Micó celebra Rodin
El poeta i filòleg català, autor de diversos assaigs humanistes, tria l'escultor francès com a musa
Contingut relacionat: José María Micó: "Tots els clàssics van començar com a escriptors antisistema"
Notícies relacionades
Acaba de publicar-se La Jerusalem alliberada, l’obra mestra de Torquato Tasso (1544-1595), cim del Renaixement tardà, poema èpic i cavalleresc en vint cants en octaves, que expliquen la conquesta de Jerusalem per la primera Croada, dirigida per Godofreu de Bouillon (1096-1099).
“Canto a les armes piadoses i el cabdill/ que el gran Sepulcre va alliberar de Crist…” Així comença aquest vendaval d’amors, combats, sacrificis, crueltats, bellíssimes fetilleres i duels i torneigs del relat imaginatiu i èpic que ha estat una font cabalosa d’inspiració literària i imaginari pictòric al llarg dels segles.
La publica, en edició bilingüe i amb valuós aparell crític, ed. Acantilado, amb la seva solvència habitual, i és obra de José María Micó (Barcelona, 1963), que així tanca, com a respectuós traductor ple de recursos, un triangle màgic que va començar l’any 2005 amb l’Orlando furioso de Ludovico Ariosto (1474-1533) i va continuar amb la Divina Comèdia del Dante (1265-1321). Ens trobem, senzillament, davant d’una gesta filològica i poètica, una autèntica proesa no a l’abast de molts.
José María Micó, poeta i filòleg espanyol
Però sí que ho estava d’aquest savi aparentment incansable. Micó és catedràtic de literatura a la Universitat Pompeu Fabra, autor de nombrosos assaigs sobre diverses figures del llegat humanista, poeta ell mateix, i compositor de cançons que interpreta a la guitarra, tant sobre lletres pròpies com composicions alienes, donant suport al cant de la seva parella, en el duet Marta i Micó.
El vaig conèixer fa molts anys, primer per la seva poesia, després per les seves interpretacions de Góngora. Alguna nit, en algun local de bohemis, els he escoltat a la Marta i ell cantar tangos i milongues i cançons…
Li he ofert participar en aquest joc de tots els diumenges i, coneixent la seva feina amb la Divina Comèdia havia d’haver-me imaginat que potser triaria Rodin, com ha fet. Així explica la seva elecció:
“Quan em vas proposar destacar una obra artística del segle XX que tingués algun significat especial per a mi vaig pensar gairebé immediatament en Rodin i en la seva llarga feina per a La porta de l’infern, i no únicament per la seva aureola dantesca.
L'escultura 'El petó' d'Auguste Rodin
≤≤De fet, vaig trigar força a saber que diverses de les obres més impressionants de l’escultor francès van ser concebudes com a part d’un projecte que va començar inspirant-se en la Divina Comèdia i va acabar sent la tasca principal de la seva vida: El pensador, El petó i altres peces cèlebres van prendre per a mi un nou sentit, no tant perquè fossin el comentari tridimensional a una de les obres amb més aclaparadora tradició iconogràfica (Botticelli, Blake, Dalí, Barceló -- per no dir res dels generalment anònims miniaturistes medievals), sinó perquè les figures prenien un significat propi que, com en les al·legories dantesques, representaven dilemes eterns de la condició humana sense deixar de ser una imatge versemblant, gairebé el motlle, de persones que van existir (Paolo i Francesca, el comte Ugolino, Mahoma), de criatures mitològiques o de grups d’esperits: Ombres s’anomenen alguns dels esbossos no menys impressionants en el seu inacabament que les contundents formes de les estàtues…”
