“Els matrimonis forçats no se solucionen a cop de Dret Penal”
L’experta en victimologia de la UdL alerta de les dificultats per detectar la violència per causa d’honor i reclama respostes més flexibles
Carolina Villacampa es va criar al barri de Sant Andreu, en el si d’una família treballadora, i la seva infància va estar sempre allunyada de la violència i les injustícies. Tanmateix, sempre va tenir clar que volia estudiar Dret, una carrera que li permetia “contribuir a un món més just”.
“La meva idea era dedicar-me a l’advocacia, però mentre estudiava em va interessar molt l’assignatura de Dret Penal i vaig acabar quedant-me com a becària d’investigació”, diu. Des de llavors, Villacampa ha desenvolupat la seva carrera en l’àmbit acadèmic, primer com a professora, fins a arribar a catedràtica de Dret Penal de la Universitat de Lleida (UdL), especialista en victimologia i coordinadora del Grup de Treball de Victimologia de la Sociedad Española de Investigación Criminológica (SEIC), entre altres càrrecs.
Amb el temps, la seva recerca s’ha anat centrant específicament en els processos de victimització i en les diverses formes de violència contra les dones, des de la violència sexual o la mutilació genital femenina fins al matrimoni forçat. “M’ha interessat molt analitzar aquests processos i, sobretot, les respostes institucionals des del punt de vista de la protecció de la víctima”, explica Villacampa, que el passat mes de setembre va viatjar a Varsòvia per participar a Eurocrim 2026, la trobada anual de la Societat Europea de Criminologia (ESC).
La seva participació al congrés es va centrar precisament en una de les seves darreres línies de recerca: la violència per causa d’honor, una realitat encara poc coneguda a Espanya, però que és la causa de més de 5.000 assassinats l’any a nivell mundial, segons l’ONU.
“Les víctimes de violència per causa d’honor –generalment dones joves i adolescents atacades sobretot pels seus parents masculins– necessiten més suport institucional”, remarca Villacampa.
Violència invisible
En paraules de la catedràtica, la violència per causa d’honor és aquella violència que s’exerceix contra una persona perquè la seva família o la seva comunitat considera que ha realitzat un comportament deshonrós. I no són necessàriament els homes qui l’exerceixen: en el càstig o control de la víctima poden participar diversos membres de la família o de la comunitat.
El fenomen sol associar-se als anomenats “crims d’honor”, o “honor killings”: els casos més extrems en què una persona, generalment una dona, arriba a ser assassinada per haver transgredit determinades normes familiars o comunitàries.
Villacampa a Eurocrim 2026
Tanmateix, Villacampa recalca que existeix un ampli ventall de conductes molt menys “visibles” que també s’engloben en aquest tipus de violència. Des de controlar com vesteix una jove, amb qui es relaciona, a impedir-li determinats desplaçaments, vigilar el seu telèfon mòbil o intentar decidir amb qui s’ha de casar.
“No és un únic exercici”, assenyala la investigadora. Tota aquesta sèrie de mecanismes de control poden anar augmentant d’intensitat fins a desembocar en violència física o, en els casos més greus, la mort.
La lluita contra el matrimoni forçat
El matrimoni forçat és una de les manifestacions més evidents. Tanmateix, també resulta de les més difícils de detectar, tant per a les institucions com per a les mateixes afectades.
“Moltes vegades és difícil per a aquestes persones identificar-se o autoidentificar-se com a víctimes”, explica Villacampa. Una jove pot haver crescut considerant “normals” determinades restriccions imposades per la seva família i trigar a percebre que el control sobre la seva roba, les seves amistats, les seves relacions sentimentals o els seus moviments constitueix una forma de violència.
D’altra banda, parlar de violència per causa d’honor, almenys a Europa, té el risc d’associar-se ràpidament amb determinats col·lectius i comunitats immigrants, alimentant prejudicis culturals o determinats discursos polítics.
“Estem parlant d’un discurs de drets humans, no de dretes o esquerres. Cal evitar en tot moment l’‘alterització’”, recalca.
Una realitat importada?
Per a Villacampa, és important introduir matisos. Les investigacions realitzades mostren que moltes de les víctimes són joves i que una part d’elles ha nascut o crescut al país on viu. És a dir, no estem necessàriament davant d’una realitat importada que succeeix al marge de la nostra societat, sinó davant “noies que s’han educat aquí, que estan estudiant a la universitat, i que poden trobar-se atrapades entre l’autonomia que els reconeix l’entorn social i les normes que regeixen dins de la seva família o comunitat”.
El problema comença quan alguna d’aquestes joves decideix que no vol acceptar el matrimoni forçat o qualsevol altra forma de control.
“L’últim que volen aquestes joves és denunciar els seus pares”, explica la catedràtica.
Un procés dolorós
A Catalunya existeixen protocols i mecanismes d’actuació per a algunes d’aquestes situacions, especialment en els casos de matrimoni forçat. Tanmateix, no són del tot adequats. “Per aconseguir una ordre d’allunyament, per exemple, la jove, en cas de ser major d’edat, ha de posar una denúncia, i moltes no volen”, explica.
Segons Villacampa, quan una jove aconsegueix identificar el que està passant i decideix cercar ajuda, acudir a les institucions pot fer-li por, ja que el possible agressor no és un desconegut: pot ser el seu pare, la seva mare, els seus germans o altres membres de la seva família, de qui depengui el seu sosteniment o fins i tot la seva estada legal al país.
“És un procés molt dolorós”, reconeix Villacampa.
Una resposta institucional integral
Per això, una de les qüestions que planteja la seva recerca és fins a quin punt la resposta institucional pot descansar exclusivament en la denúncia penal. Protegir la víctima és imprescindible, però també ho és escoltar-la, informar-la de les seves opcions i permetre-li participar en les decisions sobre el seu futur.
“Entre acceptar un matrimoni imposat o sotmetre’s al control familiar i denunciar a comissaria els propis pares hi ha un espai enorme i difícil de gestionar”, explica Villacampa. El repte és com oferir a les víctimes una resposta que no només les protegeixi, sinó que els permeti recuperar el control sobre les seves pròpies vides.
D’altra banda, la frontera entre un matrimoni concertat i un de forçat no sempre és tan evident. “La diferència fonamental està en el consentiment”, explica. En el primer, les famílies poden intervenir en l’elecció de la parella, però els joves accepten lliurement. En el segon, hi ha coacció. “El problema és que moltes formes de consentiment són molt coercitives”, assenyala Villacampa.
Les xifres oficials mostren que els casos de matrimoni forçat que arriben al coneixement de la policia són pocs. El 2024, els Mossos d’Esquadra van atendre a Catalunya set nenes i dones per matrimonis forçats, cinc d’elles menors d’edat. El 2025 van ser vuit, sis d’elles menors.
Menys paternalisme
Una altra de les qüestions que Villacampa va plantejar a Eurocrim és la necessitat de millorar l’atenció que reben aquestes víctimes. Les dones amb les quals han treballat els investigadors critiquen la manca d’informació clara i accessible i la poca coordinació entre els diferents serveis d’atenció.
Així mateix, els protocols de resposta a les crisis “tenen deficiències importants, com interrogatoris innecessaris durant les trucades d’emergència o mesures de protecció temporals que caduquen sense que existeixi un seguiment posterior”, remarca.
Per a Villacampa, la resposta ideal d’atenció institucional hauria d’oferir “un suport integral sense paternalisme”, acompanyant les víctimes en les seves decisions en lloc de decidir per elles. “Cal respectar l’essència d’aquestes joves. Són majors d’edat”, insisteix.
Paral·lelament, el sistema jurídic-judicial “hauria de permetre respostes graduades: des d’advertiments formals o ordre de protecció en els casos menys greus, a processament penal o sancions privatives de llibertat en casos més greus”, planteja. “No tot és blanc o negre, ni tot es pot solucionar a cop de Dret Penal. Hi ha d’haver respostes més flexibles”, insisteix.
Finalment, Villacampa remarca la importància de no “sobreculturalitzar” aquestes situacions. “És una qüestió de drets humans. Paternalisme, no; empatia, sí”, conclou.
