Els 1.006 milions de Transports són insuficients per a les necessitats de manteniment i construcció de carreteres i autopistes

Aquest any, després d’uns mesos especialment exigents per a la mobilitat a Catalunya, les incidències registrades en diferents sistemes de transport han posat de manifest fins a quin punt la fiabilitat de les infraestructures resulta essencial per garantir els desplaçaments diaris de ciutadans, treballadors i mercaderies.

Amb l’inici de la temporada turística i l’increment dels viatges vacacionals, la pressió sobre la xarxa viària torna a créixer. I ho fa en un context en què la capacitat de les infraestructures per absorbir més trànsit s’ha convertit en una qüestió estratègica.

En aquest escenari, la pregunta és inevitable: com gestionar una xarxa viària que cada cop transporta més persones i mercaderies sense que se’n ressenti la seguretat ni la qualitat del servei?

Arriba l’estiu, arriben els problemes

Hi ha senyals que anuncien l’estiu molt abans que comenci oficialment. Les platges comencen a omplir-se, els hotels pengen el cartell de complet i les carreteres registren cada cap de setmana un trànsit cada cop més intens. És una escena que es repeteix any rere any, però que en aquesta ocasió arriba amb un ingredient afegit: la mobilitat ha estat al centre del debat durant bona part dels darrers mesos.

Les incidències registrades en diferents sistemes de transport, especialment a la xarxa ferroviària de Rodalies, han tornat a recordar quelcom que sovint donem per fet: quan una peça falla, tota la mobilitat d’un territori se’n ressent. Milers de persones necessiten arribar a la feina, transportar mercaderies o desplaçar-se per motius personals. I quan altres modes de transport troben dificultats, la carretera acaba absorbint bona part d’aquesta demanda.

Per això, l’arribada de l’estiu no només suposa l’inici de les vacances per a milions de persones. També representa una autèntica prova d’esforç per a les infraestructures.

Més persones, més viatges i més pressió

Catalunya és un dels grans destins turístics d’Europa. Cada any rep milions de visitants que se sumen als desplaçaments habituals de residents, treballadors i empreses. Durant els mesos estivals, aquesta activitat es multiplica.

Però el fenomen va més enllà del turisme. Vivim en una societat que es mou més que mai. Es realitzen més desplaçaments per oci, més viatges per feina i més transport de mercaderies per abastir una economia cada cop més dinàmica.

A això s’hi afegeix una realitat difícil d’ignorar. Espanya s’acosta ja als 50 milions d’habitants i aquest estiu podria fregar els 100 milions de turistes. Tanmateix, bona part de la xarxa d’alta capacitat segueix sent pràcticament la mateixa que existia quan la població era notablement inferior. L’equació és senzilla: cada cop circulen més vehicles per unes infraestructures la capacitat de les quals té límits.

No es pot construir indefinidament

Davant d’una situació així, la reacció més intuïtiva sol ser reclamar noves carreteres o ampliar les existents. Tanmateix, la realitat és força més complexa.

Construir infraestructures requereix anys de planificació, inversions molt elevades, disponibilitat de sòl i, a més, ha de superar condicionants ambientals cada cop més exigents. En molts casos, ampliar ja no és la solució més ràpida ni la més viable. Això no vol dir que el debat sobre noves infraestructures hagi perdut rellevància.

Al contrari. Catalunya haurà de continuar analitzant quines actuacions són necessàries per respondre a les necessitats de mobilitat de les properes dècades. Però entre identificar una necessitat, planificar una actuació, obtenir les autoritzacions pertinents i executar una obra poden passar molts anys. La mobilitat, en canvi, no pot esperar. Els desplaçaments de ciutadans, treballadors i mercaderies es produeixen cada dia i requereixen respostes immediates.

Per això, mentre es prenen decisions sobre les futures ampliacions o noves infraestructures que puguin resultar necessàries, la prioritat passa per gestionar de manera més eficient la xarxa existent. Optimitzar la capacitat disponible, reduir les incidències, millorar la informació a l’usuari, incorporar noves tecnologies i reforçar el manteniment són mesures capaces de generar millores tangibles molt abans que qualsevol nova infraestructura entri en servei.

En altres paraules, la qüestió ja no es pot plantejar únicament en termes de quants quilòmetres més s’han de construir, sinó també de com fer que cada quilòmetre existent funcioni millor. Perquè una infraestructura ben gestionada pot oferir nivells de capacitat, seguretat i eficiència significativament superiors sense necessitat d’afrontar noves obres de manera immediata. La pregunta ha deixat de ser quants quilòmetres de carretera calen. Ara la qüestió és com aprofitar al màxim la capacitat disponible.

Quan la carretera s’acosta al límit

Qualsevol conductor ha viscut l’experiència. Una petita avaria, un accident menor o una retenció puntual poden provocar quilòmetres de cues quan una via ja circula prop de la seva capacitat màxima.

A mesura que augmenta la densitat de trànsit, també es redueixen els marges de maniobra. Les incidències tenen més impacte, la circulació esdevé més vulnerable i la gestió del trànsit es complica.

I no es tracta únicament de perdre temps. La congestió també té conseqüències sobre la seguretat viària. Quan milers de vehicles comparteixen espai en condicions d’alta intensitat, qualsevol imprevist pot desencadenar situacions de risc. Per això, la prevenció s’ha convertit en una de les paraules clau de la mobilitat moderna.

La tecnologia entra en acció

Si fa uns anys la gestió d’una autopista consistia bàsicament a actuar quan apareixia un problema, avui l’objectiu és un altre: anticipar-se. Els sistemes tecnològics permeten conèixer en temps real què passa a la carretera. Càmeres, sensors i centres de control recullen informació constant sobre la circulació i ajuden a detectar incidències abans que es converteixin en un problema major. La diferència sembla subtil, però és enorme.

Ja no es tracta només de reaccionar. Es tracta de preveure. D’identificar un risc abans que generi una retenció massiva. De gestionar millor els fluxos de trànsit. D’aprofitar cada quilòmetre disponible sense necessitat de construir noves infraestructures.

Precisament perquè les grans actuacions requereixen terminis llargs de tramitació i execució, la gestió intel·ligent de la xarxa actual s’ha convertit en una de les eines més eficaces per donar resposta als problemes de mobilitat del present.

La tecnologia permet obtenir resultats immediats sobre infraestructures ja existents, incrementant-ne l’eficiència, reforçant la seguretat i millorant l’experiència dels usuaris sense necessitat d’esperar a futures ampliacions.

Una carretera també envelleix

Hi ha un altre aspecte del qual se’n parla menys i que resulta igual d’important: les infraestructures es desgasten. Cada vehicle que circula contribueix, en major o menor mesura, al deteriorament de la carretera. El ferm, les senyals, els sistemes de contenció, els ponts o els túnels requereixen un manteniment constant per continuar oferint les mateixes condicions de seguretat.

L’efecte és especialment visible a les rutes amb un elevat volum de camions i transport pesant. El seu impacte sobre el paviment és molt superior al d’un vehicle convencional. En altres paraules, com més s’utilitza una infraestructura, més necessari resulta invertir en la seva conservació.

Seguretat també és protegir mercaderies

Quan parlem de seguretat se sol pensar en accidents, però la realitat és molt més àmplia. Les autopistes són també corredors logístics pels quals circulen milers de tones de mercaderies cada dia. Garantir que aquestes càrregues arribin a destí en condicions segures forma part igualment de la funció d’una infraestructura moderna.

Els robatoris de mercaderies, els incidents en àrees de descans o la manca d’espais segurs per als transportistes tenen un impacte econòmic directe. No només per a les empreses afectades, sinó per a la competitivitat del conjunt del sistema. Per això cada cop prenen més importància les àrees vigilades, els sistemes de monitoratge i les mesures destinades a reforçar la protecció d’usuaris i transportistes.

El debat del finançament torna al primer pla

Tot l’anterior té un cost. Mantenir una xarxa d’alta capacitat, renovar equipaments tecnològics, reparar ferms i garantir estàndards elevats de seguretat exigeix recursos permanents. I aquí apareix un dels debats que amb més freqüència es repeteix a tot Europa.

Qui ha de pagar el manteniment d’unes infraestructures que utilitzen milions de persones cada any? Molts països europeus han optat per sistemes que relacionen, d’una manera o altra, l’ús de les infraestructures amb el seu finançament.

Dins d’aquest debat, el pagament per ús apareix cada cop amb més freqüència com una possible eina de gestió. No com una finalitat en si mateixa, sinó com un mecanisme que permet relacionar de manera més directa l’ús de la infraestructura amb el seu finançament i conservació. La lògica és senzilla: qui utilitza la xarxa contribueix també a sufragar-ne la conservació i millora.

A més, aquests models permeten que part de l’esforç econòmic sigui assumit per usuaris en trànsit internacional o visitants que fan un ús intensiu de les carreteres durant determinats períodes de l’any. Es tracta de contribuir de manera directa al seu finançament mitjançant diferents sistemes de tarificació.

L’AP-7, el millor termòmetre

Si existeix una infraestructura que resumeix tots aquests reptes és l’AP-7. Des de la desaparició dels peatges, aquesta via ha vist créixer de manera molt significativa el nombre de vehicles que la utilitzen. El seu paper com a gran corredor mediterrani s’ha reforçat i avui és una de les artèries més importants per a la mobilitat de persones i mercaderies.

Però aquest èxit també té una cara menys visible. Més trànsit implica més desgast, més necessitats de manteniment, més complexitat en la gestió i una major exposició a episodis de congestió. L’AP-7 s’ha convertit, en certa manera, en el mirall on es reflecteixen molts dels reptes que afronta la mobilitat del futur.

Mirar més enllà de l’estiu

Quan comencin les grans operacions sortida, milions de conductors tornaran a omplir les carreteres. Hi haurà retencions, desplaçaments massius i dies de màxima intensitat. Com cada any.

Tanmateix, darrere d’aquesta imatge habitual s’hi amaga una qüestió de fons que continuarà present quan acabi l’agost: com garantir que les infraestructures continuïn responent a una mobilitat que no deixa de créixer.

Perquè el veritable debat ja no és únicament construir més carreteres. El repte passa per conservar-les millor, gestionar-les amb més intel·ligència, reforçar-ne la seguretat i trobar fórmules que permetin mantenir-les en condicions òptimes durant les properes dècades. I aquest és un repte que va molt més enllà de l’estiu.

Les infraestructures que puguin ser necessàries en el futur hauran de formar part del debat públic i de la planificació territorial. Però la resposta als reptes actuals no pot dependre exclusivament de projectes la materialització dels quals pot trigar anys. La gestió eficient de la xarxa existent s’ha convertit en una necessitat estratègica i en una de les poques eines capaces d’oferir resultats immediats.

En un context de creixement constant de la mobilitat, gestionar millor ja no és simplement una opció complementària a la construcció de noves infraestructures; és una condició indispensable per garantir que el sistema continuï funcionant mentre es defineixen i s’executen les solucions del demà. Construir per al futur i gestionar per al present són dos objectius que no competeixen entre si, sinó que es complementen.

Perquè mentre es desencallen els projectes, es prenen les decisions i s’executen les obres que puguin ser necessàries, milions de persones continuaran necessitant desplaçar-se cada dia.

I la millor resposta per a elles passa per aprofitar al màxim, mantenir adequadament i gestionar amb intel·ligència les infraestructures que ja estan en servei. I aquest és un repte que va molt més enllà de l’estiu.