Mónica López, actriu: "Encara no he trobat la llibertat al cinema"

Mónica López es prodiga poc al cinema. Ella és una dona de teatre, li encanta la gran pantalla, però diu que encara “no ha trobat la llibertat” en el setè art. En canvi, se sent molt feliç del seu darrer projecte, Per què no escric res.

Es tracta d'un documental d'Isabel Fernández, presentat al BCN Film Fest, sobre la figura de l'escriptora canària, guanyadora del primer premi Nadal per la seva obra Res, i a qui Mónica López posa la seva veu i part del seu cos.

Però compte, no és aquesta una recreació històrica. La actriu canari-catalana és només un vehicle, una mena de fantasma, un cos que sembla posseït per la veu de l'escriptora a qui alguna vegada van voler silenciar i menysprear. Tant és així que ni la pròpia intèrpret es reconeix a vegades en escoltar-se a la cinta.

La seva feina és molt petita, però màgica. La seva veu no és més que el fil conductor que enllaça les imatges documentals sobre aquesta escriptora completament desconeguda.

Laforet, més enllà de 'Res'

Laforet és la típica autora que s'estudia a l'escola, però de qui poc més se sap. I això que va publicar cinc novel·les llargues, set de curtes, 22 contes tradicionals i dues recopilacions de cròniques de viatges. 36 llibres dels quals sempre se'n destaca només un, Res.

Aquesta novel·la premiada és la que la va donar a conèixer i la va fer desaparèixer en una societat que no era per a ella. El món esperava d'ella novel·les autobiogràfiques, que fos una dona comedida, i era tot el contrari.

Connexió personal i espiritual

Laforet va ser una autora independent de les dinàmiques del mercat literari de l'època, allunyada de les convencions i de les expectatives. També va ser una dona independent, obligada a casar-se i que es va divorciar, malgrat tot el que això implicava.

Aquesta rebel·lia, aquesta llibertat, és la que caracteritza també Mónica López. També canària, també inconformista i fins i tot, fa poc, condemnada a les xarxes per dir el que pensa. Així ho explica a Crónica Global.

—Esperava tenir aquests paral·lelismes amb la història de Carmen Laforet?

—Saps que no? Sabia que havia viscut a Canàries, perquè hi ha plaques a Las Palmas que indiquen on va viure i tot això. Però és que no havia ni relacionat Carmen Laforet amb l'autora del llibre Res. I això em fa plorar.

—Per què?

—Perquè quan he vist el documental i parla de la Ciutat Blanca, de quan se'n va anar i va deixar l'illa, que s'allunyava en vaixell… No ho sé. Jo vaig marxar en avió, però els meus pares, que se'n van anar en una època en què no hi havia tants diners, havien agafat aquell mateix vaixell que va agafar ella per anar a Barcelona. Va arribar a Barcelona i la gran ciutat la va fascinar, igual que em va passar a mi. I després també m'uneix molt aquesta sensació de vagabundeig, que ella contínuament va intentar buscar a la seva vida i no ho va aconseguir. I jo tampoc. (Somriu). Per això sí, m'ha sorprès molt aquest paral·lelisme.

—Com que no has aconseguit viure la vida que més o menys volies aconseguir?

—No, això no. És una qüestió que mai estic tranquil·la al lloc on estic. M'avorreixo de seguida. Sempre tinc ganes de marxar. Només sóc feliç en trànsit.

—Però això està molt bé.

—O no. Perquè els amics et pregunten si vols marxar perquè no ets feliç aquí. Però és veritat que això m'uneix molt. Quan al documental ella diu: “Tinc enveja dels núvols, que se'n van”, m'hi veig.

—Bé, això de voler marxar i no ser compresa s'assembla al que diu, però no serà perquè seguim en aquesta societat…?

—Absolutament, en aquest sistema. Per exemple, jo ho passo fatal ara mateix quan viatjo —m'agrada pensar que sóc viatgera i no turista—. Abans podies viatjar a un lloc i no tenir hotel, no reservar restaurant, no reservar res, i això cada cop és més difícil. Et pregunten tot el temps: “No té reserva, senyora?”. I no, perquè si m'agrada, em quedo i, si no, me'n vaig. Improviso i cada cop és més difícil.

—Em passa igual. Sóc de fer la reserva del primer dia i veure què passa.

—Igual. Bé, ho vaig fer fa poc a Galícia i vaig tenir sort, perquè vaig poder triar on quedar-me.

—Però és veritat que cada cop és més difícil.

—Cada cop més. I odio aquest món organitzat. A mi no m'agrada pensar que el divendres tinc un dinar a dos quarts de tres. No m'agrada. Vull fugir! Ho detesto!

—Això deu ser difícil en una professió com la seva, on els rodatges tenen una planificació força tancada.

—Sí, però els rodatges saps que s'acaben. No és per a tota la vida. I el teatre, igual. Sí, és veritat que pot semblar-te una esclavitud anar cada dia a les sis al teatre per fer funció a les set. Però no és veritat, perquè el públic sempre és diferent.

La gent que diu que fem sempre el mateix menteix. La funció canvia, tu canvies, depèn del que hagis menjat, depèn de com hagis dormit. El text pren dimensions diferents per una pausa que has fet una mica diferent al dia anterior. I això és el fantàstic de la nostra feina!

—Li encanta el teatre.

—Sí!

—Perquè és veritat que al cinema la veiem poc.

—Jo encara no he trobat la llibertat al cinema. Envejo molts actors que la troben. Llavors sé que és possible i, mentre em donin la possibilitat de continuar rodant coses, la meva intenció és trobar aquesta llibertat que encara no he trobat mai. Com sí m'ha passat al teatre.

—Però sempre tendeix a apostar pel que és diferent. No són les coses…

—Sí, tu creus? Nissaga de poder era molt convencional.

—Bé… Igualment, em referia al cinema.

—T'he de dir que jo no estic en una categoria en què pugui triar massa. Agafo el que em ve. Però és veritat, tens raó, que a vegades m'han arribat coses que “hauria d'haver fet” i no ho vaig fer perquè pensava que no em convenia el personatge o perquè... Sí, és veritat. Alguna vegada he dit que no, però ja et dic, jo no tinc gaires possibilitats de triar.

—I passa com amb Carmen Laforet, que això es paga? Dir que no o tenir el teu propi criteri condiciona encara a l'hora de com et veuen des de la indústria?

—Segurament. Però bé, no tinc fama de dir que no.

—Però, sent un ànima lliure, com ha dit…

—No crec ni que ho sàpiguen. Perquè he de dir que després sóc fastigosament obedient. Sóc puntual, sóc obedient, faig el que em diuen, encara que no hi estigui d'acord, i ho passo fatal perquè tinc opinió, i crec que un actor ha de tenir opinió. De fet, la nostra feina consisteix a interpretar. Però no m'ha passat gaire sovint que hagi tingut directors dictatorials, així que normalment escolten i et deixen... Però sóc molt obedient. Sóc molt lliure a la vida.

—I això li ha sortit car. Encara es recorda la declaració que va fer sobre 'El Hormiguero'. És que la gent no està acostumada que les actrius i els actors parlin amb sinceritat?

—És el fastigós de les xarxes socials. Aquella era una opinió meva, que podria haver dit a la barra d'un bar, i pren una dimensió com si... Jo només estava dient la meva opinió. És veritat que no estic gens contenta amb com ho vaig fer. Jo opino el que opino, però vaig fer el que detesto, que és anar a una entrevista i parlar sense pensar, vehementment.

—Però per què està malament?

—Hauria d'haver-ho fet amb molta més intel·ligència i sentit de l'humor. I no, em vaig enfadar i ho vaig dir fatal. A més, vaig mencionar terceres persones i això no es fa. Llavors, bé, la gent ja sap de quin peu calço, però és el que hi ha.

Vaig estar una setmana desfeta, però tan ràpid com es va encendre, es va apagar. I si no m'ho recordeu els periodistes, ningú se'n recorda.

—Bé, ho deia per la connexió amb Carmen Laforet, que va ser molt condemnada per ser lliure i dir el que pensava, i a vostè li va passar una cosa semblant, perquè, com es diu al documental, aquella societat de l'època no ha canviat gens.

—No ha canviat gens (diu a l'uníson). Hi ha un moment en què el documental explica com a les autores que escriuen un llibre amb un personatge femení els periodistes els pregunten si és autobiogràfic. I a quin home escriptor li pregunten si el seu personatge de ficció és autobiogràfic? És al·lucinant. És d'una condescendència... Perquè, si no parles de tu, de què parlaràs? Com si les dones no tinguessin imaginació, fantasia.

—Més enllà de les seves connexions, de les quals hem parlat, com va entrar al projecte?

—Això em vaig preguntar jo i l'hi vaig dir a la directora, perquè no m'hi veia gens. Però ella ja em va dir que no havia de ser ella, només la meva veu i una presència: un coll, unes mans escrivint, una maleta que es tanca i el text. L'important és el que diu i em vaig sentir molt afortunada.

—Això diu molt de la seva generositat com a actriu, que s'afegeix a un projecte en què gairebé no apareix i en què vostè es dilueix.

—Jo crec que un actor ha de desaparèixer. En aquesta època de grans focs artificials, en què la gent va a veure els actors, jo no. Jo vaig al teatre i al cinema a escoltar històries.

A veure, evidentment, si surt un actor que m'agrada, hi vaig. Però estic una mica farta de donar tant valor a les individualitats. La nostra feina és explicar històries. I tots formem part d'això i el més important és la història. Si després estàs bé com a actor, bravo. Però per això estic tan en contra dels premis…

Aquesta pel·lícula, aquesta història, encaixa en el nostre temps?

—Bé, primer, rescata la figura de Carmen Laforet, que no només va ser l'escriptora de Res. Que sí, que la coneguin. A mi el que més m'interessa és ella com a persona. La seva recerca de la felicitat, de la llibertat, i no aconseguir-ho mai. I això és universal.

Llavors, que deixi de ser només una escriptora que s'estudia als col·legis d'aquella manera, de passada, i que la gent es fascini per una persona interessantíssima.

—És cert que passa amb Carmen Laforet i alguns escriptors que un estudia a l'escola, que moltes vegades es queden allà i no s'indaga més.—Per això, la funció d'aquesta pel·lícula és rescatar aquesta escriptora i que la gent la llegeixi i la conegui. I bé, i que les noies joves vegin com de difícil va ser aquella vida per a ella. Carmen Laforet va ser una pionera en un món d'homes.

—Bé, veiem una dona que gairebé es va casar per obligació, que va tenir cinc fills i que després es va divorciar.

—I quin moment per a ella, divorciar-se en aquella Espanya! I després, les seves paraules. I les seves cartes! Ara que ens comuniquem amb monosíl·labs, m'encanta la seva escriptura epistolar. Per què no ho tornem a fer? Jo encara envio postals! Però cartes…

—Com va ser posar-li veu a aquestes cartes, a aquesta dona?

—És que quan una cosa està tan ben escrita, la teva feina és tan fàcil… Només és llegir-ho amb sentit comú, no carregar les tintes, perquè les coses més senzilles són les que més arriben. Qui s'ha d'emocionar és l'espectador, no tu. I t'he de confessar que tota la primera part de Las Palmas i una part del final, quan ho vaig veure, no em reconeixia. I això és bonic!

Confesso que no em passa a tota la pel·lícula i veig coses que podria haver fet millor.

—Mira el que fa amb autoexigència?

—No, jo no ho veig mai. Hi ha sèries senceres i pel·lícules que he fet i no he vist. Però aquí m'agrada això de la veu, perquè, en no veure't, pots ser qualsevol.