Joan Navarro celebra Apeles Mestres
"Quan li vaig preguntar quina obra de quin artista del segle XX triaria per penjar a casa seva, no em va estranyar que em contestés: 'Alguna cosa d'Apeles Mestres'. Per què? 'Va ser un pioner'"
Contingut relacionat: Amadeu Fabregat celebra Miquel Navarro
Notícies relacionades
- Arantxa Echevarría: “Em sembla una desvergonyiment que les grans fortunes inverteixin en art, però millor això que invertir en totxo”
- Laura García Alonso, directora de cinema: "Ara es parla molt de salut mental, però les patologies més greus encara són tabú"
- Marta González-Corrò, doctora: "El fetge és feliç quan tu també ho ets"
Ahir vaig dinar amb Joan Navarro Badia (Barcelona, 1955). Lamento dir que fa uns anys va patir un ictus que l'ha deixat parcialment invàlid, camina poc i amb crossa. Està retirat de les activitats d'editor de revistes i renovador del còmic català, especialment amb la fundació de la revista Cairo (1981-1991).
Aleshores era un jove hiperactiu, molt divertit, desbordant d'idees, molt creatiu. Però jo ja el coneixia de molt abans quan, amb Albert Mestres, va fundar la llibreria Continuarà, que encara segueix existint, a la Via Laietana. Juntament amb la de Norma, al passeig de Sant Joan, és la millor llibreria de còmics de Barcelona.
Norma està més enfocada a les novetats, mentre que Continuarà posseeix un fons inesgotable de clàssics de la historieta. Continua pilotada per Albert Mestres.
En aquells anys jo dibuixava uns còmics titulats Crónica Negra, totalment underground. Em passava el dia dibuixant. M'agradava el tacte del paper Guarro, l'olor de la tinta xinesa, i en general aquella manera de passar les hores dedicat a una cosa que em semblava molt zen.
Acabada de dibuixar la historieta, la portava a Navarro, que la imprimia, l'enquadernava, i després, a la caiguda de la nit, es prenia un gintònic per donar-se valor i anava a la Rambla a vendre-la als vianants.
Aleshores, la Rambla no estava tan turistitzada. Els estudiants ens trobàvem allà a les nits, amb especial predilecció pel Cafè de l'Òpera i el London, o algun antro de la plaça Reial, per xerrar fins a la matinada sobre literatura. Llavors ens apropàvem al port, a veure salpar algun vaixell a la llum de l'alba.
La revista de còmics que es va posar de moda es deia El Víbora (1979-2005), i era molt contestatària i punk. Portava moltes historietes sobre droga i delinqüència. També la seva bona dosi d'erotisme. Tenia una gran difusió, i es llegia molt, segons es va saber, a les presons.
Tenien un bon planter d'autors. Els millors, per a mi, eren Gallardo i Mediavilla, creadors de Makoki, o sigui les aventures d'un boig que s'havia escapat del manicomi, portant a mode de gorra el casc de la màquina d'electroxocs.
A Navarro no li agradava l'estètica més aviat lletja d'El Víbora, i per això vam crear junts, amb alguns talents més, Cairo, que va portar una renovació estètica del còmic espanyol basada en la racionalitat dels relats i en un dibuix polit, que es va conèixer com “la línia clara”.
Vam fitxar Gallardo, per a qui vaig escriure uns quants guions. Això, per cert, em va costar una maledicció bíblica de Josep Maria Berenguer, l'editor d'El Víbora. “Que caigui una bomba atòmica sobre casa teva!”, em va cridar, enmig de la redacció de la seva revista. Encara avui miro el cel de tant en tant, per si s'acosta una bomba amb males intencions…
També li vam “robar” en Roger, el fill de l'escultor Subirachs, que va treballar molts anys amb ell en les estàtues de la façana de la Sagrada Família. A Roger li escrivien els guions Montesol i Ramon de España, ambdós excel·lents.
Aquella aventura va durar el que va durar, després va venir la moda del còmic japonès, anomenat manga, que ho va canviar tot. Jo em vaig desinteressar del còmic i Navarro es va posar a editar mangas per a un editor francès, Jacques Glenat. Gallardo es va convertir en un il·lustrador cotitzat. Per cert, que Berenguer, Gallardo, Mediavilla i Roger ja han mort.
Després Navarro es va posar com a editor pel seu compte. Entre altres coses, va reeditar Contes vius, el famós llibre “pre-còmic” del dibuixant, escenògraf, poeta i dramaturg català Apeles Mestres (1854-1936), que va morir la nit abans de la insurrecció dels generals Franco, Mola i Queipo de Llano que va desencadenar la Guerra Civil.
Segurament als lectors d'aquesta nota el nom d'Apeles Mestres no els diu res, però va ser un gran artista, amb obra al MNAC i més de 10.000 documents a l'Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona.
Per això ahir, quan dinava amb Navarro, i li vaig preguntar quina obra de quin artista del segle XX triaria per penjar a casa seva, no em va estranyar que em contestés: “Alguna cosa d'Apeles Mestres”. Per què? “Va ser un pioner”.
Sí, va ser pioner d'un art, o millor dit d'un mitjà de comunicació industrial, que segueix viu, però renquejant. Jo em vaig acomiadar d'ell amb un llibre que vaig escriure a mitges amb Ramon de España (literalment a mitges: jo vaig escriure 100 pàgines, i ell les altres 100), i que va editar Navarro, titulat El cànon dels còmics. Era un homenatge al millor que ha donat de si el còmic en els seus 100 anys d'història. Està descatalogat, és inencontrable.
Recordant aquell Cànon, alguna vegada li he fet a Ramon (per telèfon, ja que jo mateix m'he fet un home telefònic, inencontrable) la broma de dir-li: “La meitat d'aquell llibre estava molt ben escrita.” I ell, seguint-me la broma, respon: “Sí, la meitat exactament estava molt ben escrita.”
La paella que ahir vam menjar en Joan i jo no valia gran cosa.
