WorldPride: com Barcelona es va convertir en el bressol de l'Orgull LGTBIQ+ a Espanya
La capital catalana va protagonitzar el 1977 la primera gran manifestació pels drets sexuals en plena Transició
Altres notícies: Barcelona, escollida per al WorldPride 2030
Notícies relacionades
A la tarda de diumenge 26 de juny de 1977, el passeig de Les Rambles es va convertir en l'escenari d'una fita històrica per als drets civils a Espanya.
Només dos anys després de la mort de Francisco Franco i amb la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social encara vigent, entre quatre mil i cinc mil persones van trencar dècades de silenci per protagonitzar la primera gran manifestació per l'alliberament homosexual del país.
Aquella jornada va marcar el despertar públic d'un moviment que situa Barcelona com l'autèntic bressol de l'activisme LGTBI espanyol.
Molts anys abans que el món mirés cap als disturbis de Stonewall a Nova York, la capital catalana ja comptava amb antecedents singulars de resistència.
A principis dels anys trenta, la ciutat va viure la coneguda Marxa de les Carolines, una protesta protagonitzada per dones travestides després de la destrucció dels lavabos públics que freqüentaven durant les revoltes anarquistes.
Dècades més tard, a les acaballes del franquisme, aquesta llavor va germinar de nou gràcies al treball clandestí de dos amics, Armand de Fluvià i Francesc Francino, impulsors del Moviment d'Alliberament Homosexual i de l'històric Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), entitat convocant de la protesta de 1977.
L'esclat a Les Rambles
Com explica Giulia Quaggio, historiadora i professora del màster d'Estudis LGTBI de la Universitat Complutense de Madrid en una entrevista concedida a Infobae, "l'element que empeny aquell primer activisme és la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social", aprovada el 1970 que castigava l'homosexualitat amb l'internament en centres de reeducació.
Sota pancartes amb consignes fins llavors impensables com "Fora la llei de Perillositat Social" o "Soc homosexual, soc bell", la comitiva va recórrer el centre de la ciutat recordant fins i tot Joan Lloveras, executat en aquell mateix passeig al segle XVII per la seva orientació sexual.
A la capdavantera de la marxa, assumint el major risc davant les forces de l'ordre, van avançar les dones transsexuals.
![Imagen de la Sala Salamandra, en L'Hospitalet, una de las dos que tiene la ciudad / Cedida](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/12209.jpg?p=w:320\/h:240&h=X0_WgzFc"])
Segons destaca Quaggio sobre aquella primera fila de resistència, "les dones transsexuals van donar la cara de manera directa" i van patir la major part de la violència policial en ser aleshores el col·lectiu més estigmatitzat.
La força pública va dissoldre la concentració amb càrregues i trets de pilotes de goma, deixant diversos ferits i un detingut, l'activista Oriol Martí, que va passar 52 dies empresonat. Malgrat la repressió, la llavor ja havia arrelat i al juny de 1978 ciutats com Madrid, Bilbao i Sevilla van agafar el relleu als carrers.
De la conquesta legal del Pride
L'impuls nascut als carrers barcelonins va accelerar el desmantellament legal de la persecució.
El 1979 es va reformar la Llei de Perillositat Social per despenalitzar els actes homosexuals, pas previ a la derogació de la Llei d'Escàndol Públic el 1988 i a la posterior conquesta del matrimoni igualitari el 2005.
Per a Uge Sangil, presidenta de la Federació Estatal LGTBI+, qui va sortir al carrer aquells anys "són realment herois dels drets que hem aconseguit" perquè "han donat la cara al risc de
