Silvia Omedes: "Creiem profundament en la capacitat que té la fotografia per transformar les persones"
Dones a Crónica parla amb la directora de Photographic Social Vision sobre la història de la fundació i els reptes als quals s'enfronta la fotografia documental
Contingut relacionat: Maren Termes, florista: "Per a mi el plaer de viure és també gaudir de la bellesa"
En una època en què la intel·ligència artificial és capaç de generar informació de dubtosa veracitat, generant confusió i desconfiança entre el públic, la fotografia documental s'alça com un valor a l'alça imprescindible, tot i que també s'enfronta a grans desafiaments.
Per a Silvia Omedes (Barcelona, 1971), directora i ànima mater de Photographic Social Vision, aquest context d'escepticisme generalitzat lluny de restar valor al fotoperiodisme, reforça el paper d'un ofici vocacional i de valuosos codis ètics com a eina essencial per comprendre un món tan complex.
“És molt important que els mitjans que tota la vida han confiat en el periodisme d'investigació treballin alhora amb fotògrafs que treballen en la mateixa direcció”, explica a Dones a Crónica.
L'arxiu de Joana Biarnés és custodiat a la Fundació Photographic Social Vision
Aquesta convicció ha guiat el quart de segle que porta al capdavant d'un projecte que va néixer amb vocació de visibilitzar totes aquestes històries que els grans mitjans havien deixat d'explicar, i que defensa el valor de la fotografia documental com a motor de consciència social.
“Creiem profundament en el que fem i en la capacitat que té la fotografia per transformar les persones”.
Una trajectòria amb escala a Nova York
El camí cap a la fundació que dirigeix va començar a Barcelona, on va cursar Història de l'Art.
Va tenir l'oportunitat de traslladar-se a Nova York per acabar la carrera a la New School i estudiar assignatures que realment li interessaven, com “l'art fet per dones als anys 70, cinema, fotografia i fotografia documental, psicologia o sociologia”.
Llavors va passar una d’“aquestes coses meravelloses que passen”. Un dels seus tutors li va proposar treballar al Guggenheim com a ajudant de la seva dona a canvi de crèdits. “M'hi vaig llençar de cap”, recorda. Aquella experiència va resultar providencial.
Al museu va treballar en equip i va aprendre metodologies de gestió cultural que van resultar ser les millors. Ho va comprovar en tornar i incorporar-se al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on va descobrir que tenien la mateixa metodologia.
“Va ser meravellós perquè venia d'alguna cosa molt teòrica com és la Història de l'Art però vaig tenir la sort d'acabar la carrera fent moltes hores en un museu i guanyant molta experiència”.
Una vocació dividida
A Barcelona va compaginar la seva activitat al CCCB amb un postgrau de fotoperiodisme a la Universitat Autònoma impartit per professors com Pepe Baeza, Sandra Balsells, Joan Guerrero o Paco Elvira. Recorda que en aquell moment el seu cap estava dividit entre dues vocacions.
D'una banda, la seva formació en arts visuals, en fotografia documental i en cinema era molt sòlida, però la seva experiència professional s'havia desenvolupat entorn de la gestió cultural. “Què feia, gestió o fotografia?, perquè jo volia ser fotògrafa”.
Valeria Fossati, de l'equip Photographic, visiona negatius de Joana Biarnés
Va ser el mateix postgrau el que va assenyalar quin seria finalment el seu paper. “Em vaig adonar que gaudia molt fent fotos, però que hi havia gent amb un talent extraordinari que sabien narrar visualment de manera meravellosa i que tenien històries amagades en calaixos”. Projectes admirables fets per vocació o encàrrecs que finalment els mitjans van decidir no publicar.
La Silvia va sentir gairebé com seva aquesta frustració i va arribar a una conclusió que definiria la resta de la seva trajectòria. “Si existia tant fotoperiodista en aquest país amb ganes de documentar i compartir i als mitjans, pel seu model de negoci, no els interessa, vaig pensar que seria més útil donar suport a la difusió d'aquests treballs”.
Darrere d'aquesta decisió hi havia una motivació personal profunda lligada a un valor que la defineix. “La justícia és una cosa que em motiva moltíssim en tots els aspectes de la vida: M'agraden les causes justes, transparents, m'agrada la gent honesta”.
I també una convicció: “Quan el públic s'identifica amb una història ben explicada, és imbatible (...) I es promou l'acció, l'opinió pública o almenys una opinió més informada”.
Vint-i-cinc anys de gestió cultural
La fundació neix amb aquest objectiu: “Donar suport a grans professionals i grans històries perquè arribin a la societat”. Un quart de segle després el balanç d'aquest lloable projecte cultural inclou exposicions, debats, publicacions de llibres o tallers de fotografia participativa i d'educació visual.
Un altre dels comesos de l'equip és el de salvaguardar i difondre arxius de grans fotògrafs del segle XX perquè no caiguin en l'oblit: Oriol Maspons, Leopoldo Pomés o Ferran Freixa es troben entre ells, però reconeix que figures com la de Mey Rahola, Joana Biarnés, Isabel Azkarate o, més recentment Anna Turbau, han estat determinants per “explicar què fèiem i com ho fèiem”.
Tots ells fotògrafs meravellosos que mai han estat prou reconeguts, especialment les dones.
La fotografia com a valor cultural
Aquest menyspreu generalitzat per la fotografia a Espanya té, segons la Silvia, arrels històriques i culturals molt concretes.
“Als diaris, i són tendències internacionals, fins als anys 60 la fotografia és una il·lustració d'un text, i al fotògraf se'l considera pràcticament un il·lustrador visual i no acrediten”.
Fotografia emmarcada i venuda de l'Arxiu de Jacques Léonard
El World Press Photo es va fundar precisament el 1955 en part per aquesta frustració de no ser reconeguts. A aquesta manca de sensibilitat s'hi va sumar el context polític espanyol. Els quaranta anys de dictadura van limitar el reconeixement de nombroses disciplines artístiques i van frenar la creació d'una autèntica cultura visual.
Mentre altres països començaven a incorporar la fotografia documental a museus i col·leccions, a Espanya amb prou feines existien especialistes en gestió fotogràfica o col·leccionistes interessats en aquest patrimoni.
No obstant això, Omedes percep motius per a l'optimisme. La creació d'un futur Centre Nacional de Fotografia representa, segons la seva opinió, una oportunitat històrica per situar finalment la fotografia al lloc que mereix.
Perquè més enllà del seu valor artístic, la fotografia documental continua sent una gran eina de sensibilització social.
“El fotoperiodisme i la fotografia documental s'han d'entendre com una lupa que ens ajuda a enfocar millor sobre qualsevol cosa que ens afecta als humans, encara que sigui el pati del darrere de casa nostra. Un fotoperiodista es pot focalitzar en una història molt concreta i estar parlant pràcticament de mitja humanitat”.
En un temps dominat per l'excés d'imatges, potser mai no havia estat tan necessari aprendre a mirar.
La importància de l'alfabetització visual
Per això, una de les grans prioritats de Photographic Social Vision és la alfabetització visual.
Cada any organitzen visites guiades al World Press Photo per ensenyar a “interpretar els diferents nivells de lectura d'una imatge: l'icònic, el simbòlic, el metafòric, el que és informació objectiva; però també a discernir quina és la intenció del fotògraf, on és el seu punt de vista i per què l'escull, a qui està parlant o com està tractant el tema”.
A més, precisa, és fonamental saber d'on surt la informació, si es tracta d'un freelance, d'un fotògraf d'agència o que treballa per a un mitjà o com funciona la indústria dels mitjans de comunicació. “Aquest tipus de formació hauria d'estar integrada en el currículum escolar perquè en un any, amb nois de més de 12, ho entendrien per sempre”.
Partint d'aquesta reflexió, la Fundació ha desenvolupat un programa pilot per introduir l'alfabetització visual als centres educatius. “En principi, començarem al setembre en dos centres de Barcelona, però ens encantaria que fos escalable i s'anés aplicant a altres comunitats autònomes”.
La IA, una eina poderosa però amb criteri
L'irrupció de la Intel·ligència Artificial reforça encara més aquesta necessitat. Lluny de demonitzar la tecnologia, la Silvia considera que les IA generatives són una eina creativa perfectament vàlida, sempre que la seva utilització sigui transparent.
”Es poden crear imatges meravelloses amb un pinzell, una càmera, amb intel·ligència artificial, és increïble. L'important és que aquestes imatges no generin un missatge incorrecte o fals. Això és el que és perseguible legalment i èticament”.
En aquest escenari, iniciatives com la verificació exhaustiva de les imatges seleccionades al World Press Photo representen una garantia imprescindible en temps de creixent desinformació.
I en aquest context reivindica la importància del bon periodisme, de la feina de tots aquests professionals que investiguen sobre el terreny. Persones com els fotògrafs documentals que, sovint, afronten condicions laborals molt precàries i tot i així mantenen una extraordinària sintonia entre els seus valors i la seva manera d'entendre el món.
“És molt difícil sobreviure-hi. Per a mi són herois”.
