Josep Maria Miró: “La construcció de la masculinitat és difícil, sobretot una masculinitat heterosexual”

En qüestió de 7 dies Josep Maria Miró estrenarà una obra al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i una altra a Nova York. A la Gran Poma estrena l'obra amb la qual va guanyar el Premi Nacional de Dramatúrgia 2022, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc (a partir d'ara El cos o El cos més bonic). A Barcelona, una peça que té molt a veure amb l'altra, El cadell.

Hi ha molts punts d'unió. D'una banda, els temes que tracta (el cos, la tradició, les ferides del passat, la dissidència…); de l'altra, que el text nou va sorgir mentre estava preparant la peça als Estats Units.

Hi ha molts ecos. Fins i tot el repartiment de l'obra que s'estrena al Nacional està format per actors i actrius que alguna vegada han participat en obres de Miró (Mercè Arànega, Marc Tarrida, Rosa Renom…).

Aquí, l'obra també passa en un ambient rural i en una sola localització. Aquesta vegada és una casa, una masia aïllada que tan bé coneix l'autor. Aquí es reuneixen diverses dones, totes vestides, al voltant d'un home.

L'home de la casa, el mateix que ha batejat totes amb els seus malnoms, el mateix que exerceix la violència sobre elles i el mateix que, sense saber-ho, també és víctima de si mateix i del seu destí tràgic. Un destí que té molt a veure amb la tradició.

Amb tants fronts oberts, és normal que sorgeixin dubtes, preguntes, qüestions amb les quals Crónica Global parla amb l'autor en una distesa conversa abans dels seus 7 dies d'estrena i el seu debut a Nova York.

-A la roda de premsa parlaven de les similituds d’‘El cadell’ amb 'La plaça del diamant', pel fet que a la protagonista la van anomenar “La colometa” i així es va quedar, i que a la seva obra totes les dones també tenen malnoms molt significatius, “la inquieta”, “la garça”, “la cadernera”... Però és que els personatges van vestits de negre, una mica com ‘La casa de Bernarda Alba’.

-Sí, però aquí van vestides de negre perquè és una opció artística de l'espectacle. Això no està al llibret. Hem fet una opció estètica pel negre per aquesta cosa fantasmagòrica que té l'obra, no perquè elles siguin vídues, i perquè ens vam adonar que el vestuari de la postguerra a la Catalunya rural era una cosa realment molt dura.

-Sí, però recorda a...

-Sí, però els amics que l'han llegida em diuen que hi ha Casa de Bernarda Alba, hi ha Rusiñol, hi ha Guimerà, hi ha Haneke, hi ha Txékhov... M'han dit coses molt diverses, però la que em fa més feliç és que em diuen que “és molt tu”. Vull dir que hi ha una cosa molt genuïna, en qualsevol cas.

-Bé, és que torna a alguns dels seus temes com són la identitat, el cos, el llegat… que ve a ser el nucli de les seves últimes obres.

-Sí, hi ha algunes temàtiques… Per exemple, el concepte de construcció de la masculinitat i què entenem que és la masculinitat ha estat present en tot el meu teatre. Fins i tot en aquesta obra amb tanta presència femenina, també hi ha la construcció d'un home.

I hi ha aquests temes aquí: unes violències, unes jerarquies, una sèrie de temes que, bé, que... En canvi, igual que El cos més bonic va ser el meu primer text per a un sol intèrpret i vaig trigar molt a escriure'n un, sento que El cadell també és la meva primera obra que parla de la família.

Vull dir amb això que a vegades sento que, per sort, he escrit les coses quan he sentit que era el moment. Per això, amb El cos i amb El cadell tinc la sensació que són obres que porto escrivint tota la vida, però que les he fet quan era el moment.

–Les ha madurat, diguem.

-I perquè 'El cadell' és una obra que jo no la podia haver escrit amb 20 anys, ni amb 30. Les teves preocupacions, els teus interessos, el teu propi instrument tenen moments de vida. Aquí apareixen moltes coses que feia molt temps que tenia al cap, i que potser no tenia els mecanismes per fer-ho.

Llavors, hi ha obres en què de sobte ja destil·les una sèrie de coses, que tens una intuïció, però no mecanismes per fer-les. I d'altres que les escrius en un moment vital o de trajectòria que sents que has pogut fer-ho amb el que ja tens. I no ho penses prèviament.

-Un se n'adona quan la veu acabada, oi?

-Bé, i que a la vida hi ha un moment en què veus que els teus pares es fan grans, hi ha persones que has estimat i que desapareixen i que, si bé abans et pots fer una hipòtesi al respecte, no ho pots explicar. Per això El cos i El cadell són dues obres que em tocava escriure quan les vaig escriure, que no podia escriure-les abans.

-Alejandro Andújar, l'escenògraf, comentava que vostè li va dir que aquí l'espai i el temps no existeixen, però no fa el mateix amb el text? Vostè afirma que el desnaturalitza, però més aviat el deconstrueix per fer-ne una cosa gairebé conceptual del cos…

-Bé, hi va haver un moment en què el meu teatre era més naturalista, més realista, amb algunes convencions, i potser en aquestes últimes obres he jugat amb aquests conceptes.

Aquí hi ha personatges grans que fan de joves quan els més joves fan de grans, sense maquillatge ni res. Jo no sabia quina eficàcia tindria això fins que ho vam aixecar, i la té, funciona. Això és molt emocionant, i és molt teatral al mateix temps.

-Però em referia que deconstrueix convencions i en crea d'altres.

-També perquè és una obra de fantasmes, en què hi ha moltes ruptures, fins i tot hi ha una ruptura de temps molt bèstia.

-Una altra cosa curiosa és que l'obra està plena de dones i porten el pes de l'obra, però qui s'emporta el títol i, a priori, el protagonisme és ell, l'únic home de la funció, 'El cadell'. Per què?

-Aquesta és segurament l'obra més coral que he escrit fins i tot a nivell protagonista. El cadell és l'epicentre, el concepte sobre el qual gira tot al seu voltant. Però aquesta constel·lació de dones que hi ha al voltant és clau.

A més, són unes dones que podrien ser molt anònimes. Unes dones que estan condemnades a que la seva història i la seva vida desapareguin. Alguna fins i tot sent que s'està esvaint, però aquí són molt protagonistes.

I al mateix temps són personatges que són víctimes d'un sistema. El meu besavi va quedar vidu amb quatre filles i es va casar amb la seva cunyada, amb qui també va tenir filles i totes porten els mateixos cognoms, sent germanes i cosines alhora. Això, sent ficció, està a l'obra.

Hi ha unes jerarquies, unes violències molt salvatges que són herència de la nostra primera meitat del segle XX. I a l'obra aquesta casa és una mena d'habitacle del dolor. Jo parlo de la memòria de les pedres, parlo de ferides a la memòria i parlo d'un habitacle del dolor.

-I un habitacle de la violència, oi?

-També. I de moltes formes de violència. L'Alba Pujol va comentar a la roda de premsa que això de posar malnoms és una forma de violència. M'ha agradat molt, perquè evidentment és així. Aquest malnom, a més, imposat per un home ja marca què faràs a la casa i les seves normes. I històries com aquestes n'hi ha a moltes cases.

-Però tampoc ha canviat tant això. Tots coneixem pobles, com també Roberto G. Alonso a la roda de premsa, on un és conegut pel seu malnom encara.

-Però també hi ha coses que són molt diferents, per sort. També hi ha pagesos i gent molt moderna als pobles. Hi ha de tot al món rural. El que sí que existeix, per això parlo d'aquest esperit tràgic que els marca, que és la tradició. Com pot imaginar algú qualsevol tipus de dissidència quan li atorguen un paper en aquella casa, en aquell entorn?

-En aquest sentit, ‘la tieta’, que en una societat masclista decideix no casar-se, és dissident?

-Bé, és que ella tampoc sabria ser d'una altra manera. És el que dèiem, assumeix el destí tràgic de la tradició, ella assumeix això per una cosa concreta.

És un personatge empàtic, afirma que ho entendria tot, però també ha hagut de conviure amb la seva pròpia culpa i amb els seus propis errors. A més, la casa mana.

-I el 'cadell', que posa els malnoms i els determina. Encara que, amb la importància que li dona vostè a la paraula, és curiós que triï el concepte cadell per a algú que infligeix tanta violència.

-Té una violència interioritzada. En aquest sentit, és un element una mica tràgic que té a veure amb la tradició. Ell encarna aquesta lluita generacional entre la continuïtat i el canvi. I no dic que una sigui bona i l'altra dolenta ni a l'inrevés. En tot cas hi ha l'opció.

-Vostè defensa això, oi? Que la tradició no és bona ni dolenta per se.

-Jo defenso tenir l'opció. Jo vull tenir l'opció. Per exemple, fer una obra de vuit personatges o més només ho puc fer en un teatre públic. És molt difícil fer-la si no hi ha un encàrrec d'un teatre públic al darrere. Una obra de vuit és millor? No.

Una de les coses més ambicioses que he escrit es diu El cos més bonic. I El cadell també! Totes dues les sento importants dins la meva trajectòria. Però vull tenir l'opció de poder fer una obra de vuit o deu personatges. No que no la faci perquè no tinc opció.

A vegades comprem moltes obres de fora, amb molts actors, perquè és molt més difícil que la gent d'aquí les puguem fer. I no és que ens falti l'ambició. Ens falta el compromís i la complicitat dels teatres públics. Jo només ho he pogut fer en teatre públic. Per això vull tenir l'opció, com a dramaturg, de poder experimentar, de poder jugar, de poder provar-ho.

Amb això torno al mateix. El problema és que el camí, la via, només sigui una.

-Tornant a l'obra, vostè ha dit que creu en els fantasmes, perquè són les ferides de la memòria, creu en aquest destí que marca i pesa?

-Això no t'ho sabria contestar.

-Ho dic perquè quan parla del destí tràgic que marca els personatges ho ha relacionat amb la tradició, que existeix.

-No ho sé. Perquè a mesura que ens acostem a la contemporaneïtat hi ha opcions.

-En qualsevol cas, si creu que els fantasmes existeixen perquè són ferides a la memòria, és impossible viure sense fantasmes?

-Sí, és clar, qui més qui menys en té. Tanmateix, cal treballar per tenir les coses ordenades. Jo, per exemple, sento la necessitat de fer el que m'agrada, d'estar amb la gent que estimo i d'estar ordenat.

Sense anar més lluny, a mi se'm va morir una àvia amb qui vaig estar 17 anys sense parlar-me, va morir sense parlar-nos i per mi és una ferida a la memòria de tots… I jo a vegades tinc la sensació que el dolor s'hereta. Sabem amb els avenços de la genètica que hi ha moltes coses que s'hereten, fins i tot les malalties, però a vegades podem heretar els problemes no resolts dels nostres pares i dels nostres avis. Per això, el dolor s'hereta, també. Fins i tot a vegades el que un més detesta de l'altre és allò que més el defineix a ell.

També és cert que cal educar la nostra emocionalitat. Per exemple, quan la construcció de la masculinitat és difícil, sobretot una masculinitat heterosexual. Perquè quan has format part d'aquest col·lectiu en què tu eres igual a “tot allò que estava bé”, no has hagut de pensar gaire.

-I aquest és el xoc que tenen ara, que s'han de pensar.

-Bé, jo no sé si és millor o pitjor, però hi ha algunes coses que jo les he hagut de pensar molt: Qui soc? Com seran les meves relacions emocionals? Tot perquè els models heterosexuals que hi havia al meu voltant i fins i tot l'heterosexualitat que m'explicava la ficció fins a un determinat moment era molt heavy. I l'homosexualitat semblava que només era una via

-Que durant un temps només era sexe, malaltia, mort…

-És clar, vull dir que hi havia moltes coses que determinaven... No teníem referents i hem estat pensant molt qui som, qui volem ser, com volem viure, com volem relacionar-nos amb els altres. I també hem heterosexualitzat la nostra vida, que és un peatge que hem pagat per legalitzar-nos, per protegir-nos, pel que sigui, però també ha estat un peatge. Per tant, hem estat pensant.

Però si tu ets allò que ha estat a dalt de la jerarquia, que “estava bé”, que era “el correcte”, que era “el comú”, de quina manera t'hauràs pensat?

-Bé, per això potser aquesta violència que els genera ara qualsevol canvi, oi? Perquè mai s'han hagut de pensar i això els obliga a pensar-se o a revisar coses que fins ara no tenien o no sentien la necessitat de fer-ho.

-A l'obra, de fet, hi ha un personatge que admet que no sap, que no sap fer les coses d'una altra manera, i aquest “no ho sé” és una via de dolor d'aquest personatge, perquè no sap ser empàtic i ser-ho li ho fa tot més difícil.

El personatge de Mercè Arànega es pregunta quin lloc ocupen les emocions, les idees. Hem de trobar quin espai ocupen les emocions, les idees, els sentiments a les nostres vides. Però hi ha entorns que són molt hostils a les idees, a les emocions i als sentiments. I determinades masculinitats són molt hostils a això.

-El món rural deu tenir una mica d'això, suposo, per molt que hagi canviat.

-Bé, el personatge de Lourdes Barba es pregunta com es pot ser tan infeliç en un lloc tan bonic.

-Aquí ja hi ha un nexe amb 'El cos més bonic' que s'estrena a Nova York el 7 d'octubre. Com és això?

-Jo vaig anar a fer una residència amb Playco, que és la companyia que impulsava l'Institut Ramon Llull. Van conèixer el text, en van fer una lectura, i de sobte se'n van enamorar tant que la van voler produir. I estic molt content, la veritat. A més, allà a Nova York va ser on vaig començar a escriure El cadell.

-Lluny del lloc, precisament. Però bé, com és treballar allà?

-Ells són un nivell de treball enorme, molt concrets, molt precisos, molt organitzats… Això m'agrada molt. Ells van treballant, i quan es posen en contacte amb tu ja tenen molt clar el que et volen dir.

Llavors, em fa molta il·lusió, perquè és una companyia de l'off Broadway i un espai petit, perquè hem buscat aquesta intimitat. És el teatre-estudi que va ser el nucli de Mabou Mines, companyia històrica fundada per diversos actors i creadors, entre ells Philip Glass.

Tenir la sensació d'estar allà connectat amb un espai històric com aquest per mi és una emoció enorme, perquè són referents artístics.

A més és la primera vegada que ho farà una actriu. Perquè jo a l'obra dic que és un text que pot ser per a un home, una dona o algú no binari, i, en canvi, a excepció d'un recital lectura, sempre han estat homes qui l'han interpretat pel món. Per tant, com a producció teatral 100 %, és la primera en què una actriu, a més, trans, la farà. Em fa molta il·lusió.

A més hi ha coses molt emocionants, perquè per mi aquest text és el més local que he fet.

-Fa vertigen?

-No, perquè els he vist i l'actriu és una bèstia i tots estan enamorats del text. Una cosa que per mi és molt important, imprescindible.

-El que sona estrany és que una persona amb una trajectòria com la seva vagi a residències.

-Per què? Això és una residència més que proposava l'Institut Ramon Llull, via la Sala Beckett i via Playco, però era Playco, bàsicament, qui prenia la decisió. Demanaven un text i un currículum…

-Però sona estrany…

-Si això fos un país normal, un autor resident en un teatre podria ser jove i consolidat. Jo ho entenc així, si ho penso així. Hi ha molts teatres en què hi ha autors i autores associats, que és una residència en el fons. Per això, un model ideal per mi serien residències que no només afectessin l'autoria i pogués haver-hi una autoria consolidada i emergent, també que pogués haver-hi residències de companyia, de musicals....

Vull dir que les possibilitats són diverses en els models de residència, no només té a veure amb algú emergent i apostar pel que és genuí, l'autenticitat, el singular, el particular, perquè hi ha una certa globalització de la ficció.