Valeria Cavestany, artista: "El protagonista número u, dos i tres dels meus quadres és el color"
Nascuda a Barcelona i establerta a Manila, construeix una obra on el color i la composició manen en la recerca d’un llenguatge propi allunyat de modes i discursos conceptuals
Continguts relacionats: Maren Termes, florista: "Per a mi el plaer de viure és també gaudir de la bellesa"
Si hi ha alguna cosa que destaca a l’univers creatiu de Valeria Cavestany és una intensa i variadíssima paleta cromàtica. A la seva obra, el color mai actua com un simple recurs estètic, sinó com el veritable catalitzador de la seva feina: retrats, llenços, tapissos i escultures tèxtils i de tots aquells objectes que recicla convertint-los en vibrants peces d’art. “El protagonista número u, dos i tres dels meus quadres és el color”, afirma a Dones a Crònica.
La seva és una biografia que transcorre entre Barcelona i Manila, dues ciutats que han deixat una empremta inesborrable a la seva mirada. Nascuda a la capital catalana de pare espanyol i mare filipina, amb setze anys va decidir traslladar-se a Filipines a viure amb els seus avis.
Va tornar durant un temps, però aviat va comprendre que el gran arxipèlag del sud-est asiàtic acabaria sent casa seva. Allà es va casar, va formar una família i va començar un recorregut professional que mai havia imaginat.
La seva obra destaca per una vivaç paleta cromàtica
La seva dedicació a l’art no respon a una vocació precoç ni a una estratègia lineal perfectament definida. De fet, els primers anys va treballar com a professora particular d’espanyol i va arribar a plantejar-se estudiar Dret. No va poder fer-ho perquè aleshores no tenia la nacionalitat filipina. Va acabar matriculant-se a Història Asiàtica a la Universitat de Diliman, en part perquè “sempre m’ha fascinat la cultura xinesa, encara que en realitat crec que no sabia el que volia”, reconeix amb honestedat.
Potser aquesta absència vocacional va ser el que li va permetre explorar un camí molt més personal.
Autodidacta i apassionada del tèxtil
Encara que es defineix com a artista autodidacta, la Valeria va estudiar pintura xinesa amb un mestre a qui recorda com una figura important de la seva formació, i encara avui manté intacta la curiositat de qui entén l’aprenentatge com un procés que no acaba mai. “Penso que encara m’estic formant”.
Aquesta inquietud ha estat i segueix sent una constant en cada etapa de la seva carrera i explica, en certa manera, per què resulta difícil encasellar la seva feina.
Però molt abans de dedicar-se professionalment a la pintura, sentia veritable fascinació pel tèxtil. De fet, a Barcelona va estudiar en una escola experimental on va descobrir materials, teixits i processos que dècades després continuen travessant la seva obra.
“Sempre m’ha agradat el tèxtil per la meva mare, que era una artista innata amb un gust exquisit”. Aquest gust heretat es percep, per exemple, als seus tapissos, a les seves escultures tèxtils, als seus mobles decoratius.
Una inesperada (i exitosa) jugada del destí
El salt definitiu va arribar de manera inesperada. El prestigiós crític Rod Paras-Perez va veure la seva feina i li va proposar fer una exposició individual. “Quan Paras-Perez em va descobrir no havia fet res a nivell professional. Simplement sempre m’havia agradat molt dibuixar i pintar aquarel·les”.
Aquella mostra va ser un èxit rotund. “Ho vaig vendre tot. Allà vaig descobrir que m’hi podia dedicar”. Encara que també reconeix que, des d’aleshores, la seva feina ha evolucionat notablement. “Recordo aquelles primeres obres com aquarel·les amables, tot molt suau, molt europeu, i això agradava molt”. Un punt de partida, un estil, que va determinar en certa manera el seu futur però del qual aviat va sentir la necessitat d’allunyar-se.
Obsesió per l’originalitat
I ho va fer perquè va poder però també perquè mai va permetre que el mercat condicionés la seva evolució. “Em van ploure les exposicions però també reconec que, com que no havia de viure de la pintura, vaig tenir el luxe de poder experimentar. La meva obsessió no era vendre”. Aquesta independència li ha permès evolucionar cap a un llenguatge propi.
L’interessa més la recerca que la repetició. L’originalitat, com el color, per a la Valeria són innegociables. “No vull copiar, vull ser original, que és el més difícil del món”. Sap que l’originalitat absoluta no existeix perquè no som impermeables als estímuls, a la bellesa, a la realitat que ens envolta. Tot i així insisteix a perseguir una veu pròpia construïda a partir d’influències diverses.
Escalfament, inspiració i horror vacui
En aquesta recerca hi ha un ritual que es repeteix cada cop que entra al seu estudi, sigui a Barcelona o a Manila. Ens explica que abans d’enfrontar-se a un llenç necessita un temps d’escalfament. “Primer embruto, em poso a fer warm up. Després apareix el que vull fer”. És durant aquest procés alliberador quan sorgeixen les millors idees, i aquí esmenta una cita atribuïda a Picasso: “L’inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant”.
Després arriba el moment de la composició, potser l’aspecte que més l’obsessiona juntament amb el color. Confessa patir horror vacui i que finalitzar una obra sol convertir-se en el moment més complicat. “El més difícil per a mi és acabar un quadre perquè al final tot està ple. I cal deixar espais de silenci”. Ho va aprendre del seu mentor, qui l’exhortava a buscar l’“espai negatiu”, a entendre que el silenci també forma part de la pintura. Des d’aleshores dedica tant de temps a imaginar una obra com a executar-la. Una abansala de la creació on la gira, la inverteix, la deixa reposar… “A vegades tardo més temps observant que pintant”.
![Autoretrato de Anna Turbau, de 1980](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/556811.jpg?p=w:320\/h:240&h=fiLmAFxS"])
En aquest exercici constant de recerca, d’absoluta llibertat de llenguatge, la inspiració tampoc entén de límits. Però diu que sempre han estat presents els blaus de la Mediterrània, “aquells cels fantàstics de blau cobalt, de blau ceruli”; també la música, els llocs on viatja, els museus que visita amb una curiositat gairebé compulsiva o els materials que recull a la platja on té un estudi a Filipines. Allà transforma cocos, objectes arrossegats pel mar en peces d’artesania. “M’encanta explorar els materials. Es pot fer de tot”.
Una artista artesana
La seva defensa del treball manual reforça una idea que travessa tota la seva obra: la importància d’exercir aquest ofici des d’una base sòlida. Cavestany observa amb cert recel el predomini del discurs conceptual.
“Penso que ara ja no es fa art, es fa concepte d’art”. I no és que rebutgi la reflexió intel·lectual per se, sinó quan una obra necessita d’un discurs elaborat per ser entesa, per atorgar-li valor. També troba a faltar la pèrdua d’exigència tècnica. “Jo ara prefereixo un artesà que un artista”. I parla d’anatomia, de proporcions, de composició com si defensés un patrimoni que mereix seguir ocupant un lloc fonamental. La seva definició de l’art extreu aquesta visió amb lucidesa: “L’art és una part del coneixement humà que ens eleva”. Per a ella una obra ha de ser capaç d’emocionar sense ser explicada. “Ha de ser una fletxa al cor”.
