Encara no hi ha caixes precintades ni camions de mudança a la Casa de la República, però gairebé. L'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont passarà el Nadal a Girona.
Serà l'últim dels fugits a tornar després del retorn de l'exconseller Lluís Puig dimecres passat --que va ser rebut amb molt més entusiasme al Parlament que als carrers de la seva Terrassa natal-- i de l'exconseller Toni Comín, que després de recollir la seva acta d'eurodiputat a Madrid --primer el primer-- creuarà la frontera hispanofrancesa a peu aquest dissabte.
El líder de Junts vol esperar a després de les eleccions generals del pròxim 29 de novembre perquè no desitja que la seva arribada s'interpreti com una cosa política, sinó com un retorn institucional, però tampoc les té totes que no hi hagi algun revés processal d'última hora, ja que encara falta que el Tribunal Suprem extingeixi la seva responsabilitat penal.
Encara amb la ordre de detenció aixecada --això sí que ha animat ja Comín i Puig, encara que aquest últim ha confessat alguna excursioneta prèvia a la Garrotxa quan vivia al sud de França--, el seu advocat Gonzalo Boye li ha recomanat esperar. I així serà, mentre gaudeix de les seves últimes setmanes al seu xalet de Waterloo i Espanya vota.
Vida solitària i tranquil·la
Aliè al soroll polític patrio, l'expresident gaudeix d'una vida solitària i tranquil·la. No sembla difícil en aquest acomodat barri residencial dels afores de Brussel·les, on plou igual de sovint que a la Grande Place però no hi ha mai embussos, ni col·lapses, ni gairebé soroll. Només gent molt discreta que fa encàrrecs sense pressa i jardins i arbres verds, molt verds.
Va ser en aquest lloc on, després d'un primer intent en un pis més modest a Lovaina, el líder de Junts va plantar la senyera i la bandera europea, va posar nom a la casa i la va convertir en el seu centre d'operacions; per on, entre moltes altres persones, han passat polítics retirats i en actiu de gairebé tots els colors. Alguns d'ells en la més estricta confidencialitat.
Diu Puigdemont, però, que obre la porta a tothom. I així passa els dies l'expresident, compartint impressions amb qui el va a veure i llegint, encara que no la premsa.
També escriu. I el seu entorn el pressiona perquè publiqui unes memòries més personals que polítiques sobre aquests nou anys fora, cosa que en tot cas farà quan es jubili, ja que continua sent el líder del principal partit de l'oposició a Catalunya, hereu del més important de la seva història i, a més, responsable directe de l'avançament electoral recent.
Junts, pendent
Això sembla quedar-li lluny, i no només físicament. Puigdemont teoritza i reflexiona, però no negocia decrets. Escriu articles molt llargs a X, abans Twitter, però no fa tuits.
Fa la sensació que, si fos per ell, faria anys que estaria completament fora de joc. Una cosa que no ha passat perquè el seu lideratge és dels pocs consensos indiscutibles entre les cada vegada més diferents famílies que integren Junts, que només es posen d'acord a convèncer Puigdemont que segueixi per ajornar el que passarà quan es retiri del tot.
També pensa en tot això, de manera molt íntima. Sense que els líders terrenals de Junts sàpiguen respondre gairebé cap pregunta relacionada amb el futur de Puigdemont. Molts d'ells, de fet, es van assabentar que no hi ha cap opció que exerceixi com a cap de l'oposició al Parlament en emetre's la seva entrevista amb Jordi Basté, la setmana passada.
Contempla diversos escenaris, va afirmar, encara que tot depèn del que faci olor quan torni. Diu que està al dia de tot, però que li falta veure-ho, mirar-ho i olorar-ho. Per ara, sembla que els seus companys de partit només l'han advertit que hi ha gent molt enfadada amb la immigració --i competència per aquests vots-- i que els trens no funcionen.
Futur incert
Però tampoc Catalunya és la mateixa que el 2017 des de molts altres punts de vista. Avui no hi ha un Govern suïcida i decidit a trencar Espanya, ni la consegüent divisió social d'aleshores, ni està en perill la seguretat jurídica mínima que exigeixen les empreses per no mudar-se a altres latituds. Hi ha altres problemes, però no aquests.
Puigdemont també haurà de decidir com vol recordar tot allò quan torni. Ja que, almenys a ell, no sembla que li donin les forces per tornar a fer res més que xerrades i col·loquis --com fan la resta d'expresidents-- i potser alguna conferència sobre el que ha d'aprendre la democràcia espanyola del país dels musclos, però poca cosa més.
De moment, nou anys després i a poques setmanes de tornar, el encara fugit medita a Waterloo, on curiosament també es troba la església de Sant Josep, darrera construcció espanyola en sòl belga i construïda amb l'objectiu de suplicar a Déu que l'aleshores rei Carles II d'Habsburg tingués un hereu i no morís sense descendència.
No va passar, cosa que va donar lloc a una Guerra de Successió que l'independentisme situa com el moment històric en què Catalunya perd la seva "llibertat", el 1714. Una data que apareix en diversos quadres del saló de la Casa de la República, com es pot veure a l'entrevista de Jordi Basté.