Les invisibles del carrer: el sensellarisme femení es dispara a Catalunya
En una dècada, les dones han passat del 12% al 42% de les persones ateses a la xarxa de sensellarisme
Contingut relacionat: La pallissa a un sense sostre a Girona destapa un odi creixent a persones sense llar
Notícies relacionades
Quan el sistema de benestar es trenca, la caiguda no és igual per a tothom.
Durant dècades, la imatge del sensellarisme es va congelar en l'estereotip d'un home sol, visible als centres urbans, dormint en portals o bancs.
El 2026, els diagnòstics més recents del Departament de Drets Socials de la Generalitat i d'entitats com Arrels Fundació obliguen a actualitzar aquesta mirada. L'exclusió residencial a Catalunya té avui, cada cop més, rostre de dona.
Les dades de l'informe CETIS núm. 2, elaborat pel Comitè d'Experts per a la Transformació i la Innovació Social per al Govern, certifiquen un canvi de paradigma. En només una dècada, les dones han passat de representar del 12% a un 42% de les persones ateses a la xarxa catalana de sensellarisme.
Una jove dormint en un carrer.
Es tracta d'una feminització accelerada de la precarietat. Però el que recullen les estadístiques oficials és només la superfície del fenomen.
A les voreres de Barcelona, el darrer recompte d'Arrels Fundació situa la presència femenina en el 9,9% de les persones que dormen al carrer.
La bretxa entre qui apareix als centres d'acollida –incloses a l'informe institucional com a dones en situació d'infravivenda– i qui viu a la intempèrie no es deu a un error de càlcul; reflecteix, més aviat, una estratègia de supervivència.
El sensellarisme invisible
Per a una dona, dormir en un caixer automàtic o en un banc d'un parc rarament és el primer pas després de perdre l'habitatge.
"Abans d'arribar a viure al carrer, elles esgoten totes les alternatives imaginables", explica Guillem Fernández, cap d'incidència d'Arrels Fundació, a Crónica Global.
És el que els experts anomenen 'sensellarisme invisible': una etapa prèvia en què les dones encadenen solucions temporals que les mantenen fora del radar institucional.
El carrer d'Aragó de Barcelona.
Dormir al sofà de coneguts, llogar habitacions sense contracte o encadenar pensions barates són algunes de les sortides més habituals.
Fins i tot violència masclista
En situacions extremes, algunes romanen en relacions de parella violentes per no quedar-se sense sostre.
Segons dades recollides per Arrels Fundació, el 16% de les dones que viuen al carrer a Barcelona van perdre la seva darrera llar estable fugint d'agressions, ja fossin dirigides contra elles o contra els seus fills.
Aquest recorregut explica per què l'exclusió femenina sol romandre més oculta que la masculina. També per què, quan finalment una dona arriba al carrer, el seu deteriorament físic i psicològic sol ser molt més gran.
El carrer, en aquests casos, no és una primera caiguda. És el darrer recurs després d'haver esgotat totes les xarxes de suport.
L'habitatge com a detonant
L'informe recent de Drets Socials apunta a la naturalesa multifactorial del sensellarisme a Catalunya. Tot i així, hi ha un factor que destaca per sobre dels altres: l'habitatge.
El 32% de les persones sense llar ha perdut la seva casa després d'un desnonament, segons dades recollides pel comitè d'experts de la Generalitat. La xifra duplica la mitjana espanyola i reflecteix la pressió immobiliària a les principals ciutats catalanes.
Edifici Llars Tere Villagrasa d'Arrels a Poblenou (Barcelona).
A aquest factor s'hi sumen altres detonants habituals, com la finalització de contractes de lloguer, la impossibilitat d'assumir pujades de renda o la pèrdua d'ingressos.
La precarietat laboral agreuja el problema. Només el 31% de les dones que viuen al carrer a la capital catalana disposa d'algun tipus d'ingrés, cosa que dificulta enormement qualsevol intent de recuperar un habitatge.
El biaix d'un sistema masculinitzat
La violència masclista també apareix com un element d'expulsió directe en molts itineraris d'exclusió.
Segons Guillem Fernández, les dones solen buscar "estratègies d'allotjament alternatives" perquè els recursos públics estan majoritàriament masculinitzats i no ofereixen la seguretat que elles necessiten, cosa que retarda la seva arribada als serveis socials fins que la situació és límit.
La disciplina de la por
Dormir a la intempèrie exigeix una vigilància constant. L'espai públic no és neutre i, per a moltes dones, suposa una exposició permanent a la violència i a les agressions sexuals.
![Una persona sinhogar duerme en la calle en Barcelona / DAVID ZORRAKINO - EUROPA PRESS](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2015\/03\/23\/vida\/20258145_471859_320x180.jpg"])
L'entitat social descriu un dia a dia marcat per la necessitat de triar acuradament on passar la nit, evitar determinades zones o modificar l'aparença per passar desapercebudes.
Segons dades d'Arrels, el 32% de les dones sense llar no té ningú de confiança en qui recolzar-se.
La por acaba condicionant fins i tot aspectes quotidians. Algunes dones opten per masculinitzar la seva aparença o per vincular-se a grups d'homes per reduir el risc d'agressions, tot i que aquestes estratègies no sempre eviten noves situacions de dependència o abús.
Dificultats afegides
A aquesta inseguretat s'hi suma una vulnerabilitat biològica que les polítiques públiques rarament contemplen. Accedir a banys en condicions, gestionar la higiene durant la menstruació o rebre atenció sanitària adequada són obstacles diaris.
L'impacte psicològic és igualment profund. Moltes dones que cauen en el sensellarisme són mares i acaben perdent la custòdia dels seus fills al no poder oferir un entorn estable. L'associació consultada defineix aquest procés com "un dels cops més devastadors per a la seva salut mental".
Una persona sense llar en un parc de Barcelona.
El desgast físic i emocional de la vida al carrer és ràpid. Tot i que l'edat mitjana de les dones que viuen a la intempèrie ronda els 40 anys, presenten problemes de salut comparables als de la vellesa.
El pes de l'estigma
L'auge de l'aporofòbia, el rebuig cap a les persones pobres, es barreja en molts casos amb el masclisme. El resultat és una doble estigmatització que dificulta encara més qualsevol procés de reintegració.
Cristian Lienlaf, portaveu de Som Sostre, aprofundeix en aquesta idea en assenyalar que la societat aplica un judici molt més sever sobre la dona que acaba al carrer.
Mentre que l'home sense llar sovint és vist com una "víctima de les circumstàncies" o del sistema, sobre la dona recau una condemna moral addicional per l'incompliment dels rols tradicionals de cura i estabilitat.
Xarxes veïnals davant l'exclusió
Davant els buits del sistema institucional, iniciatives comunitàries com Som Sostre proposen un model d'acompanyament "de veí a veí". Per a Lienlaf, la clau és "reconstruir l'autoestima i els vincles bàsics" que el carrer ha dinamitat.
Aquest teixit orgànic va ser el que va permetre que María José, després de quatre anys a la intempèrie, aconseguís accedir a un habitatge digne a Girona.
La ciutat de Girona. WIKICOMMONS
Tot i així, el portaveu adverteix que el sistema actual peca d'un assistencialisme rígid: sovint s'ofereixen places d'acollida per "vulnerabilitat", però sense plans d'inserció que entenguin la biografia específica de cada dona, tractant-les com expedients en lloc de com a ciutadanes.
Polítiques amb perspectiva de gènere
Les entitats socials coincideixen que la resposta al sensellarisme necessita incorporar una mirada de gènere.
D'entre les mesures que proposen destaquen la creació d'espais d'acollida no mixtos, programes d'acompanyament especialitzats i polítiques d'habitatge que permetin intervenir abans que l'exclusió es cronifiqui.
Des de la Generalitat, el secretari general de Drets Socials, Raúl Moreno Montaña, ha anunciat la posada en marxa d'una Oficina Autonòmica destinada a coordinar polítiques d'habitatge, salut i atenció social. L'objectiu és detectar situacions de vulnerabilitat abans que les persones acabin dormint al carrer.
Perquè, com recorden qui treballa cada dia amb aquest col·lectiu, el sensellarisme rarament és una elecció. "Viure al carrer no és una elecció, és una conseqüència", resumeix Lienlaf.
