Les dones d'Onofre Bouvila
Els personatges femenins de 'La ciutat dels prodigis' no es poden llegir com a elements secundaris de la novel·la d'Eduardo Mendoza, sinó com a figures fonamentals en l'astoradora trajectòria del protagonista
Notícies relacionades
Podria semblar que els personatges femenins de La ciutat dels prodigis tenen un paper secundari davant la figura aclaparadora d'Onofre Bouvila, un immigrant pobríssim, astut, canalla i molt ambiciós que arriba a la Barcelona de 1888 a la recerca d'ocupació.
Tanmateix, una lectura atenta revela que les relacions sentimentals del protagonista no són un mer recurs literari sinó un altre fil conductor, més silenciós, que travessa tota la novel·la. Les dones amb qui es creua no són figures secundàries ni simples interessos sentimentals.
Cadascuna representa una etapa del seu ascens i, alhora, una dimensió d'una urbs immersa en plena transformació, la del període que transcorre entre les dues exposicions universals celebrades a la Ciutat Comtal.
La profecia
La clau apareix molt aviat, gairebé com si l'autor volgués revelar l'engranatge secret de tota la narració. La profecia de Micaela Castro, una moribunda pitonissa, ja anticipa que tres dones marcaran el seu destí.
“Una et farà ric, una altra t'encimbellarà, una altra et farà feliç. La que et faci feliç et farà desgraciat; la que t'encimbelli et farà esclau; la que et faci ric et maleirà”. La frase funciona com una mena de brúixola per al lector. Són Delfina, Margarita Figa i Maria Belltall, els tres vèrtexs que sostenen la construcció simbòlica de la novel·la.
Cadascuna encarna una forma diferent de relacionar-se amb el poder del mateix Bouvila i totes acabaran sent víctimes de la seva ambició desmesurada.
Una presència constant
Delfina apareix ja al principi de la novel·la com a filla del senyor Braulio i la senyora Àgata, amos de la pensió del carreró del Xup on s'allotja el jove acabat d'arribar a Barcelona. És ella qui el posa en contacte amb l'anarquisme obrer, qui va vetllar en silenci per ell i és també el seu primer objecte de desig encara que, paradoxalment, en un primer moment la trobi “veritablement repulsiva”.
Tanmateix, aquest rebuig inicial es va tornar obsessió i amb el pas del temps en una presència important que travessa bona part de la trama. No és casual. Delfina representa tot allò del que l'Onofre anhela escapar: la pobresa, la marginalitat, la sordidesa dels baixos fons d'una ciutat on aprèn les regles de la supervivència. I ella serà sempre un recordatori dels seus orígens.
Anys després, sent ja un home tan poderós que els diners li permetien manipular la realitat en benefici propi, decideix reinventar-la. Aprofita els seus negocis en la recent indústria cinematogràfica catalana per convertir-la en una estrella del cinema mut. Honesta Labroux la va batejar.
Aquell nom inventat té quelcom de grotesc, una ironia deliberada. No dignifica la Delfina, la converteix en una altra de les ficcions que Bouvila fabrica per demostrar que els diners poden, fins i tot, alterar la identitat de les persones.
El pes d'un cognom
Si la Delfina representa el passat humil i miserable, Margarita Figa encarna exactament el lloc on vol arribar. És la porta d'accés a un món de riquesa i reconeixement que tant anhelava.
Filla de don Humbert Figa i Morera, un prohom del món del hampa per al qual treballava, la va conèixer amb 26 anys quan ja no necessitava diners sinó legitimitat i prestigi social.
El matrimoni amb aquella jove tímida i piadosa –“Ave Maria Puríssima”, van ser les seves primeres paraules quan el va conèixer– no va ser precisament una història d'amor, sinó una operació calculada per consolidar el seu poder codejant-se amb cognoms de renom mentre teixia lucratives aliances econòmiques.
Aquell enllaç de conveniència va fer d'ella una dona molt desgraciada que només trobava alleujament en la religió. “Després, de casada sempre es va mostrar molt devota. (...) Altres opinaven que va acabar buscant consol en la religió perquè va ser molt desgraciada tota la seva vida per culpa d'Onofre Bouvila”, escriu Mendoza, que amb prou feines concedeix a Margarita una veu o una complexitat comparable a les de la Delfina o Maria Belltall –la tercera dona de la seva vida–.
Potser perquè la seva figura només representa la peça que li falta per culminar, per consolidar, el seu ascens definitiu en una ciutat on el prestigi depèn tant dels diners com del llinatge.
Amor o mesquinesa?
Maria Belltall, filla de l'inventor Santiago Belltall, apareix al final del llibre com una epifania en la biografia d'Onofre, quan la història sembla haver arribat al seu cim. Encara que la va conèixer quan ella tenia només set anys, el destí els va tornar a reunir rondant la vintena.
Malgrat el temps transcorregut, la va reconèixer a l'instant. A la seva vida havia tingut dones espectaculars. Els diners i el poder també serveixen per això. Tanmateix només sentia menyspreu cap a elles. “Aquesta, en canvi, m'infon un sentiment d'humilitat que a mi mateix em sorprèn, que no m'explico (...)”.
Va pensar que l'amor de Maria potser el podria redimir de tots els seus pecats, de dècades de violència, corrupció i manipulació. Però no és així. El desenllaç retorna al personatge la seva naturalesa. El suposat penediment es va diluint i dona pas a la crueltat que sempre hi havia estat i que tant patiment havia provocat.
En un últim acte d'egoisme, el dia de la inauguració oficial de l'Exposició Internacional de 1929, la va arrossegar fins a l'artefacte volador que ella mateixa havia construït amb el seu pare. Tots dos s'enlairen per sobrevolar la ciutat abans de desplomar-se al mar davant la mirada de milers d'espectadors.
Mai es van trobar els seus cossos ni les restes de l'aparell. Delfina, Margarita i Maria van ser per a ell peces fonamentals, però peces al cap i a la fi. Les necessita totes no perquè les estimi, sinó perquè les converteix en instruments de la seva pròpia biografia, la d'un home que va conquerir tot allò que va desitjar transformant qualsevol relació personal en una operació de poder.
