Si Girona té la plaça més petita del món, Barcelona té el teatre més petit del món. Un escenari que presumeix de les seves reduïdes dimensions.
Ho porta en el mateix nom i és visible per a tothom que passegi un dia qualsevol pel barri més hipster: el Teatre més Petit del Món és allà, amb totes les seves lletres al número 25 del carrer de l’Encarnació del barri de Gràcia, disposat a que la gent ompli les seves butaques.
No en són moltes, només 30, però quan s’omplen aporten l’escalfor necessària que necessiten els intèrprets. És clar que és tan petit perquè en el seu dia va ser un habitatge, el del pianista i compositor Luis de Arquer.
Aquest català va decidir, l’any 1999, convertir casa seva en una sala de concerts privada per recuperar l’ambient dels antics salons musicals del segle XIX, on intèrprets i oients compartien un mateix espai sense gairebé distància física.
Aforament de la sala
Però a poc a poc la idea es va anar obrint i dels concerts es va passar al teatre, un teatre de proximitat. Les seves 30 butaques permeten viure l’espectacle com si fos al saló d’una casa, igual que van fer en el seu dia Claudio Tolcachir i Lautaro Perotti amb Timbre 4 o Martín Flores Cárdenas amb la seva Casa Teatre Estudi, ambdós a Buenos Aires.
Els assistents seuen a pocs metres del piano i poden seguir amb detall cada moviment de les mans, la pulsació dels pedals i la intensitat amb què s’interpreta cada peça.
Art com a decoració
A més, l’escala de l’espai afavoreix una acústica cuidada, pensada perquè el so conservi matisos i arribi al públic sense intermediaris ni artificis.
L’interior també contribueix a reforçar aquesta sensació de singularitat. Les parets estan decorades amb frescos i pintures de Cayetano de Arquer Buigas, pare del pianista i representant d’una tradició artística vinculada a la cultura catalana.
Espai del Teatre Més Petit del Món.jpg
Perquè la música segueix present, tant com el teatre i les arts plàstiques. Una casa convertida en un escenari total, on l’entorn acompanya el repertori i amplifica el caràcter íntim de la proposta.
El curiós és que un teatre tan petit, el més petit del món, ha adquirit una fama que l’ha convertit en internacional. Mitjans com The New York Times s’hi han acostat i li han dedicat reportatges.
Eco internacional
L’autor de l’article publicat al diari nord-americà el va arribar a descriure com una de les vetllades musicals més encantadores de la ciutat. I la fama del Teatre més Petit del Món va començar a créixer.
L’eco mediàtic ha afavorit l’arribada de melòmans de diferents procedències, interessats en una alternativa al turisme cultural més estandarditzat i en un format que prioritza l’escolta atenta i el contacte humà.
Públic al teatre.jpg
Però la programació del teatre és limitada. L’espai obre dos dies a la setmana i manté una estructura estable que ha permès celebrar més de 1.500 concerts des de la seva inauguració.
Els dijous s’ofereix el cicle Solo Chopin, pensat per a un entorn especialment favorable a la música del compositor polonès, els nocturns i preludis del qual troben en la intimitat del recinte un marc natural.
Què fan
Els dissabtes, el programa Solo Piano amplia el repertori cap a altres autors clàssics i incorpora també composicions pròpies i improvisacions de Luis de Arquer.
En algunes funcions, el pianista pren com a punt de partida notes suggerides pels assistents, una mena de concert participatiu o improshow portat a la música.
Què ofereix
El resultat és una experiència que conserva la qualitat tècnica d’un recital clàssic, però afegeix un component espontani que reforça el vincle entre artista i audiència.
Tanmateix, la vetllada no acaba amb la darrera peça. Una de les senyes d’identitat del teatre és la trobada posterior al concert, durant la qual els assistents poden compartir una copa de xampany i conversar directament amb el pianista.