Elvira Lara, actriu (20 anys): "Pensen que estem perduts, però intentem reconstruir tot el que ens han deixat fet una merda"

Elvira Lara té només 20 anys. Està a segon d'interpretació a l'escola Eòlia i ja té una nominació al Goya i una altra als Gaudí, ambdues com a actriu revelació.

Aquesta catalana és una de les protagonistes de Los tortuga, la pel·lícula de Belén Funes que retrata la vida d'una família de migrants, trencada pel dolor d'un familiar.

El BCN Film Fest porta a Barcelona Willem Dafoe en el seu desè aniversari

Lara interpreta l'Anabel, la filla del difunt, una jove que no només viu el seu dol, sinó també el de la seva mare. El de la jove és més irat, el de la progenitora, de mirar endavant. La cosa canvia quan l'Anabel va al poble amb la seva tia i els seus cosins.

La història li sona familiar a l'actriu. Ella és de Barcelona, però els seus avis són d'un poble d'Albacete. Quan hi va, tot és d'un altre color. Com aquest 2026, en què pot guanyar un Goya i un Gaudí.

Debuta al cinema i ja té una nominació als Gaudí i una altra als Goya. Com es viu? Fa vertigen?

No ho sé. Jo estic orgullosa de la feina que he fet i aquesta nominació significa una forma de reconèixer aquesta feina que ajuda a seguir somiant.

Jo estic supercontenta, perquè a més comparteixo nominació amb l'Antonia, a qui podré veure, ja que ella és a Xile. Tinc moltes ganes de veure-la.

Vau fer molt bona pinya?

Com que vam tenir diversos mesos d'assaig, ens va donar temps també a conèixer-nos com a persones. Vaig conèixer els seus fills, quedàvem per dinar i coses així. Un espai que, a vegades, en un rodatge no existeix i, quan es dona, és molt bonic. I agraeixo seguir en contacte amb ella després de la feina.

Una feina que va arribar gairebé sense voler-ho, oi? Tinc entès que no es va presentar al càsting.

A veure, jo volia ser actriu des de petita, però sí que és veritat que mai m'havia presentat a un càsting perquè em feia força por. Volia acabar d'estudiar i després ja dedicar-me a fer càstings, proves, entrevistes i tal.

Però em va agafar per sorpresa. Estava a la biblioteca i una noia, la Cristina, la directora de càsting, em va preguntar si volia presentar-m'hi. Jo no volia perquè em feia por. La meva mare va insistir, les meves amigues igual, i ho vaig fer.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

Fa por això dels càstings?

Jo després de Los tortuga n'he fet d'altres i són molt diferents. Perquè amb Los tortuga va ser més aviat una forma de conèixer-se amb la directora, de saber una mica de la teva vida. No sabies si anaves a la psicòloga, si anaves a jugar o si anaves a interpretar (somriu).

No ho sé, era com cada dia una sorpresa. En canvi, vaig fer altres proves i cap s'assemblava entre si.

I amb la sèrie 'Los Protegidos', doncs, com va ser?

Va ser un self-tape. En vaig fer un i a les dues o tres hores ja em van dir que el paper era meu. Així que tampoc ho compto tant com a càsting perquè va ser molt ràpid. I jo això de gravar-me ho odio profundament. Em sembla terrible.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

Bé, primera nominació, primera pel·lícula, primer càsting, però com definiria l'Anabel, el personatge que li ha valgut la nominació? Com va ser ficar-se en el personatge?

En tenir aquells mesos d'assaig, es va crear un espai molt bonic en què vaig poder descobrir el despertar de la innocència d'ella, com ella ho gestionaria.

Crec que és un personatge que és força proper a mi en alguns temes, perquè li passen certes coses que a mi no m'han passat. Però en l'acostament vaig haver de saber com camina, com mira, què li fa mal, per què li fa mal, què ha de solucionar…

I el primer que vaig sentir va ser com admiració. Perquè vaig sentir que amb ella jo també despertaria una mica d'aquesta innocència. Crec que vam créixer una mica juntes i això em va semblar superbonic.

Un despertar fortuït per la mort del pare, pel canvi de lloc, per les seves relacions amb la mare…

A mi m'agrada la diferència de relacions que té amb la seva mare i amb la seva tia. Amb la Delia, amb la seva mare, més enllà de sentir amor, sentia ràbia. En canvi, quan anava a Jaén amb la seva tia, era com una alenada d'aire fresc, com sortir d'aquesta ciutat que a vegades t'arriba a ofegar, i més quan estàs passant un dol en què no pots ni plorar perquè has de treballar o perquè has d'aconseguir un altre pis o tal.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

Més la resta de cosins, amistats i gent del poble.

Jo en aquesta part sí que em vaig fixar força en mi, en com jo em relaciono. Ho vaig treure bastant d'això, bàsicament de valorar les amistats. I sobretot, estar amb els cosins. Per mi és una cosa molt important que tinc a la meva vida. M'agrada aquesta relació de confiança total, que tu puguis anar una nit de festa i la puguis liar grossa, que després et despertis a casa teva amb la família al poble i la teva cosina no digui res.

Per mi són relacions que són molt importants d'entendre i d'explicar.

Vostè té una història semblant, oi?

Bé, jo quan em van donar el paper vaig parlar amb el meu avi, perquè el meu avi és tortuga. Jo no ho sento tan dins meu, perquè els meus pares ja van néixer aquí, però sí que emociona quan algú t'explica com va haver de fugir, com va haver d'anar a França per després venir a Espanya i després a Barcelona.

I és, com parla la pel·lícula, portar la casa a sobre, haver-te d'adaptar a tots els espais, i tu al final ets casa teva. D'una altra manera, acabarien deprimits.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

Les noves generacions, com la seva, són conscients d'aquest passat o s'ha perdut aquest record d'on venim?

100 % sí, s'ha perdut força. Jo tinc amics al meu poble que se n'estan anant d'allà perquè no hi ha un relleu generacional, ningú cuida les terres… Però mires com estem a la ciutat i tampoc estem gaire bé.

Sento que, òbviament, en tota la història s'ha parlat més de la ciutat perquè és on hi ha més població o problemes més materials. Però sí, jo crec que és molt important parlar del camp, parlar de com està de malament, perquè està fatal. Sense deixar de banda també parlar de la ciutat, òbviament.

Menciona el poble com una cosa que li fa mal i li toca.

Sí, perquè em fa ràbia. Jo tinc esperança en les noves generacions. I em sap greu, però hi ha molta gent que pensa que estem perduts, però crec que estem intentant reconstruir tot el que ens han deixat una mica fet una merda.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

Bé, és cert que ara es parla dels joves per la seva tendència a l'extrema dreta i no tant per aquest compromís.

Jo crec que es veu. Tenim un munt de coses per resoldre. Sortim al carrer cada dos per tres a lluitar pels nostres drets i a manifestar-nos, que crec que és una cosa que es va perdre en un moment.

Quan era petita recordo que la meva mare em portava a manifestacions. Però ara sento que són manifestacions amb un sentit més extrem i és important que tots estiguem units, al camp i a la ciutat.

I, mentrestant, segueix estudiant i treballant? Ha tingut noves trucades després de la pel·lícula i les nominacions?

Bé, he estat superenfeinada amb primer de carrera i ara estic a segon.

M'estic centrant en estudiar, estudiar, estudiar. I a poc a poc. M'agradaria, òbviament, seguir treballant d'això, però crec que és important també tenir una formació. Per mi és superimportant.

És molt important treballar amb molta gent, però també és molt important tenir les teves bases i tenir una forma segura de poder interpretar. Per mi és una cosa lògica.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

I la veiem en audiovisual, el teatre li crida?

El teatre m'agrada força, però em sembla molt difícil. El cinema és el que més em mou. Jo, per ara, segueixo la carrera.

També estic pensant en potser estudiar direcció o fer coses així com més independents. No estic tancada a res. Em queda molt.

Bé, és que 20 anys i dues nominacions…

Sí, és molt emocionant. Jo recordo que quan ho van anunciar vaig haver de recolzar totes les parts del meu cos a terra perquè estava com volant.

I les nominacions van per a vostès, per a les actrius.

Això és gràcies a la feina de la Belén. Sobretot, de la Belén i la Clara, perquè ens han donat aquest espai, aquest espai de memòria col·lectiva en què hem creat fins a poder arribar a això.

Tampoc era un objectiu, però sí que és veritat que és un gran reconeixement.

Elvira Lara SIMÓN SÁNCHEZ Barcelona

Sents que el cinema posa el focus, per fi, en altres llocs?

Hi ha de tot, però sento que aquí a Espanya hi ha un auge d'una generació de dones que està fent un cinema social, íntim, que obre portes a parlar de moltes coses. Això és molt interessant.

O sigui que, com bé diuen elles, tenir referents és crucial. Veure-les a elles fa, per exemple, que una jove com tu es plantegi la direcció?

Sí, òbviament. És algú que obre una porta, la deixa oberta i tu pots anar escalant una mica. A mi m'ha passat pel cap. He dit: que guai això que fa la Belén, la Carla Simón, que guai tot això, tant de bo poder arribar a dirigir així. És un valor molt important.

Està molt bé que aquesta generació de dones hagi sortit a la llum, però també està bé que se'ls doni un pressupost i una promoció assegurada, coses que encara falten per fer.