El poble medieval de Catalunya popular per les seves coques: una església històrica del segle XVIII, masies centenàries i el dolç de totes les fires

Certes poblacions es fixen en la memòria col·lectiva a través d’un monument representatiu o per la singularitat del seu entorn geogràfic. D’altres, per la seva menja: L’Escala i les seves anxoves, l’arròs del Delta de l’Ebre, els pebrots de Padrón…

Perafita és un d’aquests municipis que ha aconseguit un reconeixement precisament per això, per la gastronomia i, més concretament, per un dolç.

Les seves coques tradicionals han transcendit els límits de la comarca del Lluçanès per esdevenir un punt de parada recurrent per a excursionistes, ciclistes i viatgers en trànsit per aquest sector de la Catalunya interior.

Ho han fet, a més, amb presència a gairebé totes les fires gastronòmiques i medievals de qualsevol racó de Catalunya. La seva fama ha arribat a tal extrem que Coques de Perafita té botiga fins i tot al costat de la Sagrada Família.

Perafita, més enllà del menjar

Tanmateix, el poble és molt poc conegut, cosa que és del tot injusta. Limitar l’interès d’aquesta localitat a la seva vertent culinària omet un valuós rerefons històric i patrimonial.

Més enllà dels obradors i despatxos on es comercialitza aquest producte, el municipi té molts encants. Un dels més característics és la seva plaça porxada, típica del seu passat medieval.

Nom curiós

Però millor començar pel principi: el seu particular nom. Perafita ve del llatí Petra Ficta, que es tradueix com "pedra clavada" o "pedra-fita" i fa referència als blocs de pedra que es col·locaven al terra amb la finalitat de delimitar propietats o demarcacions geogràfiques.

Se suposa que aquestes pedres delimitaven el municipi, situat al mig de la muntanya a 754 metres d’altitud, ocupant una posició elevada sobre un turó.

Per aquelles contrades hi ha també un dels atractius del lloc: la cova de les Heures. Són uns jaciments arqueològics on s’han trobat restes materials corresponents a l’Edat del Ferro.

Els estudis parlen d’estris dels anys 1000 i 600 abans de Crist. Per tant, el passat de Perafita és mil·lenari. Tot i així, la primera constància documental de Perafita es remunta al 5 de març de 1069.

El poble

En aquell període, el terme s’integrava en els dominis senyorials dels Besora, que pertanyien a l’església de Vic, passant després a la jurisdicció dels barons de Lluçà. Arran d’aquest privilegi, Perafita va assumir la capitalitat administrativa del territori juntament amb Sant Feliu Sasserra.

Aquesta importància es reflecteix a la citada plaça Major, definida per un sistema de porxos i habitatges històrics on s’ubicava el mercat, en què ramaders, agricultors i menestrals feien les seves transaccions de béns.

L’església

A poca distància de la plaça es troba l’església de Sant Pere, el principal referent monumental de la localitat. És d’origen medieval, però les seves ampliacions i reconstruccions, que li donen la seva imatge actual, procedeixen dels segles XVI i XVIII.

Del temple destaca el campanar, que serveix d’orientació a la comarca i va ser referent del poble i de les 60 masies que es troben als seus voltants, disperses entre àrees boscoses i terres de conreu.

Algunes d’aquestes finques encara mantenen els fonaments d’origen medieval i conserven els noms de les famílies, com El Puig, Les Heures o La Roca, que remeten als antics explotadors de la zona.

Tanmateix, el factor diferencial que ha consolidat l’afluència de visitants cap a Perafita és la seva arrelada tradició flequera i de rebosteria.

Què té la seva coca

Les coques elaborades als obradors locals s’han erigit en el principal estendard gastronòmic del municipi.

El mètode de preparació tradicional, caracteritzat per una massa de textura lleugera i esponjosa recoberta amb una capa de sucre, s’ha preservat de forma intergeneracional fins a esdevenir un referent dolç de la comarca i de tot Catalunya gràcies a les fires.

Com arribar-hi

En qualsevol cas, qui vulgui anar a buscar-les i així conèixer el poble pot fer-ho en cotxe. Perafita és a una hora i mitja de Barcelona. S’hi va per la C-17 fins a passar Vic per desviar-se per la C-154 cap a Prats de Lluçanès, on es continua per la BV-4342 i la BP-4653, seguint les indicacions fins al poble.

Des de Girona és un quart d’hora menys. Se sol anar per l’Eix Transversal (C-25) fins al desviament cap a la C-154.