Gloria Labay Rodríguez, llevadora i infermera: "Si una dona passa el dol de la no maternitat, que sàpiga que no està sola"

Gloria va intentar ser mare força tard per diverses circumstàncies. Amb 38 anys va tenir dos avortaments espontanis seguits. Després de separar-se de la seva parella va continuar en solitari. Va provar amb la reproducció assistida i la fecundació in vitro, però res no va funcionar.

Després de diverses pèrdues gestacionals i un procés d’adopció fallit —“sempre dic que això ho considero com el cinquè avortament”— es va submergir en un dol profund. En paral·lel, seguia treballant com a llevadora ajudant altres dones.

Confessa que ser mare era un dels seus desitjos: “M’agradava molt estar amb nens. Pensava que arribarien de forma natural a la meva vida”. Després de set anys d’intents i frustracions, va saber que aquell futur mai seria. Havia de reconstruir la seva vida, la seva identitat, en un món que no era el que havia imaginat.

Coincidint amb la publicació de Ser sin ser madre (Lunwerg), Gloria Labay atén Dones en Crònica per parlar-nos de pèrdua i expectatives, de dols “desautoritzats”, i també de la certesa que la vida sense fills és una altra forma de plenitud.

- Com va viure el dol de la no maternitat atenent dones que estan en procés de ser mares?

Jo ja era llevadora i infermera quan vaig començar a patir les pèrdues. Precisament per això havia vist la cara B de molts embarassos que acaben en avortament.

Quan em va passar a mi, al principi no vaig fer-ne un gran drama, perquè sabia que li passava a molta gent. Però quan les coses van empitjorar i es van succeir els altres avortaments, hi havia tasques de la meva feina que em resultaven especialment doloroses.

Recordo una vegada que portava un grup de postpart de mares primerenques. Veure-les amb els nadons acabats de néixer era duríssim. Afortunadament, les meves caps, que sempre han estat molt sensibles i estaven al corrent de les meves circumstàncies, em van canviar de lloc.

- En la seva experiència personal hi ha el germen de la comunitat La vida sense fills...

- Vaig haver de deixar passar temps, perquè quan vaig deixar d’intentar-ho definitivament em vaig quedar com en terra de ningú, no sabia per on continuar.

És clar, tot això em va passar entre els 40 i els 50, a la meitat de la meva vida, d’una vida que havia imaginat i que ja no succeiria.

- Es trenquen les expectatives

- Canvia tot, fins i tot la teva identitat personal. No és el mateix esperar ser mare algun dia que saber que mai ho seràs. Canvia, fins i tot a nivell laboral, perquè penses que si no tindràs fills ja no t’has d’esforçar tant, perquè l’aspecte econòmic deixa de ser tan important. Prens les regnes de la teva vida d’una altra manera.

Però això no passa d’un dia per l’altre, perquè el primer que sents és una tristesa immensa i profunda. Vaig decidir buscar professionals especialitzats que em poguessin ajudar. Però aquí a Espanya no vaig trobar res. Llavors vaig descobrir un llibre al respecte, Viviendo la vida inesperada, de Jody Day, una dona que vivia a Londres. Vaig començar a interessar-me per tot el que feia, i vaig veure que organitzava tallers de cap de setmana.

Vaig anar a Londres a participar en un amb un grup de dones que, per diferents circumstàncies, estaven passant pel mateix. Era un grup terapèutic en què cadascuna explicava les seves circumstàncies, i fèiem exercicis. Al final, t’adones que en part et sents tan malament perquè no pots complir amb allò que s’espera de tu com a dona, com a femella, dins del sistema patriarcal. Et sents com una joguina trencada. Però ets més que tot això.

- Va ser un punt d’inflexió

- Allò em va ajudar, primer, perquè vaig conèixer un grup de congèneres que havien patit el mateix; i després, perquè t’adones que et pots recuperar. Era un dol i calia transitar-lo.

En tornar vaig crear la web La vida sense fills, amb la intenció de generar un grup d’iguals. Aquest 8 de març hem fet vuit anys. Com que segueixo treballant de llevadora no tinc tant de temps, però continuo organitzant un parell de tallers a l’any, i també compto amb l’ajuda d’un grup de voluntàries que s’han format amb mi i s’han vinculat al projecte. És un projecte col·lectiu.

- Per què creu que el dol maternal continua sent un tabú?

En general és així amb qualsevol tipus de dol. Vivim en una societat on tot és ràpid, no hi ha temps, i el dol requereix paciència, perquè és un canvi important, fins i tot a nivell neuronal. El món que coneixies fins aleshores es trenca. Necessites un recablejat cerebral per gestionar les emocions, la pena, la ràbia, la frustració, tots els sentiments del dol.

Si ja els dols clàssics, de pèrdua amb cos, la societat no els valora prou, imagina’t un dol sense cos. Per als altres perds una cosa que mai has tingut, no veuen el problema. Entre que la societat no t’autoritza a estar trista, i que per a tu és quelcom profundament íntim, resulta realment difícil. Més, dins del marc del patriarcat que espera que les dones siguin mares, perpetuar la criança i tenir-nos “entretingudes” durant molts anys. Quan això no passa, et quedes descol·locada, a sobre estàs dèbil, en un moment difícil de molta pena i no estàs per reivindicar res.

- I tot això ho va viure sola?

- Exacte, perquè entra dins del que anomeno dols desautoritzats, que és quan la societat no avala, no acredita, el dolor que sents, per això et fa vergonya (...)

A més, no tens referents d’altres persones que estiguin passant pel mateix. Tot això fa que callis i ho gestionis sola. Per això continua sent tabú.

- Socialment, encara es mira diferent les dones que no són mares, bé perquè no poden, o perquè decideixen no ser-ho?

- Des dels ulls del patriarcat, sí, és clar, som dissidents d’un sistema que ens vol a totes reproduint-nos. Però si no estàs aquí, pots fer altres coses. Estàs al nivell dels homes que, tot i ser pares, poden continuar escalant a l’empresa, formar-se, accedir a llocs de poder, perquè no tenen la càrrega de la criança. Això és estadística: qui agafa més reduccions de jornada són les dones, i això perjudica les seves carreres laborals.

- I si decideixen no tenir fills, les titllen d’egoistes

- No sé on és l’egoisme quan decideixes no portar nens a aquest món, estant com està. Les que hem volgut i no hem pogut ser mares som pobrissones o amargades, i les que no han volgut són egoistes, sense ànima, desnaturalitzades, fredes. Són estereotips, perquè si canvies el gènere això no s’aplica. És un biaix de gènere.

- Al llibre aborda la manca de transparència a les clíniques de reproducció assistida

- La biotecnologia aplicada a la reproducció ha millorat la situació de moltes dones i parelles que no haurien pogut ser pares. Jo no qüestiono això. Però crec que per a totes aquestes persones que surten de les clíniques de reproducció sense criatures no hi ha res preparat, no hi ha cap pla de suport. Et deixes la vida, la il·lusió, el cos, ho deixes tot en els intents, i si no es dona, no t’acompanyen gens.

També crec que la manera de vendre el producte és massa comercial i, generalment, les xifres d’èxit queden maquillades. Per això és important consultar fonts fiables, com la SEF (Societat Espanyola de Fertilitat), on totes les clíniques d’Espanya estan obligades a publicar els seus resultats anuals. Quan consultes les dades veus que, depenent de l’edat, la fecundació in vitro té un 30% d’èxit. I això la gent moltes vegades no ho sap.

- I les clíniques no informen...

- Les clíniques el que fan és sumar els intents. Si cada intent és un 30%, si en fas tres, tens una probabilitat d’èxit del 90%. Evidentment no és així, però quan la gent recorre a les clíniques, ja ve molt vulnerable.

Crec que hi ha molts clarobscurs que es podrien millorar, haurien de ser més transparents, tenint en compte tot el que guanyen. Estem parlant d’un negoci en expansió.

De fet, ho dic al llibre, els propietaris de totes les clíniques de renom, com la Dexeus, les han venut a fons d’inversió. Això és molt significatiu.

No pretenc abanderar la lluita contra les clíniques, ni molt menys, però sí que és un negoci que necessita més control i transparència.

- A més, tenint en compte que la maternitat es posterga cada cop més

- Exacte, molta gent sap que haurà d’acudir a la reproducció assistida, i Espanya és líder del sector. Per tant, cal més transparència. Però com a societat també hauríem de donar més educació sobre la fertilitat i els seus temps reals.

Quan som joves se’ns inculca molt això de no quedar-nos embarassades en comptes d’explicar-nos que potser no ho podrem aconseguir quan vulguem.

Parlar als joves de malalties de transmissió sexual i d’embarassos no desitjats està molt bé, però també caldria ensenyar-los que la fertilitat no és per sempre (...). A partir dels 35 comença el declivi, però és que a partir dels 40 baixes tres graons de cop. Si realment tens aquest desig, aquesta crida a la maternitat, que ho plantegin diferent, ser més proactiva.

- Però moltes ho posposen perquè és inviable econòmicament, per temes laborals, d’habitatge…

- Precisament per això el negoci de la congelació d’òvuls està en auge (...). És un assumpte realment complex. O et llances a la piscina sense més, o t’ho penses i no ho fas.

- Com acompanyar les dones que estan passant per això?, i què és el que mai s’ha de fer?

- Per mi, el que mai s’ha de fer és preguntar sobre els seus plans reproductius. Aquest trencaglaç tan freqüent de “i tu tens fills?” l’hauríem d’evitar, perquè no saps què hi ha darrere.

I, per descomptat, no dir frases com “se’t passarà l’arròs”. Decidir tenir o no fills forma part de la intimitat de les persones, és un tema que no es pot abordar de manera casual. Si saps que algú ho està passant malament és important deixar-li clar, d’una manera empàtica, que estàs oberta al diàleg, disposada a escoltar sense jutjar.

I si una dona està passant pel dol de la no maternitat, que sàpiga que no està sola, que altres dones hem passat per això. És el propòsit dels meus grups d’ajuda, grups d’iguals, un espai respectuós on les dones poden tenir converses amb altres dones que les comprenen perquè han passat pel mateix i validen el seu dolor. Poden plorar, expressar el seu malestar en un lloc segur (...) I aquest grup d’iguals funciona com un microcosmos que et sosté, perquè crec que el més nociu és carregar amb aquests sentiments, moltes vegades contradictoris, en solitari.

- Com es va sentir el dia que va saber que mai seria mare?

- Vaig sentir un dolor profund i una sensació de buit, què faria la resta de la meva vida? Així comença el meu llibre.

- No va sentir també certa alliberació després de tot el que havia passat?

- Allà no. Vaig sentir por al futur, desarrelament. Havia estat nodrint aquell somni tants anys, imaginant la meva vida de mare i, de cop, tot això es trenca. És un moment delicat, molt dur, per això moltes vegades neguem la situació, perquè el nostre cervell no està preparat per assumir una veritat així. I per això cal estar acompanyada per gent que hagi passat pel mateix.

Aquesta és una mica la intenció del llibre, que sàpigues que això pot passar, és una experiència humana, però que també et pots recuperar i tenir una bona vida.

Al final del llibre hi ha un capítol, Els dons de les deesses d’una vida sense fills, que precisament parla de la part bona de no tenir fills, que n’hi ha, encara que no ens l’hagin explicat.

Avui dia, jo em sento una privilegiada per no tenir la càrrega emocional que comporta ser mare. Està tan entrellaçada la vida dels fills amb la pròpia que moltes vegades estan lligades de mans i peus. Al final és evitar-se a una mateixa a través dels altres. De com estem programades per no cuidar-nos nosaltres perquè estem instruïdes per cuidar dels altres n’he estat conscient a posteriori. L’absència de fills t’obliga a mirar-te, no hi ha escapada, has de cuidar d’aquesta criatura que ets tu.