Rafael Gumucio celebra Gordon-Matta
"Però no podria tenir cap obra seva a casa. Perquè les seves obres no existeixen. Ell intervenia en cases de Nova York que estaven en ruïnes i serien enderrocades. Feia forats a les seves parets, partia els edificis en dos… Són obres meravelloses que només existeixen en fotos”
Està vist que no em deslliuraré de Matta, de Roberto Matta (1911-2002), un artista que ha estat molt influent i és molt celebrat, però que em resulta personalment una mica desagradable, des que el vaig conèixer, a Barcelona, l'any 1999.
A la Pedrera, la Fundació Caixa de Catalunya, la direcció artística de la qual portava José Luis Giménez-Frontín, li dedicava una àmplia exposició, que després va anar al Reina Sofía.
Giménez-Frontín (que, com Matta, ja ha mort, però a qui cada dia li agafo més estima) me'l va presentar. Recordo que Matta, xerraire i extravertit, anava d'espiritualista, lamentava contínuament –amb somriures propis de qui ha vist molt i ja està de tornada de tot-- el cras materialisme de la gent, que al seu judici es nega “a tenir ànima”, que pensa només en el consum i en els diners.
Una exposició de Gordon Matta al Museu de Brooklyn
Tenint en compte que ell era riquíssim tant pel seu èxit artístic com sobretot pel fet, gens menyspreable, que la seva esposa era multimilionària, aquelles crides reiterades de l'artista a la vida de l'esperit i al menyspreu de les coses materials em… van impacientar una mica.
Com he dit, mai m'ha agradat la seva obra. Ni els ninots com a personatges de tira còmica dels còmics que va prodigar durant una època, ni les figures a mig camí entre l'antropomòrfic i el maquinista, en ambients de malson de ciència-ficció, que no se sap si s'estan aparellant o assassinant, dels seus grans llenços que el van fer famós.
D'aquestes imatges en surten sensacions de violència i sexualitat bruta, sense alegria, en ambients caòtics, difusos.
Reconec que imponents i impressionants ho són, però sobre gustos no hi ha res escrit. En fi, potser no són quadres fets per “agradar”.
![El poeta chileno Pablo Neruda](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/293913.jpg?p=w:320\/h:240&h=rGIgbLM-"])
Va ser per aquell temps quan també vaig conèixer l'escriptor xilè Rafael Gumucio, que vivia a Barcelona. Havia publicat la seva sensacional Autobiografia prematura. Era molt intel·ligent i d'una alegria explosiva.
Vaig sopar algunes vegades amb ell i la seva cort d'escriptors sud-americans. Una de les seves especialitats per fer riure el personal era inventar-se sobre la marxa i recitar poemes falsos de Pablo Neruda. Després va tornar a Santiago de Xile.
Ara bé, tornant a Matta: aquest artista em persegueix. És al cànon de la pintura del segle XX i en conseqüència el trobo a tots els grans museus.
Vaig a París a entrevistar Laurence Débray, l'autora de l'autobiografia del Rei Joan Carles, i resulta que a casa seva té diversos Matta, ja que el pintor xilè era amic del seu pare, el famós intel·lectual esquerrà Régis Débray.
Quedo a dinar a Madrid amb Rafael Gumucio, que és aquí de pas, i em porta de regal el seu darrer llibre, que és… la seva biografia de Matta, publicada a les Edicions de la Universitat Diego Portales de Santiago de Xile.
Tot el que escriu Gumucio és bo, és literatura, recordi el lector la seva fastuosa (i copiosa) biografia de Nicanor Parra, Rei i captaire.
Els seus llibres els publica aquí el grup Random House Mondadori, suposo que així farà també amb El vertigen d'Eros, el seu assaig sobre Matta, on les dades i anècdotes, algunes certament sucoses, del pintor xilè errant, que va ser frontissa en l'eix entre el surrealisme del grup de Breton i l'expressionisme abstracte dels nord-americans Pollock, Rothko, Gorky, o Motherwell, exercint magisteri sobre diversos d'aquests americans, s'entrellacen amb les observacions de la pròpia experiència de l'autor (és a dir, de Gumucio) vivint a Nova York en temps de la Covid.
Bé, el cas és que, com he dit, l'altre dia a Madrid vaig dinar amb Gumucio i el vaig convidar a participar en el joc dels diumenges: que triés un pintor modern del qual li agradaria tenir una obra seva a casa.
De seguida diu: “Triaria alguna cosa de Max Ernst. Era el surrealista més pur. És clar que també té quadres horribles... Però en realitat, ja que t'he portat la biografia de Matta, potser hauria de triar alguna cosa seva… Però gairebé prefereixo triar alguna cosa del seu fill, Gordon Matta Clark, que com ell va estudiar arquitectura però es va passar a l'art".
"Sí, triaria Matta-Clark, però no podria tenir cap obra seva a casa. Perquè les seves obres no existeixen. Ell intervenia en cases de Nova York que estaven en ruïnes i serien enderrocades. Feia forats a les seves parets, partia els edificis en dos… Són obres meravelloses que només existeixen en fotos.”
En efecte, Gordon Matta-Clark (1943-1978) ha passat a la història de l'art contemporani pels seus building cuts o “talls d'edificis”, que practicava en immobles en ruïnes o destinats a l'enderroc: retirava façanes, feia perforacions per deixar passar la llum i ajuntar exterior i interior, i per revelar les capes de vida que hi havia alentat dins. Entre altres coses.
Era un artista ciclòpic i, com es veu pel que acabo d'exposar, molt imaginatiu i original. Llàstima que morís tan prematurament, víctima d'una malaltia, quan tenia tant per dir i per fer.
Em sembla excel·lent l'elecció de Gumucio: una cosa impossible de posseir, perquè no existeix, és una cosa que no pot cansar mai.
