt lliure i actualitzada del clàssic setanter Les esposes de Stepford. Una faula feminista amb tocs de ciència-ficció sobre masculinitats tòxiques, gaslighting i altres temes similars. No era rodona, però sí suggerent.

Un resultat brillant amb pocs recursos

Amb La invitació s’ha enfrontat al repte de rodar amb quatre actors, entre quatre parets. I demostra una inventiva visual i una capacitat de sostenir el ritme i modular la tensió admirables. No desplega un virtuosisme ostentós, sinó un maneig molt precís dels enquadraments i la manera de col·locar i moure els personatges dins d’ells.

Wilde és també una de les protagonistes. Interpreta l’amargada esposa del pis de baix, al qual també dóna vida Seth Rogen, un actor la personalitat del qual marca molt —per bé— el seu personatge. Si a la pel·lícula original Javier Cámara era un tipus més ombrívol, Rogen treu tot el seu repertori de neuròsis i col·letilles enginyoses per portar-lo cap a una comicitat més gran.

La dinàmica d’aquesta parella del pis de baix està molt ben construïda per les interaccions entre Wilde i Rogen. Ell és un músic frustrat que es guanya la vida fent classes. Amb el temps s’ha anat convertint en un tipus maniàtic, primmirat i força esquerp, donat al sarcasme com a mecanisme defensiu.

Ella, en canvi, continua preocupant-se per les aparences, per la impressió que causa als altres. Posa empeny en demostrar que és una persona amb un gust exquisit, la qual cosa és una manera de camuflar la seva decepció professional i sexual, i, sobretot, les seves inseguretats i la necessitat d’atenció, que la seva parella no li proporciona. Tenen una filla adolescent —absent a tota la pel·lícula— i la convivència entre ells s’ha anat corcant amb el pas del temps i l’abandó dels somnis i ímpetus juvenils.

Per a ells, els veïns de dalt —amb els seus estrepitosos orgasmes nit rere nit— són una ensoñació i un recordatori constant de com n’és de poc estimulant la seva vida. En aquesta versió, aquests veïns els interpreten Penélope Cruz i Edward Norton. Ella apareix tenyida de ros, en el paper d’una sexòloga desinhibida i franca.

Sent aquesta versió americana, el personatge representa cert arquetip de llatina fogosa. La seva parella és un bomber prejubilat posseït per un desig insaciable d’experimentar i provar-ho tot. Norton, un actor amb uns recursos extraordinaris —el recordeu a Birdman?—, aconsegueix dotar el personatge d’un costat fosc, pertorbador, que no és present en altres versions.

A partir del moment en què, després de successius tantejos i flirtejos, els veïns de dalt fan certa proposició, la pel·lícula deriva cap a la comèdia esbojarrada i tots els corsets socials es trenquen. Corre el risc de perdre peu i caure en el ridícul esperpèntic, però aguanta l’equilibri i es tanca amb un final obert molt ben filat, en què pren protagonisme un piano, que ha estat present durant tota la pel·lícula.

En els seus millors moments, l’obra original de Cesc Gay aconsegueix tocar les tecles que despullen els comportaments humans. Els personatges es debaten entre la màscara de l’aparença i la realitat no necessàriament feliç; entre les convencions socials i la visceralitat; entre les veritats colpidores i l’autoengany que, qui més qui menys, maneja per anar sobrevivint. La versió d’Olivia Wilde sap treure partit de tots aquests temes. És una comèdia agredolça pilotada per quatre actors molt ben compenetrats.