Les societats occidentals envelleixen. Es tenen pocs fills (és caríssim, les dones que senten l’imperatiu biològic i voldrien ser mares es frustren, però aquest és un altre tema, tabú a la nostra premsa, no sé per què), i simultàniament les expectatives de vida s’allarguen. Tot bull de nonagenaris i centenaris.
I, en conseqüència, ja comença a manifestar-se la impaciència de les generacions més joves que es preocupen perquè els seus mal pagats esforços laborals no s’inverteixen a millorar les seves pròpies vides, sinó a mantenir, via impostos, via pensions, la de milions de jubilats.
Jubilats, moltes vegades, de 65 anys, plens de força, intel·ligència i salut, però que han treballat i cotitzat durant 40 anys i comencen a gaudir de 40 anys més d’oci, gaudi i vida contemplativa, sense ajupir l’esquena, a costa dels pressupostos de l’Estat, o sigui, sobre l’esquena dels joves que pencan com rucs…
El difús malestar comença a manifestar-se en els discursos d’alguns populistes. Si ens volem posar en pla catastrofista, direm que s’acosta una guerra de la joventut contra la vellesa, o sigui dels joves contra els vells.
El gran escriptor argentí Adolfo Bioy Casares ho va predir al seu Diari de la guerra del porc, de l’any 1969. En aquella novel·la visionària i molt divertida, escrita a remolc del maig del 68 --moment en què per primera vegada a la història “la joventut” va alçar la seva veu tronadora--, especulava amb el naixement de l’odi dels joves cap als vells, als quals aquells anomenaven “porcs”.
En aquella novel·la, els vells pateixen agressions absurdes, progressivament freqüents, per part de joves als quals els repugna el seu aspecte i la seva olor “a porc” i impacients per heretar els seus béns.
Els vells protagonistes s’enganyen pensant que no són tan vells, es tenyeixen els cabells per aparentar menys anys, busquen complicitats entre la joventut, vesteixen pantalons texans i altres peces incòmodes per dissimular l’edat, procuren no mostrar-se a plena llum del dia perquè les seves arrugues no siguin tan evidents…
Imatge de Tòquio, al Japó
M’he recordat de Diari de la guerra del porc en llegir a Euro News (canal de televisió que es veu a 102 països) la notícia que una cadena de pubs de Tòquio se suma a la decisió, ja implantada en altres locals de Corea del Sud, de limitar l’edat màxima d’entrada.
S’acabarà la tradició que el porter de discoteca exigeixi veure el teu DNI per assegurar-se que ja ets legalment major d’edat: ara en aquests locals de Corea i del Japó –i com que la modernitat ve de l’Est, més aviat que tard s’implantarà també aquí— et demanaran el DNI per assegurar-se que no ets massa vell. Recorda el que et dic.
Ho explicava ahir Rebecca Ann Hughes: “La cadena sosté que només vol que les preferències dels seus clients s’ajustin al seu ambient bulliciós, però la mesura ha generat polèmica.
≤≤ Encara que les restriccions d’edat mínima són habituals arreu del món als locals que serveixen alcohol, els límits d’edat màxima són una raresa. No estranya que un pub de Tòquio hagi acaparat titulars per imposar un veto parcial als clients de més edat. La cadena assegura que només busca que les preferències de la seva clientela encaixin amb el seu ambient animat, però la mesura ha generat polèmica.
≤≤ Tori Yaro Dogenzaka és una izakaya (bar japonès assequible) situada al districte de Shibuya de Tòquio. A començaments de 2026, ha aparegut a l’entrada un cartell que diu: "Accés limitat a clients d’entre 29 i 39 anys. Aquest és un pub per a les generacions més joves. Pub només per a menors de 40 anys". El local forma part d’una cadena, encara que l’establiment de Shibuya sembla ser l’únic que, per ara, ha assenyalat de forma explícita una política d’edat.
≤≤ Es contemplen algunes excepcions, encara que estan escrites amb lletra diminuta. Els més grans poden entrar sempre que en el grup hi hagi una persona de 39 anys o menys. Els amics o familiars dels empleats, així com els socis comercials del restaurant, estan exempts de la restricció d’edat. A més, atès que la mesura no es pot aplicar legalment, els majors de 40 anys poden demanar que se’ls permeti entrar si s’hi entesten.
>> Segons el portal Japan Today, el personal de porta comprovarà que el client està en "condicions adequades" (no està clar si es refereix a la vestimenta o al nivell d’alcohol) i que se sent còmode amb l’ambient del pub.
≤≤ El límit d’edat màxima pretén, en teoria, assegurar la coherència entre les preferències de la clientela i l’ambient del pub. La cadena és coneguda pels seus preus assequibles, un disseny discret i una atmosfera animada, tot pensat per atraure un públic jove. "En essència, la nostra base de clients és jove", va dir a Japan Today Toshihiro Nagano, responsable de comunicació de la cadena.
>> Els clients més grans tendeixen a presentar moltes queixes perquè el restaurant els resulta massa sorollós i altres coses… Per això vam decidir limitar l’accés, perquè tothom marxi a casa satisfet amb l’experiència". La mesura ha estat titllada de "discriminatòria" a internet, i, en paraules d’un usuari, "Hi ha certa diferència entre l’edat física i la mental".
>> La pràctica de limitar l’entrada als clients més joves ja és habitual a la veïna Corea del Sud. A Hongdae, el barri universitari de Seül, molts clubs i pubs amb pista de ball apliquen restriccions no oficials d’edat màxima per a majors de 30 anys, i algunes baixen fins als 28 o 25 anys.
>> Alguns locals a Itaewon i Gangnam [barris distingits de Seül] també rebutgen els clients d’una certa edat. Segons The Korea Times, moltes instal·lacions esportives i cafeteries han introduït 'no seniors zones', al·legant la incompatibilitat dels clients més grans amb el seu ambient. Solen dirigir-se a majors de 70 anys”.
Em sembla més que plausible l’adopció d’aquestes mesures. Certs drets i privilegis que s’adquireixen amb l’edat també s’han de retirar amb l’edat, com el carnet de conduir. De fet, ja fa temps que predico (¡al desert, com sempre!) que el mateix dret a vot --bigamestre de la democràcia-- hauria de restringir-se als ciutadans d’edat compresa entre els 30 i els 65 anys.
En general, abans de complir 30 anys un no sap res del funcionament del món. Té el cap ple d’idealisme estúpids i potencialment nocius. Per què se li ha de permetre opinar del que no sap?
I després dels 65 anys, un sol ingressar a l’anomenada “classe passiva”: un col·lectiu que no genera beneficis econòmics i socials, per què se li ha de permetre opinar en la gestió d’alguna cosa a la qual ja no contribueix, sinó de la qual només en treu beneficis?
Tu, carcamal: sí, a tu t’estic parlant. Cobra (la pensió) i calla, i no intentis fregar-te a la pista de ball amb nois i noies en l’edat suculenta.
