Emma Vilarasau: "Quan algú vegi una persona sense llar o un immigrant tirat al carrer, que pensi en la història que hi ha darrere"

Des que el cinema la (re)descobrís a Casa en flames, Emma Vilarasau ha agafat gust a la gran pantalla.

Dama del teatre català, ha connectat de nou amb el cinema, però sorprèn que fins i tot aturi la seva extenuant temporada teatral (aquest any ja ha participat en dues obres) per papers petits.

La història s'ho mereixia. És part del periple d'Ousman Umar des que va sortir de Ghana cap a Espanya i com va ser rebut en un país on el racisme està present i a l'alça.

El relat l'ha explicat ell mateix i el cineasta Dani Sancho l'ha convertit en pel·lícula, una cinta en la qual Vilarasau no ha dubtat a participar. “Em va trucar el Dani i li vaig dir que sí”, assenyala en conversa amb Crónica Global.

“Em vaig llegir els llibres i el primer, Viaje al país de los blancos, el de la peli, em va deixar molt tocada”, recorda.

Què explica? El que es mostra i el que va viure. Que l'Umar ja va viure un viatge dur fins aquí i després es va adonar que el somni europeu no és tal: metges que dubten de la seva edat en arribar com a menor, intents d'abús, explotació per part d'altres immigrants… En definitiva, menyspreu i discriminació. Molta discriminació.

Presentació oficial

Viaje al país de los blancos, títol del film que va obrir el BCN Film Fest, ho mostra tal qual, encara que amb matisos. I no perquè hi hagi el·lipsis.

Mentre el film explica la història de l'Umar fins a conèixer la Montse —una dona catalana que, un dia, es va fer càrrec d'ell i li va donar una família i, sobretot, amor—, també posa un mirall sobre com es tracta i es menysprea els immigrants i les persones sense llar, en general.

Per això, Sancho espera que “la pel·li generi preguntes i sigui un cant a l'empatia i una crida a intentar ser una mica més generosos”. I Vilarasau desitja “que quan algú vegi una persona sense llar o un immigrant tirat al carrer, pensi en la història que hi ha darrere. No pots passar de llarg”.

Això és el que va fer la Montse, “una dona excepcional”, en paraules de l'actriu, que va ajudar l'Umar. Però ella és de les poques, perquè, com assenyala el director, “a vegades tinc la sensació que la gent té les idees molt clares i uns marcs mentals molt quadrats, i sempre hi ha grisos pel mig”, quan “la vida és flux, connexió, i va per una altra banda”. Igual que Viaje al país de los blancos.

-Com vau conèixer la història de l'Ousman Umar?

-Dani Sancho (D): Fa molt. La història em va arribar a través d'un amic meu. Estàvem de viatge tots dos i parlàvem de tot, i em va comentar que havia de conèixer la seva història. Me la va explicar així molt ràpid i vaig escriure a l'Ousman per Facebook.

-Fa temps d'això.

-D: Uns deu anys. Ell encara no era famós, no havia escrit els seus llibres, estava amb l'ONG. Li vaig dir que m'agradaria conèixer-lo, vam quedar a les seves oficines, em va explicar tota la seva vida i un munt d'anècdotes. Recordo una que em va fer pensar que era un tipus diferent. Em va dir: “La meva vida és com la de Benjamin Button”.

-Per què?

-D: Em va dir: “Perquè vaig al revés que vosaltres. És a dir, jo vaig néixer i vaig haver de lluitar molt, i ara estic tranquil. I vosaltres aneu al revés. Neixeu i esteu dins de bombolles i a poc a poc us adoneu que heu de lluitar”.

A partir d'aquí ens vam fer amics i sempre he pensat que tenia una història de pel·lícula. Però en aquella època se'm feia molt gran.

-Com es va convertir en pel·lícula, doncs?

-D: Bé, ho vaig tenir en stand by i anava escrivint alguns estius. Mentrestant agafava rodatge, fent publicitat, tele, documentals i tal, fins que fa quatre anys ens hi vam posar.

Llavors vaig anar a rodar un tràiler a Ghana amb ell i amb el director de fotografia de la pel·lícula. Érem un equip molt petit de quatre persones que vam anar a fer el teaser per cridar l'atenció dels productors. Llavors va entrar l'Ibon Cormenzana, a qui li va agradar el projecte. I a partir d'aquí tot va començar.

-Emma Vilarasau (E): I allà va entrar el nen, oi?

-D: Exacte, el nen que vam agafar per al teaser és ara el Benjamin a la pel·lícula.

-La cinta narra la història de l'Umar i la violència que va viure, però sobretot aquí, més que a Ghana. Per què?

-D: La decisió d'eludir el viatge va ser una decisió molt conscient. Amb el nostre guionista, Guillem Clua, vam intentar posicionar-nos més en la nostra visió, perquè quan veus una persona que viu al carrer no saps per tot el que ha passat. Probablement ni t'ho planteges, simplement la veus allà i és més fàcil mirar cap a una altra banda. Volíem posar l'espectador en aquesta posició.

D'aquí també l'el·lipsi. Volíem descobrir com segueix el seu viatge a Barcelona i com ell descobreix que la ciutat és hostil, que no té un lloc per a ell. A partir d'aquí, apareix l'empatia i tot la resta.

La part del viatge la vius més per com li ha afectat en el subconscient, però volíem parlar del preu que pagues per venir.

-I és allà on la càmera, tot i seguir la vida de l'Umar, sembla mirar a l'espectador per mostrar-li la violència que existeix cap als estrangers: el tracte al carrer, els abusos, la manca d'empatia. Es té consciència d'aquesta violència cap a qui ve de fora o cap a la gent del carrer en general?

-E: No sé si ens hi fixem poc. Jo he treballat molt en teatre al Raval i veus la gent al carrer cada dia. Veus els mateixos cada dia al mateix lloc! Sí que t'hi fixes, i fa molt de mal. El que passa és que causa una impotència molt gran, perquè tampoc saps què fer.

I veus els desallotjaments que hi ha, com el de l'Ousman, per exemple. I sí que t'hi fixes en la violència brutal que suporta la gent que ve aquí.

Tot i així, una de les coses boniques que té aquesta peli és que la immigració aquí té nom, cognoms i història. I està bé que això passi, perquè està bé que la gent aterri i no vegi només algú al carrer, sinó la història que hi ha darrere.

-En qualsevol cas, poques vegades es parla d'aquestes històries i es posa nom i cognoms a qui viu al carrer. Això ajuda a la propagació dels discursos antiimmigració?

-D: Aquesta per nosaltres era una línia molt fina. Volem que la peli arribi a quanta més gent millor. Som conscients del discurs de l'extrema dreta, però sabem que tenim una història real que emociona i genera empatia. I, precisament, jo crec que molta d'aquesta gent senzillament no fa l'esforç d'empatitzar, però podria empatitzar amb aquesta història.

Però, com bé has dit, el normal o el més fàcil és no mirar o passar de llarg. Al final, la vida és més senzilla quan no et planteges per què aquesta gent és aquí. Segurament no és aquí per gust i ho està passant malament. I la peli és un cant a l'empatia.

-Que moltes vegades no tenen ni els metges. La pel·lícula mostra com alguns dubten de l'edat que diuen tenir en arribar. Ni tan sols l'estructura és empàtica?

-D: És violent, sí. És cert que, si bé aquesta és la seva experiència, també els metges van desbordats i són qui els reben. Però sí, va ser així. També després li pregunten on vol anar. D'allà va anar a Màlaga i, un cop va assolir la majoria d'edat, el van deixar anar on volgués.

-Quina importància té l'idioma? A la cinta veiem com els migrants deixen de parlar la seva pròpia llengua per parlar anglès i, en el cas de l'Ousman, aprèn català.

-D: La llengua és un personatge més. Volia que realment tingués importància, perquè moltes vegades pensem que només parlen la seva llengua i hi ha molt desconeixement. Normalment aquesta gent domina tres, quatre o cinc llengües. Perquè han passat per mitja Àfrica, al seu propi país ja conviuen dues o tres llengües, llavors em semblava una mica graciós aquest paral·lelisme: nosaltres som bilingües i ells poliglots.

-En Dani va estar molt temps amb ell. Però vostè, Emma, va tenir contacte amb ell?

-E: Jo, després de llegir el llibre, pensava que era una persona avançada, superdotada. Ha tret carreres, no sabia l'idioma, es va apuntar a cursos de català i castellà, els va aprendre ràpid...

I l'Ousman sempre diu una cosa: “Jo tenia i tinc molta curiositat”. Crec que això també l'ha ajudat a tirar endavant. Però realment no ho sé, és una persona molt especial. I quan el coneixes veus una persona tan determinada a la vida, amb uns objectius tan clars i tan potents que jo crec que nosaltres, els occidentals, o almenys en la nostra educació, si bé ens ho ensenyen, no sé si ho fem amb aquesta determinació. I segueix amb l'ONG. No ho sé, és una persona admirable.

-Vau parlar amb la resta de personatges de la vida de l'Ousman?

-E: Jo vaig voler conèixer la Montse, perquè també sorprèn. És una persona que, de sobte, decideix tutelar un noi que no coneix. Cal tenir molta empatia per fer això i més com ho van fer ells.

Jo li vaig preguntar per què ho van fer i em va respondre: “Què volies que féssim?”. És molt pràctica i molt empàtica. I em va alegrar molt saber que hi ha persones com ella, perquè a Valldoreix també hi ha altres matrimonis que han tutelat nens.

-D: De fet, buscant cases per rodar l'habitatge de la Montse, vam trobar una persona que també havia tutelat un altre noi.

-Hi ha esperança, doncs. Hi ha bona gent al món.

-D: És que aquesta gent no fa soroll. Quin tipus de gent fa soroll?

-E: La que odia.