És oficial: reapareix una església romànica del segle XI oculta sota un pantà durant més de 60 anys

Hi ha paisatges que canvien durant dècades i que, de manera puntual, revelen fragments del passat que semblaven definitivament perduts.

La reaparició de l'església de Sant Romà de Sau respon a aquesta lògica: un fenomen lligat al descens del nivell de l'aigua que transforma l'embassament en un escenari on la història torna a fer-se visible.

Durant bona part de l'any, la silueta del campanar emergeix com un punt de referència aïllat sobre la superfície.

Tanmateix, en períodes de sequera prolongada, el retrocés de l'aigua deixa al descobert l'estructura completa del temple, oferint una imatge insòlita que combina ruïna, memòria i paisatge.

Construcció de l'església

Aquesta aparició progressiva, gairebé escenogràfica, ha convertit el lloc en un dels enclavaments més fotografiats i observats de Catalunya cada cop que les condicions ho permeten.

L'església de Sant Romà de Sau va ser consagrada el 1061 i constitueix un exemple representatiu del romànic rural català.

Com és

D'una sola nau i amb un campanar de torre quadrada, l'edifici responia a les formes austeres i funcionals pròpies de l'època, integrant-se en un petit nucli de població que s'organitzava entorn de la vida agrícola.

Malgrat les dècades sota l'aigua, bona part de la seva estructura es manté dempeus, encara que amb evidents signes d'erosió i desgast provocats per la immersió intermitent i l'acció del clima.

El temple formava part de l'antic poble de Sant Romà de Sau, una comunitat que va arribar a comptar amb uns 300 habitants a mitjans del segle XX.

La vida quotidiana es desenvolupava entorn de l'agricultura, la ramaderia i l'explotació dels recursos forestals, en un entorn marcat pel relleu muntanyós i el curs del riu Ter.

El poble

El problema va ser que la localitat va començar a decaure als anys 30 del segle passat. Vivia del carbó quan altres fonts d'energia, com el butà, començaven a desplaçar aquesta matèria primera. La població estava cada cop més empobrida i cada cop pitjor comunicada. L'extinció del municipi es veia a venir.

Va ser a finals de la dècada de 1920 quan la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va tenir la iniciativa de proposar una presa al riu Ter. Aixecar un mur per crear una caiguda d'uns 80 metres que proporcionés electricitat als pobles i ciutats dels voltants.

Un pla republicà

Dit i fet. El 1931, la Segona República aprova el projecte, però amb l'aixecament militar no va ser fins acabada la Guerra Civil quan es van iniciar les obres. Era 1942.

Fins aleshores, el municipi intentava fer vida normal. Anaven a comprar el pa, a missa, però des que va començar el projecte les seves vides van canviar per sempre. Per començar, curiosament, van veure com la seva població augmentava.

El règim franquista portava presos i treballadors al lloc. Els pagava una misèria: 10,5 pessetes el jornal; cobraven una pesseta i mitja per l'hora extra. Si els donaven un pa, quedava descomptat de la jornada.

Eren condicions paupèrrimes. El poble veia com el seu final s'acostava. S'havien d'amagar quan començaven les primeres explosions del terreny per fer la presa. La vida era cada cop més difícil.

Condicions de treball

Alguns, explotats, passaven les estones mortes a les cantines. Expliquen els veïns que el joc i l'alcohol corrien sense parar; fins i tot en alguns moments es donaven situacions violentes. Tot estava tenyit de tristesa.

Alguns dels immigrants acabats d'arribar d'Andalusia i Extremadura van veure com eren anomenats xarnegos; els republicans eren forçats a cantar el Cara al sol i a sotmetre's a la manca de llibertats pròpia del règim franquista.

Una història enfonsada

Alguns recorden que fins i tot el capellà de Sant Romà de Sau, l'ermita famosa que encara sobreviu, els va expulsar quan s'hi acostaven i començaven a cantar.

Les condicions van ser tremendes. Es van construir nous habitatges per als treballadors. Algunes d'elles encara queden dempeus. Però, a mesura que avançaven els treballs, els habitants de Sau van haver de reubicar-se. Això sense comptar la quantitat de morts que hi va haver per les pèssimes condicions de seguretat laboral.

Posada en marxa de l'embassament

A això s'hi suma que la construcció de l'embassament, impulsada per garantir el subministrament d'aigua a l'àrea metropolitana, va alterar de manera irreversible aquest paisatge humà.

El 1962, amb la posada en marxa de la presa, la vall va quedar inundada i els veïns van haver d'abandonar els seus habitatges.

Símbol

El nucli va desaparèixer sota l'aigua i l'església va quedar submergida, convertint-se en un vestigi visible només en circumstàncies excepcionals.

Des de llavors, la imatge del campanar sobresortint del pantà ha funcionat com un recordatori constant d'aquell procés de transformació territorial.