La casa modernista que trenca la uniformitat de l'Eixample: 130 anys amb la façana "al revés"

Si hi ha un barri de Barcelona que ha creat tendència, aquest és l’Eixample. La precisa retícula dissenyada per Ildefons Cerdà, amb aquestes illes d’edificis iguals, és un model que s’ha estès arreu del món.

Però a nivell local va canviar la ciutat. Va ajudar a eixamplar-la i a crear una xarxa de cèl·lules d’habitatges icònica i molt copiada a la resta del món.

Amb el famós Eixample, com se li diu en castellà, van arribar les noves propostes i estils arquitectònics i també les cantonades d’aquestes ínsules.

Mai van acabar en punta, sinó que es van anar tallant, creant uns xamfrans que ja formen part de la imatge que un té de Barcelona, encara que n’hi ha algun de més especial que un altre.

Les mesures del barri

Aquests talls a les cantonades, de 20 metres i angle de 45 graus, són el símbol més reconeixible de l’urbanisme barceloní.

Serveixen al trànsit, al comerç, a la ventilació i, per sobre de tot, a la uniformitat. Cadascun sembla mirall de l’anterior. Fins que no ho és.

Un xamfrà diferent

A la cruïlla dels carrers Bruc i Diputació, el vianant es troba amb una cantonada que, de sobte, desafia la lògica repetitiva de la quadrícula. És un xamfrà, sí, té les mateixes mesures, però mostra quelcom molt diferent.

És impossible no fixar-se en l’edifici que hi ha allà. Sembla que està del revés, però en realitat està fet força expressament. Aquest va ser el disseny original que va idear el 1886 l’arquitecte Francesc Bruguera Díaz.

Amb el seu estil particular, va trencar les convencions de l’Eixample i va construir un llenguatge arquitectònic propi en ple centre de la ciutat.

En aquest edifici, conegut com a Casa Domènech Coll, el que es considera façana principal es comporta com a façana interior. I viceversa.

Un edifici particular

La planta baixa i l’entresòl segueixen la línia del xamfrà com dicta el manual. Però a partir del primer pis, l’edifici es retreu: gira cap a dins, trenca el pla de façana i genera una volumetria inesperada.

En lloc de continuar el traçat de l’angle de la cantonada, els pisos superiors s’orienten perpendicularment a Bruc i Diputació, creant una mena de "L" trencada.

Com és el pati al revés

Ambdues ales conflueixen en una torre poligonal que s’eleva just al vèrtex del xamfrà, on normalment el pla s’expandeix, no es contrau.

Aquesta torre, a més de marcar el punt de fusió visual de l’edifici, acull al seu interior la caixa d’escales, rematada per una cúpula que li dona encara més dramatisme a la seva silueta. La façana que sorgeix d’aquest joc de volums és qualsevol cosa menys convencional.

La Casa Domènech Coll es reconeix perquè presenta aquestes galeries obertes al carrer, un recurs més habitual als patis interiors d’illa que a les façanes principals.

D’aquí que es digui que està al revés. Aquestes galeries estan decorades amb vidres de colors que aporten una nota de fantasia al rigor de la pedra.

Què s’hi veu

Més enllà d’aquesta fantasia que es pot veure de lluny, veure-la des de dins permet apreciar l’estuc imitant carreus.

El que també s’observa són les obertures emmarcades en pedra i els frontons classicistes a les plantes nobles, que doten el conjunt d’una monumentalitat sòbria i que es veu contrarestada per la lleugeresa de les galeries envidrades.

El pis per dins

Més enllà d’aquesta característica tan vistosa, l’accés principal es troba precisament sota la torre, al vèrtex del xamfrà, marcant un eix axial que estructura tot l’alçat.

Aquest eix continua en vertical fins a la terrassa, on una petita edificació remata la cúpula i prolonga la verticalitat del conjunt.

A l’interior, el vestíbul i la caixa d’escala estan ricament ornamentats amb estucats planxats a foc, motius geomètrics, colors contrastats i terres de mosaic hidràulic, conformant una experiència estètica total, des del sòcol fins al sostre.

En contraposició, l’edifici adjacent, situat al número 62 del carrer Bruc, respon completament als cànons de l’Eixample.

Entre el modernisme i el clàssic

De planta rectangular i alçat simètric, presenta una façana amb tres grans portals a la planta baixa (un d’ells destinat a l’accés principal) i una organització racional de buits que es repeteix als cinc pisos superiors.

Aquí no hi ha experimentació, sinó un seguiment disciplinat del manual d’estil cerdià: façana alineada, cornisa en voladís, mènsules de pedra i balustrada rematant la terrassa.

Una obra única a l’Eixample

En canvi, ambdós edificis comparteixen elements decoratius --com l’estuc imitant carreus i els frontons clàssics--, però mentre un els aplica de forma convencional, l’altre els subverteix, els plega i els projecta cap al buit del xamfrà.

Un "edifici al revés" que desafia la simetria de l’Eixample i que no deixa de sorprendre el vianant.