‘Com un any als Estats Units va influir en el meu futur professional’; el viatge que va començar com un intercanvi i va acabar canviant una vida
Hi ha viatges que comencen amb una maleta i acaben quan es torna a casa. D’altres, però, no acaben mai. Romanen en les decisions que es prenen anys després, en les persones que passen a formar part de la vida i en la manera de mirar el futur.
Notícies relacionades
Això és el que passa amb molts estudiants que viuen un programa J1 als Estats Units: marxen amb la il·lusió de millorar un idioma i tornen amb alguna cosa molt més difícil d’explicar. Més confiança, noves inquietuds, una altra manera d’entendre el món i, de vegades, la certesa d’haver descobert un camí que fins aleshores ni tan sols imaginaven.
La Rocío tenia 17 anys, ni idea de què volia estudiar i un bitllet només d’anada a un poble de Kansas del qual mai havia sentit a parlar. Va ser el seu any amb el programa J1 als Estats Units. Avui estudia International Business Management i Relacions Internacionals, i fa pràctiques a The Lemon Tree Education, la consultora que la va acompanyar aleshores.
Entre aquests dos moments hi caben centenars de records. La sorpresa de descobrir que el seu destí era un poble de només 183 habitants. La por inicial d’imaginar una vida completament diferent de la que esperava. Una família pagesa que va acabar convertint-se en una segona família. Un uniforme de cheerleader, classes que van despertar una vocació inesperada, amistats que continuen formant part del seu dia a dia i reptes que la van obligar a descobrir una fortalesa que ni ella mateixa sabia que tenia.
Perquè el veritable valor d’una experiència internacional rarament es limita a aprendre anglès. També consisteix a atrevir-se a sortir de la zona de confort, conviure amb una altra cultura, equivocar-se, adaptar-se i descobrir capacitats que només apareixen quan tot al voltant resulta nou. Per a la Rocío, aquell intercanvi no va ser simplement un curs escolar en un altre país. Va ser l’inici d’una història que encara es continua escrivint i que avui l’ha portada a acompanyar altres joves que estan a punt de viure la mateixa aventura que un dia va canviar la seva.
Aquesta és la història d’un viatge que va començar en un petit poble de Kansas, però el destí del qual mai va ser un lloc. Va ser un futur que encara estava per descobrir.
Amb la perspectiva que donen els anys, la Rocío recorda aquella experiència amb la mateixa naturalitat amb què reviu cadascun dels seus moments més importants. Des dels nervis abans de pujar a l’avió fins a la decisió d’orientar el seu futur professional cap a l’educació internacional, comparteix com un programa J1 va acabar convertint-se en molt més que un intercanvi acadèmic.
Abans de fer les maletes per al programa J1, ja tenies una idea clara del camí que volies seguir?
De cap manera, no en tenia ni la més mínima idea, la veritat. El meu únic objectiu era marxar, aprendre anglès, sortir de la meva zona de confort i veure què passava. Ni em passava pel cap que aquell any acabaria marcant la meva carrera. Va ser gairebé sense adonar-me’n que es va convertir en la brúixola que em va ajudar a entendre com m’adaptava al món i què m’apassionava de veritat.
De la teva zona de confort a Espanya a un món completament nou als Estats Units, quin va ser el canvi més inesperat que vas descobrir en tu mateixa?
Adonar-me que tenia una capacitat d’adaptació que ni jo sabia que tenia, aquesta va ser la sorpresa. Abans de marxar era de les que necessitava tenir-ho tot controlat, un pla per a cada cosa. I de sobte em vaig veure al mig d’una cultura nova, havent de comunicar-me i tirar endavant encara que no trobés la paraula exacta. Va ser llavors quan vaig entendre que m’apassionava endinsar-me en com pensen i viuen en altres llocs, que el meu lloc, d’alguna manera, eren els entorns internacionals.
Dins del high school americà, hi va haver alguna classe o algun moment concret en què vas començar a veure més clar cap a on volies anar amb el teu futur professional?
Sí, n’hi va haver un de molt concret: la meva classe d’American History. Estava estudiant com els Estats Units van passar de ser les Tretze Colònies a convertir-se en la potència que és avui, mentre jo vivia dins d’aquella mateixa cultura, i allò em va enganxar d’una manera que no esperava. Amb la industrialització, amb figures com J.P. Morgan, vaig començar a obsessionar-me amb entendre com funcionen els països, les empreses, els mercats. D’aquí va sortir, gairebé sense planificar-ho, la idea d’estudiar International Business Management i Relacions Internacionals.
Parlem del teu destí. Esperaves gratacels i et va tocar... l’Amèrica profunda. Com vas passar del pànic a l’amor absolut per Kansas?
Va ser progressiu, no em vaig enamorar de Kansas el primer dia ni el primer mes. Al principi només sentia por: jo m’imaginava una ciutat gran, un institut enorme, i em va tocar un poble diminut amb una família pagesa. Però a mesura que passava el temps, vaig començar a veure que estava vivint una cosa molt més autèntica que si m’hagués tocat Nova York. Em vaig anar integrant al poble com una més, no com a turista, i en algun moment, sense adonar-me’n, aquella família pagesa va passar de fer-me por a ser la meva segona família. Avui les meves germanes americanes i els meus amics d’allà són intocables per a mi, i no canviaria Kansas per cap altre lloc del món.
No tot van ser bons moments. Com portaves els dies difícils, quan trobaves a faltar casa teva o et costava adaptar-te?
Sobretot deixant de exigir-me estar bé tot el temps. Al principi pensava que, com que estava vivint una cosa increïble, havia d’estar feliç cada dia, i quan en tenia un de dolent sentia que estava fallant. El que em va ajudar va ser acceptar que un mal dia no vol dir que l’experiència estigui sortint malament: hi va haver dies de trobar a faltar casa meva, de cansament, de no agafar bé una rutina o una manera de comunicar-me. Vaig aprendre a demanar ajuda quan la necessitava i a no voler solucionar-ho tot al moment, i amb això, a poc a poc, em va quedar una manera d’afrontar la incertesa que encara conservo.
Sents que allà vas descobrir una versió de tu mateixa diferent de la que tenies a Espanya?
Jo diria que sí, encara que soni una mica exagerat dit així. Vaig construir una vida sencera des de zero en un altre país, amb una cultura diferent i coses que al principi em feien molt respecte. Aquí a Espanya no solem poder triar tant, i allà em vaig llançar a provar coses sense pensar-ho gaire: em vaig apuntar a cheerleading, a dansa, i de veritat vaig sentir que era part de l’equip, no una espectadora. En vaig sortir bastant més oberta i extravertida del que hi vaig entrar, amb menys vergonya a tirar-me a la piscina.
Han passat diversos anys des de llavors i continues formant-te en el que vas decidir estudiar després. Com vas connectar aquell any a l’estranger amb aquesta decisió?
Va ser una connexió més directa del que esperava, la veritat. No vaig passar anys donant-hi voltes a què estudiar: vaig tornar amb l’anglès ficat al cap, amb classes com American History encara rondant-me, i amb la sensació clara que volia continuar connectada a alguna cosa internacional. Vaig triar International Business Management i Relacions Internacionals gairebé com una conseqüència directa, perquè eren les dues carreres que ajuntaven tot el que havia viscut allà: idiomes, cultura, economia, relació entre països. El que sí que va trigar més a consolidar-se va ser la seguretat que em va deixar aquella experiència, aquesta sensació que si havia estat capaç de construir una vida en un altre país, podia prendre decisions grans sense tanta por. I això encara hi és, en com treballo i en com miro les coses avui.
I ara, des de The Lemon Tree Education, ets tu qui ajuda a fer aquest salt. Què dius als estudiants i pares que experimenten aquesta incertesa?
Els dic el que a mi m’hauria agradat escoltar: que la por és normal, i que no vol dir que alguna cosa hagi d’anar malament. Jo vaig estar exactament en aquesta situació, amb els nervis abans de pujar a l’avió, amb por al destí, a la host family, a l’idioma, a no fer amics. Ara, des de l’altra banda, entenc també el vertigen dels pares: el que és confiar que el teu fill estarà acompanyat i ben cuidat tan lluny de casa. I el que els repeteixo sempre és que aquesta por és el peatge d’una experiència que de veritat et canvia la vida.
El que roman quan el viatge s’acaba
En mirar enrere, la Rocío no recorda únicament un any als Estats Units. Recorda el moment en què va començar a confiar més en si mateixa, a conviure amb la incertesa i a descobrir un futur que fins aleshores no imaginava. Avui, des de The Lemon Tree Education, acompanya altres joves i les seves famílies en aquest mateix camí, convençuda que cada experiència és diferent, però que totes tenen el potencial de deixar una empremta per a tota la vida.
La seva història recorda que un intercanvi va molt més enllà d’aprendre un idioma: és una oportunitat per descobrir talents, guanyar independència, obrir la ment i trobar un camí propi. Per a molts joves pot ser el primer gran salt cap a la vida adulta; per a les famílies, la tranquil·litat de saber que aquest creixement es pot viure amb l’acompanyament i la confiança necessaris. Perquè alguns viatges acaben quan l’avió aterra de tornada a casa. D’altres continuen presents durant anys, influint en les decisions més importants i demostrant que, de vegades, un simple bitllet d’anada pot canviar una vida.
--
Contingut patrocinat
