Carlos Cuevas: "El món dels premis em genera conflicte"

Carlos Cuevas no s'atura, ni vol. No ha passat ni mig any i ja se l'ha vist en tres pel·lícules: La fiera, ja estrenada als cinemes; L'amfitrió, que es va estrenar al Festival de Venècia i va passar pel BCN Film Fest; i ara arriba Cowgirl, també presentada en el citat certamen barceloní.

És el que vindria a ser un actor tot terreny o, com se l'anomena en el sector, versàtil: pot fer de tot. Després de l'adrenalínica La fiera, Cowgirl és tot el contrari, un film que transcorre en un món rural, on la pausa impera i les preocupacions són unes altres.

La cinta, dirigida per Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens, segueix la història d'Empar, una pagesa de 60 anys que desitja que la seva estimada vaca quedi embarassada abans de morir perquè doni més llet i ha de recórrer a un ex, acabat de tornar de les Amèriques, perquè li doni un cop de mà.

Aquesta exparella és, a la ficció, Pep Munné, però hi ha un altre home a l'equació: Carlos Cuevas. Ell fa de Riqui, un jove que arriba de cop al poble fugint de la ciutat i amb qui la protagonista estableix una relació peculiar.

Cowgirl

Cowgirl és, sens dubte, quelcom diferent del que s'acostuma a veure a la gran pantalla i al cinema espanyol. “Aporta una mirada més rural, més pausada; una reflexió sobre l'entorn, sobre l'animalitat, sobre relacions entre persones de diferents edats, sobre les segones oportunitats, sobre l'amor i el desig a la tercera edat”, anuncia el protagonista de Merlí.

Això li sembla atractiu per diverses raons. Primer, “perquè explica una realitat del nostre país que és real i només per això ja ens hauria d'interessar”. “A més, parla de gent madura i gran part del públic del cinema d'aquest país és madur”, afegeix.

La maduresa al cinema

“A vegades estem molt obsessionats a fer coses per als joves, perquè pensem que són el motor, i si mires la gent que va al cinema, són ells qui més hi van i hi ha d'haver pel·lícules per a ells, perquè se sentin reflectits en els personatges protagonistes”, reflexiona.

Una altra cosa que té Cowgirl és la seva mirada sobre la vida al camp. “S'ensenya el món rural sense romantitzar-lo”, amb tot el que té de dur, apunta Cuevas. Però també com un espai on les relacions entre les persones són més properes i estan molt connectades amb la natura.

Es veu en el personatge d'Empar, que canvia el seu caràcter esquerp de la mateixa manera que li passa a la seva vaca durant el procés de l'embaràs. També aquest món canvia a Riqui, tot i venir d'un lloc molt diferent.

Aquesta connexió amb la natura és realment així? Cuevas admet desconèixer-ho, tot i que té clar que “està bé que no ens posem tant al centre i escoltem més l'entorn”. “Suficientment alienats estem ja a la ciutat com per estar alienats del món en general”, remata.

Poble o ciutat?

Tot i que ell confessa que això de marxar de Barcelona no va gaire amb ell. “La temptació hi és. Fins que tinc ganes d'anar al cinema i al teatre, i t'has de quedar”, confessa amb un somriure.

El problema, potser, és que està “molt desconnectat de la natura”, com ell mateix reconeix, “però tinc ganes de connectar-m'hi. Per això, quan veig oportunitats com aquestes, intento apropar-m'hi”.

Cuevas i l'elecció de projectes

Tot i que hi ha més raons. Durant una trobada amb Crónica Global en el marc del BCN Film Fest, el català va explicar com decideix ficar-se en un projecte.

“Io em faig dues preguntes quan faig un projecte: què m'aporta a mi? i què aporta al món? I a mi aquesta pel·lícula m'aportava l'oportunitat de rodar un personatge diferent dels que venia fent: rodar el món rural, una pel·li d'autor petita, dirigida per una dona, protagonitzada també per una dona gran…”.

I al món?

Precisament això també: una pel·lícula amb un referent femení, adult, madur; una pel·lícula que ensenya el món rural sense romantitzar-lo. També parla sobre les segones oportunitats, sobre com ens podem acompanyar amb gent d'altres generacions, que és molt bonic.

La pregunta de “què aporta al món” és quelcom freqüent en el món de l'actuació?

Jo crec que sí. O sigui, tu pots entendre el món des de la competició o des de la col·laboració. Jo l'entenc des de la col·laboració, veient quina pedreta posem al món, com se suma, cap a on rema… Rema cap a un discurs que jo defenso, cap a un món que a mi m'agradaria? I si la resposta és que sí, per això l'acompanyo.

Però no em negarà que el cinema també té una part de competició: ser la pel·li més taquillera, més premiada, l'actor o actriu més reconegut. El món dels premis hi és.

A mi això em genera més conflicte. Jo crec que ho hem d'entendre com quelcom més horitzontal i més col·laboratiu.

Això no treu que Cuevas no es proposi reptes professionals ambiciosos. Després de l'estrena de Cowgirl aquest 22 de maig, arribarà L'amfitrió, una cinta protagonitzada per Willem Dafoe rodada en anglès i a Grècia. Un projecte al qual es va llançar de cap.

“Em va arribar dos anys abans que es rodés. Encara s'estava finançant. Vam signar una carta d'interès conforme ho volíem fer. I la veritat és que jo m'havia oblidat del projecte fins que ens van trucar dient que s'havia aixecat i que gravàvem en quatre mesos”, revela.

L'amfitrió

I va complir amb el que havia signat. “Vam anar a Grècia i va ser un privilegi total. Hem estat dos mesos gravant allà. Va ser preciós!”, exclama entusiasmat.

“Vaig tenir l'oportunitat de gravar amb gent de casa, estimada, com Emma Suárez o Francesc Garrido, però també amb la bèstia de Willem Dafoe”, assenyala. Un actor que no és el que sembla, segons Cuevas.

Willem Dafoe

“És molt inspirador veure algú de la seva edat i de la seva trajectòria amb tant d'amor per l'ofici, amb tantes ganes de seguir aprenent i de seguir treballant, i amb tantes ganes de seguir ensenyant també i compartint amb els de l'entorn”, descriu. “És un tipus súper proper, súper familiar i un mestre total”, conclou.

En resum, tot va sortir a la perfecció: rodar a l'estranger i en un altre idioma que no és el seu és quelcom que cada cop li crida més l'atenció.

“Cada cop en tinc més ganes, no per una ambició d'estar a tot arreu, sinó pel que m'aporta a mi i el que aprenc: conèixer gent d'altres països, d'altres cultures, d'altres accents, d'altres llengües”, indica.

“Em sembla riquíssim com a ésser humà i això ens ho permet la nostra professió. I explicar discursos d'altres llocs, històries d'altres llocs. M'agradaria molt”, sentencia.

Rodar en altres llengües

I no només en anglès. “Jo parlo italià i ara m'estic posant amb el francès. M'agradaria molt”. Assenyala que “hi ha actors que admiro molt que han tingut carrera fora, com Sergi López, Àlex Brendemühl o Daniel Brühl”, per exemple.

Ho diu completament motivat. “Hi ha molta gent que treballa en altres països i a qui això li ha generat molts beneficis. I m'encantaria poder fer-ho”, prossegueix emocionat.

A ell no li cauen els anells. Fa de tot. “La versatilitat és una virtut. En la nostra professió i en aquest país, on tampoc hi ha una indústria tan gran com per poder fer només teatre o només cinema d'autor... jo crec que està bé que tinguem cintura, que puguem fer diverses coses, diferents mitjans, diferents gèneres, perquè també és molt agradable”.

Teatre i altres projectes

La paraula teatre ressona. Fa poc, però quan ho ha fet, com en el cas de Jauría o L'herència, ha tingut un èxit descomunal. Quelcom que no relaciona només amb la seva fama. “No, estic sabent triar, crec. Tinc el privilegi que m'ho proposin i jo suposo que tinc bona intuïció”, assegura.

I no ho deixarà. L'herència torna la temporada vinent a Barcelona, té quatre pel·lícules i dues sèries per estrenar i no vol ni sentir a parlar d'aturar-se: “No em facis parar ara”, exclama.