L'ara comissari jubilat Federico Delgado va entrar a la Policia Nacional amb 23 anys, el 1984, sense la vocació que sol acompanyar molts policies quan es posen l'uniforme per primera vegada.
Venia de travessar una crisi existencial primerenca, d'abandonar els estudis de telecomunicacions i d'abraçar una idea més pràctica que romàntica: trobar una feina estable a l'Administració.
El que no sabia aleshores era que aquella decisió acabaria marcant tota la seva vida.
42 anys de servei
Durant més de quatre dècades de carrera, Delgado va ser testimoni directe de la profunda metamorfosi de la delinqüència a Catalunya i al conjunt d'Espanya.
Dels atracaments a punta de pistola i els xecs falsificats a les estafes digitals. De “punxar” telèfons amb cables a rastrejar dades a xarxes socials. I del delinqüent de barri a xarxes criminals que operen a escala internacional.
Federico Delgado, comissari jubilat de la Policia Nacional
Ara, jubilat i després de gairebé 42 anys de servei, resumeix el que sent des que va lliurar la placa: "Un deixa de ser policia quan deixa de treballar".
La nova rutina
Admet que li va costar lliurar les seves credencials. No per la xapa en si, sinó pel que simbolitza: l'obligació permanent d'estar alerta, la identitat professional enganxada a la pell i la sensació d'utilitat que s'apaga de cop quan ja no dirigeixes equips ni sostens investigacions que poden devorar-te —sense exagerar— 12 o 14 hores al dia.
En la seva nova rutina hi ha viatges, cursos d'història a la UNED i un projecte personal que funciona gairebé com un salvavides: ordenar els seus arxius, rescatar alguns dels casos més significatius de la seva carrera i --diu-- “novel·lar-los”.
No per convertir-se en escriptor, sinó per ordenar records i preservar allò que ha estat la seva vida.
Els orígens
Si ens remuntem als orígens, Delgado pertany a una generació frontissa. Va entrar a la penúltima promoció de l'escola de Canillas (Madrid), quan encara era el centre on es formaven els agents de la Policia Nacional.
I va ser, a més, la primera promoció mixta: unes 500 places, amb una proporció que avui sona gairebé arqueològica: “quatre-cents i escaig homes i cinquanta i poques dones”, recorda.
No va entrar --ho reconeix sense embuts-- amb una vocació clara. Però la vocació va arribar caminant. I quan va arribar, ja no va marxar.
Al mig, el comissari Federico Delgado
La segona oposició
Amb el temps va saber que volia continuar creixent. Per això, va decidir apostar per la promoció interna: va estudiar Relacions Laborals i es va presentar de nou a l'oposició, aquesta vegada, a l'escala executiva.
La seva promoció va jurar el càrrec el 1992, el mateix any que Barcelona es va convertir en l'aparador del món.
Delgado va tornar com a inspector a una Catalunya que vivia l'eufòria del moment, però també amb noves realitats delictives que començarien a transformar la feina policial per sempre.
La Barcelona dels 90
Delgado es va enganxar a la investigació criminal des del minut u. A L’Hospitalet de Llobregat va dirigir grups de Policia Judicial centrats primer en robatoris amb força i després en estafes: targetes, xecs sense fons o xecs “rentats” químicament; una picaresca que explotava les esquerdes d'un sistema encara poc tecnificat.
Però aquells anys també van ser l'època daurada dels atracaments. Hi havia equips especialitzats i alguns delinqüents es van convertir en autèntics mites dins dels passadissos policials.
Un d'ells va ser el 'boig del xandall'. Delgado recorda un registre en què van trobar una fletxa metàl·lica que coincidia amb la utilitzada en una agressió i que va resultar clau per incriminar-lo. "Era una prova de càrrec", presumeix avui dia.
Escenes que retraten una altra època: una delinqüència més visible, més física i una policia que encara treballava amb eines que avui semblen de museu.
El desplegament dels Mossos
El 2003 va arribar un gir històric: el desplegament dels Mossos d’Esquadra. Delgado ho recorda amb una barreja de pragmatisme i certa nostàlgia.
Al principi regnava la incertesa: quines competències assumiria cada cos, com es repartirien les investigacions o quin paper jugaria cadascun en el nou escenari
Amb el temps, però, la transició es va resoldre de manera natural. Mossos i Policia Nacional van compartir espais i investigacions durant un temps, treballant dins de les mateixes comissaries fins que cada cos va assumir plenament les seves funcions.
Agents dels Mossos i el CNP durant un dispositiu anterior
El canvi de paradigma
Aquella etapa va coincidir també amb un canvi de fons que acabaria transformant completament la investigació policial: l'evolució del propi perfil dels delinqüents.
“Abans el delinqüent era el del barri”, resumeix. Lladres, atracadors o estafadors amb trajectòries conegudes per la policia.
Però el mapa criminal va començar a canviar. A aquests perfils tradicionals s'hi van sumar organitzacions molt més sofisticades i xarxes que operaven a escala internacional.
La globalització del delicte va canviar les regles del joc. Els grups criminals ja no es limitaven a una ciutat o a un país, sinó que operaven en diversos territoris alhora, amb estructures més discretes i mètodes més complexos.
Un escenari que va obligar la policia a evolucionar també en les seves eines, cada cop més tecnològiques: dels seguiments clàssics al carrer a les investigacions basades en intel·ligència, anàlisi de dades i cooperació internacional.
El comissari jubilat Federico Delgado durant l'entrevista amb Crónica Global
La seva etapa a Estrangeria
El 2019 va ascendir a comissari i va assumir responsabilitats a la Brigada d'Estrangeria, on va treballar amb unitats com la UCRIF, especialitzades en la lluita contra les xarxes d'immigració il·legal i el tràfic d'éssers humans.
Durant aquells anys va participar en operacions contra organitzacions que explotaven dones en pisos clandestins o que organitzaven viatges irregulars cap a Europa.
Però també va conèixer l'altra cara del fenomen migratori: persones que fugien de guerres, persecucions o situacions extremes i que arribaven a Espanya buscant protecció.
D'entre els records que conserva d'aquella etapa n'hi ha un d'especialment simbòlic: un quadre que un sol·licitant d'asil va regalar a la brigada després de regularitzar la seva situació. Hi apareix una dona amb un nen als braços rebent uns documents d'una policia.
Per a Delgado, aquell gest resumia bé la feina silenciosa de molts agents: protegir sense protagonisme.
Agents de la UCRIF durant un 'briefing' i de fons el comissari amb dos altres inspectors
Les seves memòries
Avui, ja jubilat, mira la seva carrera amb serenitat. Continua sentint-se orgullós de la policia --dels qui continuen treballant i de l'evolució que ha viscut el cos en aquestes dècades--, però també té clar que una etapa ha acabat.
“Un deixa de ser policia quan deixa de treballar”, repeteix.
I tot i així, després de gairebé 42 anys perseguint delinqüents, sap que hi ha una cosa que no es jubila tan fàcilment: la memòria de tot el que ha viscut.