El llac tapat de Catalunya: aigües cristal·lines, silenci absolut i un paisatge glacial intacte a més de 2.000 metres

No tots els llacs són a simple vista. Ho saben bé els aficionats al senderisme d'alta muntanya.

N'hi ha prou amb una passejada pels Pirineus catalans. En aquesta serralada s'hi resguarden paratges aquàtics tan singulars que sorprenen fins i tot als aficionats a aquest esport.

Sense anar més lluny, aquí hi ha un llac glacial el nom del qual ja ho diu tot: l'Estany Tapat, és a dir, l'estany tapat. Amb aquest nom es coneix aquesta massa d'aigua que ofereix una immersió absoluta en la vessant més salvatge de la geografia pirinenca.

Es troba a més de 2.100 metres i es manté protegit pel relleu circumdant, que l'ha mantingut “tapat” durant anys. De la mateixa manera, això li ha permès la seva preservació.

On és

L’Estany Tapat està encaixonat al fons d’un petit circ natural format per pics de muntanya. D’allà rep les seves aigües aquest llac glacial que roman completament invisible per al viatger fins que s’hi acosta.

Però el seu origen és molt més llunyà. Es creu que la seva formació es remunta als darrers períodes de glaciació quaternària. Aleshores, les immenses llengües de gel van esculpir la fisonomia d’aquests valls i van excavar les profundes cubetes que avui ocupen les seves aigües.

Com és el llac

El llac ocupa una extensió que supera les cinc hectàrees i funciona com un mirall. Les seves aigües calmades propicien el reflex del cel pirinenc i del seu entorn, format per les crestes calcàries i granítiques dels voltants.

A diferència d’altres estanys propers, l’Estany Tapat destaca per mantenir la seva fisonomia original. Aquí no hi ha dics artificials, canalitzacions de formigó ni intervencions d’enginyeria civil a les seves vores. És 100 % natural.

Potser té a veure amb la seva alçada i la seva discreció. El llac passa desapercebut per a qui no sobrevoli la zona o s’hi acosti de manera voluntària. A més, la cubeta aquàtica queda oculta entre les elevacions muntanyoses.

Únicament una estreta fractura a la roca permet el drenatge natural dels cabals excedents cap al barranc dels Minairons, unes criatures conegudes com els Minions catalans.

L’entorn

Però no són les úniques canalitzacions del llac. També s’alimenta de les lladeres que envolten l’estany, per on baixa l’aigua procedent del gel que es forma a l’hivern i que a l’estiu deixa veure la roca granítica combinada amb materials metamòrfics de diverses èpoques.

En qualsevol cas, si alguna cosa caracteritza el lloc és que preserva la tranquil·litat de l’alta muntanya, quelcom molt apreciat pels amants de la natura.

Un accés difícil

Mentre que els accessos principals dels parcs nacionals veïns concentren un notable volum d’excursionistes durant els mesos estivals, aquest paratge és una excepció.

De fet, sol quedar al marge de les guies més transitades i dels senders massificats, la qual cosa ajuda a contemplar el llac amb la màxima tranquil·litat possible i gaudir del paisatge.

El principal inconvenient és que, per aquestes mateixes característiques que el mantenen tapat, l’accés a aquest remans de serenitat demana un esforç considerable.

Els camins més freqüentats per arribar fins aquí són força costeruts, ja que pugen des de les cotes baixes de la vall superant desnivells pronunciats.

Com és el camí

Els senders, a més, passen a través de tarteres i passos de roca viva i creuen rierols de desgel i prats de vegetació endèmica abans d’arribar a la cornisa terminal que revela la presència de l’aigua.

Aquesta conjunció d’aïllament geogràfic, absència d’alteracions antròpiques i riquesa geomorfològica posiciona l’Estany Tapat com un punt de referència obligada per comprendre l’evolució dels llacs de la perifèria alpina.