Ja que diumenge passat vam publicar aquí la preferència artística de Malcolm Otero, em va semblar oportú preguntar-li per la seva a Mauricio Bach, que va treballar, anys enrere, a l'editorial Destino, amb en Malcolm, després va dirigir Ariel, col·labora amb aquest diari i és, sens dubte, un dels millors, més exactes, exhaustius i competents periodistes culturals d'Espanya, a més de traductor, autor de contes infantils (que li edita, generalment, Parramon), i professor a l'escola d'escriptura de l'Ateneu.
En fi, un escriptor tot terreny, que tant descobreix i explica amb claredat cartesiana obres interessants de la literatura o de l'art com del cinema.
A l'Ateneu, Mauricio Bach també imparteix des de l'any passat un curs titulat La vida secreta de les obres d'art, en què cada sessió està dedicada a un artista i a una obra.
Característic dels rigorosos articles de Bach és que procura que la seva personalitat (la de Mauricio) no asomi massa al text, excepte en petits tocs suaument irònics. I sent ell, com a persona, força secret, mai he acabat d'estar segur de si és realment humà o un robot molt sofisticat, potser un replicant amb una maquinària cerebral molt sofisticada.
Parlant amb ell l'altre dia per telèfon m'explicà que, en equip amb la seva filla, ha traduït Alquimia de bazar, un assaig poètic de Charles Simic sobre Joseph Cornell que editorial Elba publicarà a finals d'aquest any. “La millor, potser l'única manera d'apropar-se a l'art de Cornell és la poesia”, em digué. “Per això la mirada poètica de Simic, en els seus poemes-assajos en prosa, és l'aproximació més brillant a Cornell”.
És lògic que quan li vaig proposar participar en el joc dels diumenges, és a dir, triar una obra d'art que li agradaria posseir o contemplar quan li vingués de gust, triés precisament una de Joseph Cornell (1903-1972), l'artista nord-americà mestre de l'assemblage, cèlebre per les seves caixes, en les quals reuneix objectes dispars, a la saga del surrealisme.
“Triaria”, em digué, “una obra de Joseph Cornell, i ja posats a precisar, Setting for a Fairy Tale [escenari d'un conte de fades], que s'exhibeix a la Guggenheim de Venècia".
'Setting for a Fairy Tale'. Fundació Guggenheim, Venècia
“El col·leccionista de drapaires que converteix les seves obsessions en art. El creador que parteix de materials de derrocament (rescatats en les seves passejades per Manhattan de drapaires i llibreries de vell) per construir les seves obres. Hi ha les seves obsessions -els seus enamoraments platònics de ballarines i actrius antigues, els seus viatges somiats i mai realitzats-, però no els transforma en un mer art terapèutic, sinó en veritable art a través d'un llenguatge, el surrealisme. Les seves caixes no creen mai associacions òbvies. Munta objectes que dialoguen d'una manera no evident”.
“Puc triar, a més, una altra?” És clar. “Bé, doncs apunta també aquesta: The Clock [el rellotge] de Christian Marclay.
Projecció de 'The Clock', de Christian Marclay
“Aquesta obra també parteix de material aliè: en aquest cas, fotogrames de pel·lícules. La vaig veure a la Tate Modern, on es projectava. És una pel·lícula de 24 hores que es projecta en loop. Munta en encadenat escenes extretes de centenars de pel·lícules en què apareixen rellotges. Les ordena cronològicament i es va marcant el pas del temps minut a minut, durant les 24 hores d'un dia. Un pot entrar i sortir de la sala quan vol. El seu mèrit: és lúdic -perquè és fascinant veure com va connectant les escenes i creant una estranya pel·lícula l'argument de la qual és el pas del temps- i profund alhora. Perquè proposa una meditació sobre el temps. És una pirueta que té quelcom d'aquestes obsessives reconstruccions de Perec de llocs, records o somnis. Un art de l'acumulació i una fixació del temps i la memòria. Com en Christian Boltanski, un altre gran artista contemporani...”
Conec bé les obres de Cornell, però fins a parlar amb en Mauricio ignorava aquesta pel·lícula de Marclay, que em sembla fascinant. Quan, on la podré veure?
Potser mai, però si es presenta l'ocasió, és clar que no la deixaré passar.