Nada Itrab, segrestada set mesos a Bolívia amb 9 anys: “Em fa mal explicar que m’han violat, però callar fa més mal”

El 27 d’agost de 2013, una nena de nou anys va agafar un vol des de Madrid amb destinació a Bolívia. A l’equipatge portava la il·lusió d’unes vacances i la promesa de deixar enrere, encara que fos per uns dies, l’extrema pobresa en què vivia la seva família a L'Hospitalet de Llobregat. 

Aquell viatge va resultar ser un segrest a mans d’un fals amic de la família que s’allargaria durant més de set mesos.

En la immensitat de la selva tropical boliviana, Nada Itrab va ser víctima d’abusos sexuals, maltractament físic i psicològic, i explotació infantil als camps de coca. 

La van despullar de tot menys de l’esperança i el somni indestructible de sobreviure, tornar a Espanya i arribar algun dia a la universitat. 

El seu rescat va arribar de la mà de la Guàrdia Civil i la policia boliviana després d’una recerca incansable.

Però després de sortir de l’infern de la selva, es va enfrontar a un altre abandonament: el del seu propi país. Les institucions que havien de vetllar per ella van fallar.

Després de passar per centres d’acollida de la Generalitat, als tretze anys va ser retornada a la seva família —en un entorn d’extrema precarietat, exclusió social i violència—, abandonant-la a la seva sort i sense les eines bàsiques per sobreviure.

Va ser llavors quan la Nada va haver d’orquestrar el seu "segon rescat". Refugiada en els llibres i aferrada al seu brillant intel·lecte, va aconseguir tirar endavant. 

Avui, amb vint-i-dos anys, Nada Itrab és estudiant de Dret, domina cinc idiomes i s’ha proposat transformar el seu trauma en activisme.

Juntament amb Neus Sala, la veterana periodista d’investigació criminal que es va creuar en el seu camí per ajudar-la a regularitzar la seva situació i donar-li suport de manera indestructible, acaba de publicar Yo soy Nada (Ediciones B). 

Un llibre escrit a dues veus que intercala la crònica policial amb la memòria íntima de la víctima, i trenca el silenci sobre la tracta de menors i la negligència del sistema.

A Crónica Global ens asseiem amb la Nada Itrab i la Neus Sala per parlar sobre la construcció de la memòria, el paper del periodisme compromès i la valentia de mirar de cara l’horror.

Com a autora, com es gestiona convertir una memòria tan íntima en una eina de denúncia?

Nada: És un procés molt dolorós i un gran esforç mental. Però, en la balança, pesa més saber que pots ajudar explicant aquesta història. Deixes de banda el teu dolor personal pel propòsit d’arribar al màxim de gent. Quan veus persones donant-te les gràcies per explicar la teva història, aquell dolor disminueix.

Sorprèn la capacitat narrativa per relatar detalls traumàtics. Com va ser el procés d’escriptura?

Nada: Va ser molt gradual. Vam començar a escriure basant-nos en els capítols de la Neus. Jo la llegia i, a partir dels seus textos, desbloquejava els meus propis records.

Neus: Jo partia d’un sumari de 1.100 pàgines. Com que tenia nou anys quan va passar, la Nada tenia bloquejada la noció del temps i de l’espai; no tenia un rellotge per saber quin dia era. Però, en llegir la reconstrucció del recorregut policial que jo havia elaborat, ella anava connectant. Recordava noms, llocs... Va ser un procés d’un any i mig. Havia de reobrir el que estava tancat a la seva ment. Ella ni tan sols sabia que l’havien casat amb el seu segrestador. Vam creuar la investigació amb els seus records, i ella va aportar detalls que fins i tot els investigadors dels Mossos d'Esquadra desconeixien.

"Trencar el silenci ajuda que altres noies s’atreveixin a demanar ajuda"

Com es va compaginar aquest suport psicològic amb la creació del llibre?

Neus: Va ser molt complex. Al principi vaig trobar la Nada en una situació de vulnerabilitat absoluta. El primer pas no va ser pensar en un llibre, sinó buscar-li suport psicològic, perquè ni tan sols era conscient que era una supervivent. Jo li vaig regalar una llibreta perquè comencés a plasmar el que portava dins. Quan parlava dels abusos, ho feia des de la dissociació, a vegades fins i tot rient-se’n en explicar agressions greus, com quan el segrestador li va clavar una destral al peu. Ha calgut treballar per trencar aquesta dissociació, típica de supervivents en situacions extremes, i és un procés en què encara està immersa.

Com valoreu el resultat d’intercalar el relat en primera persona amb la crònica policial?

Nada: He vist que aporta molta riquesa. Com que jo estava en un estat més dissociatiu, podia arribar a maquillar l’horror o suavitzar-lo. Gràcies a la part d’investigació de la Neus, el lector entén la veritable gravetat dels llocs i els fets, com la implicació del narcotràfic. Es complementa molt bé: jo supleixo el que la policia no sap, i ella m’ha ajudat a conèixer la meva pròpia història.

En els primers esbossos el llibre no entrava en detalls tan crus. Què et va impulsar a explicar-ho tot?

Nada: Em vaig adonar que necessitava ser valenta per trencar tabús. Sabia que hi havia gent allà fora, noies de la meva edat o dones musulmanes, que mai s’atrevirien a dir que han estat violades. Jo tampoc tenia un referent amb qui identificar-me, així que vaig voler convertir-me en un. Em fa mal verbalitzar-ho, però trencar el silenci ajuda que altres noies s’atreveixin a demanar ajuda.

"Dins d’aquest patiment hi va haver molta resistència mental per no quedar-me estancada. Per mi, aquest llibre és resistència"

Enmig de l’horror, el text manté una línia de dignitat constant. Expliques que el teu captor t’ho va prendre tot, però no els teus somnis de tornar a estudiar. Quina importància tenia per a tu plasmar aquesta esperança?

Nada: Volia que la gent patís en llegir-me perquè s’indignés i volgués canviar les coses. Però, com dic al final del llibre, qui sàpiga llegir entre línies veurà que és una carta d’esperança. Dins d’aquest patiment hi va haver molta resistència mental per no quedar-me estancada, sabent que en sortiria i tornaria a l’escola. Per mi, aquest llibre és resistència.

L’últim capítol assenyala directament institucions com la DGAIA. Com a estudiant de Dret, creus que aquest cas evidencia les esquerdes en la llei de protecció de menors?

Nada: Sí. De fet, al novembre vam començar a preparar una demanda contra la DGAIA. Mentre buscava casos similars a les meves pràctiques al despatx d’advocats, em vaig adonar que és impossible trobar informació; s’esforcen moltíssim per ocultar la veritat. Si intenten amagar la nostra demanda, almenys aquest llibre servirà com a prova perquè la gent vegi la realitat.

Neus: Han fet un gran esforç per ocultar la veritat.

Quin debat concret esperes obrir en denunciar que, després de la teva alliberació, la Generalitat et va deixar sense eines bàsiques i vas tornar a un entorn precari?

Nada: Vull reivindicar que la funció principal de la DGAIA és la protecció de la infància, i no ho estan fent. El meu cas no és aïllat; ara mateix hi ha d’haver altres nens sense documentació o patint violència. El sistema actual no funciona i no serveix posar-hi pegats, cal crear-ne un de nou.

Neus: La demanda ja està llesta, a l’espera de l’última revisió formal per a poder-la presentar.

"El meu cas no és aïllat; ara mateix hi ha d’haver altres nens patint violència"

Quin paper ha de jugar el periodisme d’investigació per il·luminar aquestes negligències?

Neus: Tristament, avui dia el periodisme d’investigació gairebé no es valora. Ningú s’ha interessat a fer un documental sobre la Nada, argumentant que no és "prou mediàtica" o perquè té un nom àrab. Genera molta impotència fer periodisme de compromís i veure la inacció del sistema. Reclamen molt a la televisió el 8 de març, però després no inverteixen per explicar aquestes històries. El que més m’ha decebut és la solitud en què hem estat les dues, trucant a portes d’institucions que se’ns han tancat. Si me les tanquen a mi, sent periodista, què no li faran a una persona vulnerable?

Parleu del "mal anomenat primer món" al llibre. A què us referiu exactament?

Neus: Al fet que la misèria la tenim a la porta de casa. Vivim en una bombolla de prepotència, però el sistema està fet perquè els més vulnerables no puguin aixecar el cap. Aquesta història m’ha radicalitzat més davant les negligències institucionals. La Nada era una nena amb un expedient acadèmic brillant que va patir fora mida, i l’única satisfacció que m’enduc de tot això és veure-la avui a la facultat.

Per acabar, com heu evolucionat personalment i internament des que vau començar el llibre fins avui?

Nada: Al principi no sentia el dolor del trauma perquè estava dissociada. Ara aquest dolor ha augmentat, però he après a fer-lo servir com una arma per a l’activisme, per denunciar i donar veu. Transformar aquell patiment en alguna cosa positiva ha fet que els meus somnis i la meva ambició a la vida siguin molt més grans.