Tenia 92 anys i feia cinc que no sortia de casa. Quan va arribar a la residència, a la primavera de 2025, gairebé no es relacionava amb ningú, havia perdut habilitats socials i presentava un estat d’ànim deprimit. “El seu aïllament era tal que, durant les primeres activitats grupals, demanava que la seient d’esquena als altres residents. Avui participa en la vida del centre, forma part d’un grup d’amistats i ha establert un vincle especialment estret amb una altra dona. Als 92 anys ha fet una millor amiga”. Carla Ruiz, psicòloga de la residència Bouco Madrid Valdemarín, explica així la història de la Marta, una resident del centre, però és un dels molts casos de persones grans que troben en aquests recursos la possibilitat de trencar una soledat no desitjada.
Aquesta realitat troba suport en l’estudi recent de Salut i Soledat de la Fundació IDIS (Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat) que afirma que les persones que viuen en residències manifesten sentir-se soles amb menor freqüència que aquelles que romanen als seus domicilis. Es tracta d’un estudi en què van participar residents d’una vinentena de residències de persones grans d’arreu d’Espanya, entre elles diversos centres Bouco com el de Valdemarín, on viu la Marta i treballa com a psicòloga la Carla.
Les dades són significatives; una de les conclusions a què arriba l’estudi és que el 58,3 % de qui viu a casa seva afirma sentir-se sol amb certa freqüència, dada que baixa al 46 % entre qui resideix en centres per a persones grans. El còmput global és favorable als centres assistencials, tant en sensació global de soledat, com en la percepció de la qualitat de vida.
La lluita contra la soledat: les residències com a catalitzador social i familiar
L’estudi també reflectia que el 70% de residents reconeixia la utilitat de les residències per reduir la soledat i aportava una altra dada curiosa: el 77,6 % de les persones grans en residències rep visites dels seus fills almenys un cop per setmana, un percentatge més alt que el 69 % de les persones grans que romanen als seus habitatges. Els motius d’aquest avantatge estadístic, explica Carla Ruiz, podria deure’s “a la percepció que qui viu als seus domicilis pot percebre’s com més independent i amb menys necessitat de suport”. Tanmateix, recorda aquesta professional, “no s’han d’invisibilitzar les necessitats afectives i socials de cap persona gran”, resideixi en un habitatge o en un centre.
La pèrdua d’éssers estimats i els ràpids canvis tecnològics poden augmentar la sensació de soledat i desconnexió, continua la psicòloga de Bouco: “Moltes persones grans poden sentir que el seu entorn canvia massa de pressa i que cada cop tenen menys vincles amb ell. Per això, és fonamental que fomentem les relacions socials i facilitem la seva participació en una societat en constant evolució. Les residències proporcionen una companyia física continuada i afavoreixen un context de més oportunitat perquè sorgeixin interaccions socials, creació de vincles afectius i sentiment de pertinença a una comunitat, per això poden reduir la sensació de soledat”.
És en aquest entorn, dirigit per professionals especialitzats, on es posen en marxa activitats que van des de les més lúdiques organitzades per animadors socioculturals, les d’oci en grup, esdeveniments gastronòmics, tallers i sortides a l’exterior.
Tot, recalca la psicòloga, sense forçar-los a participar, respectant sempre les seves decisions i la seva manera de relacionar-se amb els altres. En els casos en què hi ha més reticència per part de la persona gran, i sempre amb el seu consentiment, afegeix, “fem un acostament progressiu a aquest tipus d’activitats, començant per les més reduïdes o fins i tot individuals fins que la persona se senti còmoda i vulgui avançar cap a una major participació”.
Aquestes dinàmiques grupals de participació s’associen a un menor risc de deteriorament cognitiu, ja que la interacció social i els exercicis i tasques dissenyats ad hoc fomenten l’estimulació de la memòria, de la concentració, l’atenció i altres capacitats que van disminuint amb l’edat.
La companyia: fonamental contra la tristesa, l’ansietat i el deteriorament físic i cognitiu
Així ho reconeix Cándido, de 80 anys i vidu. Després de viure sol durant sis anys després de la pèrdua de la seva esposa, va ingressar a Bouco Madrid Valdemarín, on rep visites setmanals de fills, néts i també d’amics. Assegura que la companyia ha estat fonamental per superar episodis de tristesa i ansietat, així com el deteriorament físic i cognitiu.
En termes molt semblants s’expressa una altra resident, la Petra, que ja ha fet els 92 anys i que fa més de quaranta va perdre la seva parella. Tot i que va viure i viatjar sola durant molt de temps, explica aquesta modista jubilada, sense fills, és ara quan se sent més acompanyada, sobretot per haver establert vincles afectius amb altres companys.
Aquests vincles són molt importants en edats avançades. La pèrdua d’éssers estimats, d’una banda, i els constants canvis tecnològics, de l’altra, poden augmentar la sensació de soledat i desconnexió. “Moltes persones poden sentir que el seu entorn canvia massa de pressa i que cada cop tenen menys vincles amb ell”. Per això, finalitza la terapeuta, “és fonamental que fomentem les relacions socials i facilitem la seva participació en una societat en constant evolució”.
--
Contingut patrocinat