El racó d'Espanya on el romànic és Patrimoni de la Unesco: 9 esglésies medievals en 45 quilòmetres quadrats

Pot semblar poc espai; sense anar més lluny, Lleida o Tortosa ocupen més, però a aquest racó d'Espanya li n'hi ha prou amb 45 quilòmetres quadrats per ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Espai, paisatge i, sobretot, molt d'art.

Aquí es concentren nou esglésies que van canviar la manera d'entendre l'art. Nou ermites l'estil romànic de les quals les ha convertit en reconegudes internacionalment. Alguns dels seus frescos s'exhibeixen fins i tot als Estats Units.

El lloc en qüestió és molt conegut pels catalans: la Vall de Boí, una vall pirinenca de natura enlluernadora i amb un museu a l'aire lliure concentrat en pocs pobles.

A Catalunya ja era coneguda la seva importància, però el seu reconeixement internacional va arribar l'any 2000, quan la Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat el conjunt format per vuit esglésies i una ermita construïdes entre els segles XI i XII.

El romànic en la seva essència

Hi ha motius suficients per això. Aquest conjunt es troba en un excel·lent estat de conservació i la seva integració harmònica en un paisatge d'alta muntanya gairebé no ha canviat en gairebé mil anys.

El romànic d'aquesta vall, a més, és d'influència italiana. S'imposa el romànic llombard, un estil procedent del nord del país que es va expandir pels comtats catalans durant el segle XI.

Com són les obres

Ho van fer, en qualsevol cas, amb producte local: pedra extreta de la zona, treballada en carreus regulars, i fusta per a les cobertes.

Amb tot això es van erigir esvelts campanars de torre que sobresurten entre el verd de les muntanyes i els prats que els envolten.

La seva alçada va ser estratègica més que religiosa. Van ser un far de vigilància i defensa del territori, d'aquí que presentin diversos pisos amb finestres que augmenten en nombre i mida a mesura que la torre guanya alçada.

Gairebé totes les esglésies i ermites segueixen aquest estil, i no són poques. El conjunt està integrat pels temples de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de la Mare de Déu de Durro, Santa Maria de Cardet, l'Assumpció de Coll i Sant Quirze de Durro.

S'assemblen molt entre si, però els experts assenyalen que cadascuna d'elles té una personalitat pròpia. Tot i això, sens dubte, comparteixen el mateix llenguatge arquitectònic.

Hi ha dues esglésies que són les més icòniques. Una d'elles és Sant Climent de Taüll. Consagrada l'any 1123, és famosa per haver albergat al seu absis central el cèlebre Pantocràtor, una de les imatges més icòniques i poderoses del romànic europeu.

Se'n parla en passat perquè aquest fresc original es troba des de fa dècades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). El van traslladar allà a principis del segle XX per garantir-ne la conservació davant l'espoli i el deteriorament de la zona.

Tot i així, el visitant de Taüll pot veure un videomapping que projecta sobre l'absis les pintures originals. No és el mateix, però permet fer-se una idea de com eren.

A pocs metres hi ha l'església de Santa Maria de Taüll. A diferència de Sant Climent, aquesta es trobava a les afores; després va ser el centre del nucli urbà i eix de la vida comunitària.

El seu interior també va albergar importants cicles de pintures murals de gran rellevància artística.

Ja fora de Taüll hi ha Santa Eulàlia d’Erill la Vall, amb un campanar de sis pisos, considerat un dels més refinats i bells de la vall per les seves proporcions.

Per la seva banda, l'església de Sant Joan de Boí té l'atractiu de les seves pintures murals que representen escenes bíbliques i figures fantàstiques. Cada església té, en definitiva, la seva pròpia singularitat.

I a això s'hi suma un altre encant: la mateixa Vall de Boí. Es troba per sobre dels 1.000 metres d'altitud i, a més, és la porta d'entrada al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, l'únic parc nacional de Catalunya.

Allà no només hi ha grans arbres i vistes espectaculars, sinó més de 220 llacs d'origen glacial, cims que superen els tres mil metres d'alçada i desenes de rius i rierols. El conjunt és perfecte.

És lluny de les principals capitals catalanes, això sí. Són unes dues hores de viatge des de Lleida, seguint la N-230 en direcció al Pont de Suert. Un cop allà, es pren la carretera L-500, que s'endinsa a la vall i connecta amb els principals pobles de la zona, com Boí, Taüll o Barruera.

Des de Barcelona, el viatge és més llarg, d'unes tres hores o tres hores i mitja. En aquest cas, es pren l'A-2 o l'AP-2 fins a Lleida, i des d'allà la N-230 fins a la vall.