Contra les bravates de Donald Trump, àlies “el president Zoquete”, el nostre president del Govern, Pedro Sánchez (al qual no li posaré àlies, d'altres ja li n'han posat molts, i li diuen de tot menys “bonic”) respon amb declaracions i desplants acuradament calculats per no crispar el seu narcisisme (el de Zoquete), però també amb gestos executius, com la prohibició de l'ús de les bases de l'OTAN a Espanya per anar a bombardejar Iran, o les visites reiterades a Xina, o l'aquelarre de líders comunistoides sud-americans a Barcelona.
Aquí no donem gaire importància a aquestes coses, però als Estats Units no passen desapercebudes, com confirma l'article de la prestigiosa revista Newsweek, de tarannà conservador, però que publica articles per a tots els gustos i colors.
No és baladí que en el seu darrer número publiqués una columna d'Ilan Berman, vicepresident sènior de l'influent American Foreign Policy Council, en què sosté que “Espanya és l'esglaó feble de l'OTAN”, que té interès com a mostra del que pensen del nostre país i del nostre president a la capital de l'imperi. Ho tradueixo a continuació:
Pedro Sánchez al Global Progressive Mobilisation a Barcelona
“Durant anys, el Govern de Recep Tayyip Erdogan a Turquia ha estat motiu de seriosa preocupació a Washington. No es tracta només que, durant més de dues dècades de lideratge autoritari d'Erdogan, Turquia hagi emergit com un important centre d'evasió de sancions per al règim iranià, desafiant la pressió dels Estats Units i de la comunitat internacional. Tampoc és únicament que el país s'hagi tornat excessivament proper en els darrers anys a grups islamistes radicals com Hamàs i la Germandat Musulmana, brindant-los cobertura política, canals financers i suport ideològic contra Occident.
“El problema més profund és que Turquia fa tot això mentre ocupa simultàniament un paper crític dins de l'OTAN. Serveix com a àncora de l'Aliança a l'Orient Mitjà, compta amb el segon exèrcit més gran (després dels EUA), controla els estratègics passos del Bòsfor i els Dardanels, i participa activament en gairebé totes les operacions de l'OTAN (des dels Balcans fins a l'Afganistan i més enllà).
“Aquesta doble naturalesa ha fet durant molt de temps de Turquia el membre més complicat de l'Aliança i, possiblement, el seu esglaó més feble. Tanmateix, cada cop més té una seriosa competència per aquest títol.
“En els darrers anys, el primer ministre d'esquerres d'Espanya, Pedro Sánchez, s'ha guanyat la reputació de ser el líder més obertament antiamericà d'Europa. Encara que Madrid està exercint un paper constructiu en l'ajuda a Ucraïna, s'ha convertit en un obstacle per a la part més important de l'associació dins de l'OTAN: el vincle que ancora els Estats Units a l'Aliança. L'any passat, per exemple, Espanya es va negar rotundament a assumir una major responsabilitat en la seguretat europea augmentant la seva despesa en defensa fins al 5 % del PIB, una exigència clau de l'administració Trump que altres membres de l'OTAN han acceptat amb relativa facilitat. Des de llavors, Sánchez ha intensificat encara més la seva oposició.
“Des de l'inici de l'ofensiva militar estatunidenca-israeliana contra Iran a finals de febrer, Sánchez ha criticat públicament el que ha qualificat com una guerra 'il·legal', ha recuperat l'antic lema de 'no a la guerra' de la campanya espanyola contra la guerra de l'Iraq fa unes dues dècades, i ha rebutjat les sol·licituds de Washington per utilitzar bases militars conjuntes en suport de l'Operació Epic Fury.
“Simultàniament, Sánchez ha intensificat l'acostament del seu govern a la Xina. Fa dues setmanes, va fer un viatge d'alt perfil al país —el quart en tres anys— en què es va reunir amb el president xinès Xi Jinping, i va instar Pequín a assumir un paper més important en els afers mundials. Amb això, va debilitar el que s'havia convertit en un creixent consens europeu sobre els riscos de vincular massa estretament el Continent amb la República Popular Xinesa.
“I fa poc més d'una setmana, Sánchez va copresidir una trobada d'alt nivell de líders de l'esquerra global a Barcelona juntament amb el president del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva. L'esdeveniment es va presentar explícitament com un contrapès a les forces d''extrema dreta', terme que, en aquest context, al·ludeix a l'actual Administració estatunidenca i els seus aliats.
Pedro Sánchez i Lula Da Silva, a Barcelona
“És cert que aquest tipus d'activisme per part d'un Govern socialista a Madrid podria considerar-se normal en temps ordinaris. Però aquests no són temps ordinaris. Durant l'últim any i quart, les relacions entre els Estats Units i Europa s'han vist profundament sacsejades per una sèrie de qüestions, entre elles l'impuls agressiu del president Donald Trump per aconseguir un major control estratègic sobre Grenlàndia —quelcom que la Casa Blanca insisteix que és necessari per raons de seguretat hemisfèrica—. També hi han influït frustracions més àmplies i justificades dels Estats Units per la insuficient contribució europea a la defensa col·lectiva. En aquest context, la passivitat de l'OTAN davant les sol·licituds de suport dels Estats Units per a la seva campanya contra Iran només ha contribuït a empitjorar encara més la percepció estatunidenca.
“Sens dubte, els professionals del bloc estan fent el possible per dissimular aquestes diferències. El secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, va viatjar a Washington a principis d'abril per reunir-se amb el president (i suportar la seva ira). Per la seva banda, ha instat els països europeus a augmentar la seva despesa en defensa i ha subratllat la necessitat d'una aliança més activa i compromesa. Però, com el mateix Rutte ha reconegut, els resultats han estat dispars.
“Això resulta profundament preocupant, perquè la missió de l'OTAN és, possiblement, més important que mai. La defensa col·lectiva que ofereix és un suport crucial en una era de revengisme rus, assertivitat xinesa i aventurerisme iranià.
“Tanmateix, les darreres setmanes han deixat clar que l'aliança no només té un problema amb Turquia. També en té un amb Espanya, i aquest darrer probablement es convertirà en un veritable maldecap per a les relacions entre els Estats Units i l'OTAN quan finalment es dissipi el conflicte actual amb Iran.”
Aquesta darrera frase sona una mica amenaçadora. Alguna cosa sabrà Mr. Berman. Per sort, Zoquete té tot el seu temps ocupat a concloure com més aviat millor la seva “Fúria Èpica” i sortir d'Iran, decorosament o no. Per ara no pot perdre ni un minut a ajustar-nos els comptes. I, com es sol dir en català, qui dia passa, any empeny. No tradueixo la dita per no donar pistes a la CIA.